dilluns, 31 d’agost de 2009

El Qüestionari: Vicent Usó

  1. Quin va ser el llibre que et va fer entrar en el món de la literatura?

En el meu cas, la vocació d’escriptor no es va manifestar en la infantesa, sinó prou més endavant, quan ja era a prop de la trentena. Vaig començar temptant la sort amb narracions curtes, però la primera obra que vaig escriure amb consciència (encara fràgil, si vols) d’intentar fer literatura va ser una novel·la breu, “La cançó de la terra estimada”. Després, tot es va anar precipitant i, sense ser-ne massa conscient, vaig anar introduint-me més i més en aquesta espiral que ara m’absorbeix tant que no podria prescindir-ne. Però tot açò ja responia a una inquietud més antiga: la vocació lectora. Perquè, si bé la temptació de l’escriptura no va vindre fins més tard, la meua passió lectora m’ha acompanyat des de ben menut. Per això, a l’hora de triar un (o més) llibres per marcar la meua entrada en el món de la literatura, considere que, més que cap llibre escrit per mi, van ser decisives les lectures que vaig fer en aquell temps: “Els tres mosqueters”, de Dumas, sobretot, però també els llibres d’Stevenson, Dickens, May, Melville, etc.


  1. Quan et vas adonar que t’agradava escriure?

Escriure, per a mi, és una barreja de gust i de repte. Vull dir que el que m’atrau no és únicament la satisfacció de construir una història o de comunicar uns sentiments o de plantejar unes reflexions o de donar forma a uns personatges. Més encara que això, m’atrau la idea de plantejar-me fites, de trobar, per a cada història que vull contar, la manera més adecuada, la més potent, la que siga capaç de commoure més al lector. I, en aquest sentit, sí que hi ha un punt d’inflexió en la meua carrera literària, que es produeix arran la publicació a l’editorial Tres i Quatre de la meua primera novel·la llarga: “La mirada de Nicodemus”, una història d’intriga que gira al voltant de la Roma del segle XVI i de la figura de Michelangelo Buonarroti. És quan comence a percebre les reaccions de la crítica i, sobretot, dels lectors, quan m’adone que ja no puc concebre la literatura com una afició, que practiques com vols i només quan et ve de gust, com havia fet fins aleshores. Que si volia anar més lluny, m’havia de plantejar la literatura com un ofici. I això suposava que ja no em resultava suficient la satisfacció de crear històries, sinó que, si volia créixer com a escriptor, li havia de sumar el compromís: en hores de treball, en constància, en ambició. I és el que he intentat fer des d’aleshores.


  1. Creus que és cert allò que deia Picasso: “la inspiració es troba treballant”?

Absolutament. És cert que, quan tinc un projecte de novel·la entre mans, estic pensant-hi de manera constant. I, per tant, recicle, en funció de les necessitats del text, bona part de les experiències que visc cada dia, estiga o no davant de l’ordenador. De manera que, molt a sovint, se m’acuden idees o frases o solucions diverses als problemes que em planteja el text. Però també ho és que quan estic escrivint, quan m’introduïsc plenament en la història i tempte de fer-la créixer paraula a paraula, el volum d’idees es multiplica. I, encara més, quan constate si les solucions que se m’havien acudit en moments diferents del dia són o no viables. Per tant, quan tinc una novel·la entre mans, procure ser constant i seure a treballar cada dia.


  1. Quin autor de la literatura clàssica t’ha marcat més?

L’autor clàssic que més admire, i del qual procure aprendre, és Homer, sense dubtes. “La Ilíada” i sobretot “L’Odissea” em van deixar una empremta profundíssima. Ara bé, procure aprendre de tots els llibres que vaig llegint i, en aquest sentit, supose que les influències poden ser molt diverses.


  1. Digues una cita literària.


A mi n’hi ha una que m’agrada especialment, perquè retrata en poques paraules l’ofici d’escriptor i desfà un lloc comú. Crec que és de Thomas Mann i diu que l’escriptor és algú que, a l’hora d’escriure, té més dificultats que els que no ho són.

diumenge, 30 d’agost de 2009

L'Editorial: el be s'ha menjat la flor o no?














L'any 1943 Antoine de Saint-Exupéry publica El petit príncep, una de les novel·les més belles de tots els temps. Recordo que a casa teníem un quadre amb un dibuix del protagonista principal amb una de les citacions cabdals del llibre: Només podem veure amb el cor. L'essencial és invisible als ulls. I aquí hi ha la idea cabdal del llibre. Però anem a pams. El llibre s'inicia quan un personatge narrador de professió aviador dibuixa una serp que s'ha menjat un elefant,. Quan pregunta a la gent adulta, tothom hi veu un barret; fins que es topa amb el petit príncep que veu l'elefant dins la serp. Aquí comença una gran aventura. A poc a poquet, sabrem que el petit príncep prové d'un planeta petit, amb volcans i una flor, la flor que el durà a fer aquest viatge d'aprenentatge per diferents planetes, coneixent diversitat de personatges: el rei, el vanitós, el borratxo, el fanaler, la serp i els homes. Aquesta aventura no tan sols és una experiència per al nostre petit protagonista, també ho és per al narrador, un home adult que aprèn de la candidesa, i també de les reflexions que sovint el petit príncep li fa al llarg d'aquesta història.


El més poètic de tot és el moment en què el petit príncep decideix tornar al planeta, per cuidar de la flor, perquè sino el be se la menjarà. De fet la història es tanca amb aquesta pregunta oberta del narrador-aviador adreçada als lectors i lectores: ¿el be s'ha menjat la flor o no? I veureu com tot canvia... És a dir, que l'autor convida tant als nens com als adults a no abandonar el món dels infants, perquè cap persona gran no entendrà mai que això sigui tan important!.

La identitat desconeguda: de regal

























Ja que heu descobert fàcilment l'altre personatge, com a regal aquí teniu una altra identitat desconeguda.

La pista:
És blocaire i especialment culpable del seu segon poemari: "profanà els càntics de l'Antic Testament per a escriure'l."

La identitat desconguda és Josep Porcar i l'encertant ha estat En veu baixa. Moltes felicitats!.


Sentits: la vista








S'ha despertat el primer dels meus sentits. Les dues nines de color de xocolata necessiten mirar i veure. Només sortir al carrer, ells ja es topen amb els primers vestigis del proper cicle estacional: fulles seques d'or adormides a l'asfalt. Seguidament poden admirar la blavor celestial barrejada amb el blanc del cotó dels núvols. Per uns moments però, es tanquen i s'imaginen aquell paisatge amb els set colors del cel. El camí encara no s'ha acabat, per atzar es topen amb un escenari trist: una parella i un bebè i uns quants signes que mostren que el carrer és la seva llar. Una gota d'aigua dolça regalima per damunt del rostre. Però després passen per un immens jardí de roses vermelles, orquídies, geranis, clavells, pensaments, una festa de colors i de perfums que els embolcallen. Finalment arriba la nit, i és el moment en què ells poden estimar en silenci la lluna plena. L'endemà els meus ulls tindran un nou despertar...

dissabte, 29 d’agost de 2009

La identitat desconeguda

















Qui és el personatge de la fotografia?

La pista:

-Va desaparèixer en un vol pel Mediterrani l'any 1944.


En Carles i Francesc Mompó han descobert la resposta: Antoine Saint Exupéry, l'autor de la novel·la El Petit Príncep que a més també era aviador. Moltes felicitats a tots dos!

dijous, 27 d’agost de 2009

Meme Lingüístic










Seguint la proposta del Sani Girona jo apuntaré aquí algunes paraules que em desagraden: hipocresia, injustícia, mort, odi i supèrbia. En podria esmentar moltes més, però cedeixo la paraula a d'altres blogguers que s'adhereixin a aquesta interessant iniciativa.

dimecres, 26 d’agost de 2009

Apunts de viatge: París de nit















Aquesta és la tercera vegada que faig una visita turística a la capital francesa. I és ben cert que quan hom visita més vegades una ciutat li troba bells misteris per a descobrir. Així doncs, la novetat d'aquest tercer viatge fou el passeig al Bateau pel Sena de nit. Quina meravella! El cel era negre, i els edificis i carrers dels voltants del riu estaven il·luminats. Aquell viatget nocturn per aigües dolces feia que et deixessis portar riu enllà: sense presses, sense preocupacions; només deixar-se portar... Llavors es va sentir un ohh! col·lectiu quan vam passar per davant del monument creat per Gustave Eiffel, totalment vestit de llums. I no és pas casualitat que París sigui la ciutat de les "Llums", en tots els sentits.
El cert és que quan baixes del Bateau, ja no oblides mai aquell trajecte.
En conclusió, París té dues cares: de dia i de nit. Totes dues ciutats són increïblement boniques. Un cop les has visitat ja no pots desempallegar-te de l'encanteri i t'abelleix, com diuen els valencians, tornar-les a gaudir en el proper viatge.

La incògnita: Qui és? Agost del 2009 Més pistes








Aquí teniu dues pistes més:

-El personatge té una particularitat no gaire bonica al físic.
-El seu refugi és un edifici emblemàtic d'una capital francesa.

En McAbeu i en Josep Porcar han descobert finalment que el personatge incòngita és El Geperut de Notredame de la novel·la de Víctor Hugo. Moltes felicitats a tots dos i moltes gràcies per la vostra participació!

dimarts, 25 d’agost de 2009

3r i ÚLTIM CONVIT ESTIUENC















El meu camí és un laberint de portes que s'obren i es tanquen. Només demano que aquesta porta no es deixi d'obrir mai per ningú.

La incògnita: Qui és? Agost del 2009









L'Arlequí com sap molt bé que us agrada trencar-vos el cap, us planteja una nova incògnita, amb unes noves pistes i un nou personatge literari amagat.

Les pistes:

1. No és "el príncep" de la novel·la.
2. Té un amor no correspost.

dilluns, 24 d’agost de 2009

Apunts de viatge: París
















Què puc dir de París que no s'hagi dit ja? Realment és una ciutat enorme, bella i cosmopolita. És allà on podreu trobar la casa de Víctor Hugo. L'escriptor francès tenia a la seva cambra de dormir un escriptori i allà era on creava els seus escrits i les seves obres. Després hem visitat una part de la capital francesa de nit, gràcies al Bateau que et porta pel Senna. En aquest passeig vam poder veure la catedral de Notre Dame, i la Tour Eiffel, il·luminada, entre d'altres monuments i edificis emblemàtics. I no podem oblidar tampoc Versalles, el palau dels palaus, envoltat d'uns magnífics jardins. Tot això, anava acompanyat de la famosa gastronomia francesa: creps, sopes de ceba, amanides de formatges, ànec, etc.
I és cert que quan visites París un cop, sempre ve de gust tornar-hi, perquè no s'acaba mai. París és la ciutat dels intel·lectuals, dels romàntics, dels surrealistes o de pintors com Picasso. Tots ens deixem seduir per aquesta capital, quan la visitem ens fascina i quan l'abandonem sentim recança quan som al tren i només pensem quan hi tornarem.

diumenge, 16 d’agost de 2009

Tancat per vacances

















D'aquí a pocs dies l'Arlequí pujarà al tren cap a París. Així que el bloc Antaviana farà una setmaneta de vacances. Moltes gràcies a tots i totes els seguidors d'aquest espai de literatura. L'Arlequí us envia un petó a tots i totes. Ens veurem a la tornada. Fins aviat.

dijous, 13 d’agost de 2009

Les seccions d'entrevistes









Fa ben bé dos anys, que va néixer l'Antaviana. En aquest temps hi ha dues seccions molt agraïdes que han esdevingut una part important del bloc. Es tracta de: El Qüestionari i Llegim amb... El cert és que des de ben joveneta el gènere de l'entrevista m'ha atret força. I aquí sense adonar-me'n vaig crear dos models de preguntes senzilles però que permetessin als lectors conèixer escriptors com a tals, i també a lectors i les seves lectures. I és així que des d'aquí he d'agrair sincerament l'amabilitat de respondre les entrevistes: Albert Lladó, Alfons Navarret, Biel Barnils, David Figueres, David Madueño, Digue'm Ariadna, el Llibreter, El Veí de dalt, Emma Piqué, Esteve Plantada, Isidre Iturat, Jesús M. Tibau, Jordi Ferré, Jordi Julià, Jordi Valls, Josep Porcar, L'Espolsada de Llibres, Lluís Calvo, Màrius Serra, Pau Sanchis, Raül Romeva, Rubén Garcia, Sadurní Vergés, Toni Cucarella, Toni Ibáñez, Xulio Ricardo Trigo i Òscar Palazon. Gràcies a tots vosaltres per donar vida a aquestes dues seccions.

dimecres, 12 d’agost de 2009

121è Joc literari Tens un racó dalt del món













Damunt les restes d'unes escales, jeu adormit i immòbil. Sempre havia jugat a pujar i baixar d'aquells graons amb els seus germans. Havia viatjat damunt de les teulades d'altres ciutats, no podia parar mai quiet, havia de conèixer llocs nous. Però tenia en el seu record, aquell indret on havia deixat la seva infantesa. Aleshores va desfer el camí i va tornar allà. Es va quedar molt sobtat quan veié que estava tan destrossat. Volgué enfilar-s'hi d'un salt però l'alçada era considerable, i allà semblava que les seves potes no podien arribar-hi. Estava a punt de desistir, quan la llum del sol li mostrà una altra ruta, per on podia accedir-hi. Estava tan cansat que va deixar caure les seves set vides en un son profund damunt d'aquell llit desgastat.

Platea: Camut


















Quina imatge teniu dels balls i ballarins de claqué? Ben segur que encara l'associeu a Gene Kelly, Fred Astaire, doncs malgrat que eren bons ballarins, tot això ha canviat molt. Ahir vaig anar al Teatre Goya que està situat a prop de la plaça Universitat. La nit de dimarts el teatre estava d'estrena. Sota el títol de Camut els intèrprets: Toni Español, Nestor Busquets, Rafael Méndez, Lluís Méndez, Guillem Alonso, Jep Meléndez i Sharon Lavi van idear un espectacle on combinaven música de tambors africans amb balls de claqué. I no podem bandejar l'espectacle de ball damunt de la sorra de Guillem Alonso, que aquest cop oferia tocs humorístics i també seguia els ritmes de les selves africanes. I això no és tot, sinó que a més de ser un espectacle innovador també era interactiu, és a dir, els músics i ballarins feien participar als espectadors picant de mans seguint el ritme. La veritat és que fou una vetllada inoblidable, que a més a més de ser un espectacle original ens ensenya que el ritme no entén ni de races ni de països. És a dir, el ritme uneix a les persones vinguin d'on vinguin. Felicito des d'aquest espai de literatura i cultura als organitzadors de Camut, perquè ofereixen a Barcelona un exemple de respecte per la cultura africana a través dels balls de claqué.

dimarts, 11 d’agost de 2009

Troba les paraules: les darreres pistes









1. BRETANYA

2. ÒPERA

3. HIGSMITH

4. COLLAGE

5. FUSTER

6. JAUME SISA



  1. Ciutat protagonista de la novel·la de l'Edat Mitjana.

  2. Gènere teatral en què els protagonistes donen la nota.

  3. Cognom d'una autora de novel·les policíaques nordamericana.

  4. Tècnica pictòrica utilizada per Gaudí.

  5. Cognom d'un escriptor valencià que no treballa la fusta.

  6. Nom i cognom d'un cantautor català “galàctic”.

En McAbeu ja ha trobat dues paraules. Encara en falten quatre!
En Víctor Pàmies ja n'ha trobat dues més. Només en queden dues!
El veí de dalt n'ha trobat una altra. Només en falta una! Enhorabona als tres participants que heu trobat les paraules!

dilluns, 10 d’agost de 2009

Troba les paraules: més pistes









1. BR _ _ _ _ _ _

2. ÒPERA

3. HIGSMITH

4. _ _ L L _ _ E

5. FUSTER

6. JAUME SISA



  1. Ciutat protagonista de la novel·la de l'Edat Mitjana.

  2. Gènere teatral en què els protagonistes donen la nota.

  3. Cognom d'una autora de novel·les policíaques nordamericana.

  4. Tècnica pictòrica utilizada per Gaudí.

  5. Cognom d'un escriptor valencià que no treballa la fusta.

  6. Nom i cognom d'un cantautor català “galàctic”.

En McAbeu ja ha trobat dues paraules. Encara en falten quatre!
En Víctor Pàmies ja n'ha trobat dues més. Només en queden dues!

diumenge, 9 d’agost de 2009

Platea: Amor al teatre










S'obren les portes del Tívoli. Traspasso la zona de platea i començo a olorar aquell perfum de la sala que m'hipnotitza. Cerco la meva butaca com un ritual inevitable, i quan la trobo, m'assec, palpant el sensual tacte del "vellut" vermell. A poc a poc, les llums es van apagant, i s'escolta el silenci: shhhh! Aleshores només el teló em separa de l'escenari ... Sigui un espectacle de dansa sense paraules, sigui teatre de text, allà rere aquell teló gegant es teixeixen milers d'històries còmiques o tràgiques, però al capdavall teatre. Quan s'inicia la funció em submmergeixo en una catarsi. Això és amor: amor al teatre; al soroll dels aplaudiments del públic; a les salutacions dels actors o ballarins abans de caure el teló, etc. Quan aquest cau, s'acaba la màgia, i és llavors quan aquella dramatúrgia esdevé un record inesborrable.

Llegim amb Xulio Ricardo Trigo











1. Quin fou el teu primer llibre?

Crec que seria millor definir-lo com el primer llibre que recordo d’una manera especial. Suposo que va ser Els germans karamazoff, de Dostoievski. Jo tenia 12 o 13 anys i llegia moltes novel•letes de les que aleshores es deien de quiosc –ciència-ficció, policials-. Un dia que era molt lluny de casa, a Allariz (Orense), mentre el meu pare feia unes visites de negocis, vaig entrar en una botiga amb la intenció de canviar-les, tal i com es feia amb aquest tipus de publicacions. Però entre la muntanya de llibres que hi havia m’hi vaig trobar la novel•la de Dostoievski. En vaig pagar 10 cèntims d’aleshores, pel canvi.
Com estava de viatge, la vaig llegir sencera i potser no vaig entendre gaire cosa, però recordo que em va sorprendre la densitat de la prosa, la vida que tenien els personatges. Més tard vaig llegir Dostoievski i va ser un dels meus escriptors favorits, però aquell dia de començaments dels 70 la sorpresa va ser majúscula, com només es tenen quan ets jove.
2. Quin/s llibre/s tens ara a la capçalera del llit?
Una novel•la negra d’un islandés que m’ha semblat molt bona, La dona de verd, d’Arnaldur Indridasson. M’ha interessat molt la seva visió d’Islàndia, però també la seva tècnica que per moments esdevé prodigiosa. És una novel•la per entretenir-se però plena de substància, potser de les que ens agraden.
Però sempre tinc la tauleta plena de llibres. Ara mateix podria dir que més de deu, però deixaré constància de dos: un llibre de poemes del portugués Jorge Fallorca, Longe do mundo, poemes en prosa sorprenents i d’una gran plasticitat, i també una novel•la de François Truffaut, La piel suave, potser perquè darrerament estic redescobrint aquest extraordinari cineasta.
3. Quin és el teu racó preferit per llegir?
Depén de l’època de l’any. Ara mateix la petita terrassa de casa a les tardes, quan ja no pega el sol i arriba una lleugera brisa de la mar. Però tinc molt de costum de llegir estirat al llit, el lloc on potser em concentro més per llegir ficció. Potser ve dels meus començaments com a lector, quan agafava muntanyes de còmics i me n’anava al llit molt només sopar per poder llegir durant hores i hores.
4. Digues un llibre que no hagis llegit.
Evidentment, en són molts, sempre més dels que voldries. Però si t’he de dir alguna cosa més concreta, potser triaria rellegir: Jane Austen, Víctor Hugo, Flaubert, Vargas Llosa, Cortázar... M’agradaria no haver-los llegit, poder gaudir-ne de nou.
Potser faig trampa i no et responc. Et diré un de concret: Carrer de les botigues fosques, de Patrick Modiano. Tot i que ja el tinc a la tauleta.
5. Una lectura inoblidable…
Les fascinants novel•les totals de la primera època de Vargas Llosa –Conversación en la Catedral, La casa verde, La guerra del fin del mundo-, però també l’obra de W. G. Sebald o les lectures de Macedonio Fernández.

dissabte, 8 d’agost de 2009

2n Convit Estiuenc: La teva petjada humida


















Camino dins la teva petjada per arribar fins a tu.

Troba les paraules: pistes









1. _ R _ _ _ _ _ _

2. _ _ E _ _

3. H _ _ _ _ _ _ _ _

4. _ _ _ _ _ _ E

5. FUSTER

6. JAUME SISA



  1. Ciutat protagonista de la novel·la de l'Edat Mitjana.

  2. Gènere teatral en què els protagonistes donen la nota.

  3. Cognom d'una autora de novel·les policíaques nordamericana.

  4. Tècnica pictòrica utilizada per Gaudí.

  5. Cognom d'un escriptor valencià que no treballa la fusta.

  6. Nom i cognom d'un cantautor català “galàctic”.

En McAbeu ja ha trobat dues paraules. Encara en falten quatre!

divendres, 7 d’agost de 2009

El Debat literari: L'escriptor en la forma o la forma en l'escriptor?








A propòsit de la lectura El futur de la imaginació de Harold Bloom cito el següent fragment:

"Hem de tornar a la idea del geni individual, a la forma en l'escriptor més que no pas a l'escriptor en la forma. La imaginació literària i els tipus de narrativa només existiran en la mesura que s'encarni en possibles escriptors i obres."

La reflexió:

Què en penses: estàs d'acord amb aquesta afirmació? Creus que és bo focalitzar l'historicisme literari en un únic escriptor?

Harold Bloom i "El futur de la imaginació"








Feia temps que el nom de Harold Bloom em picava la curiositat de lectora. I és així que vaig decidir llegir: El futur de la imaginació. Es tracta d'un assaig de crítica literària en què l'escriptor fa referència a les noves tecnologies com el nou mitjà per als joves escriptors. Després fa un anàlisi de diferents autors que ell considera canònics. La llista dels autors va des de William Shakespeare fins a José Saramago. En cada apartat fa una ressenya d'una o vàries de les obres més representatives d'aquests escriptors. En conclusió aquest és un llibre interessant, tot i que hi ha aspectes discutibles: com el fet que sembli que Shakespeare sigui l'autor més important, i que influeix, segons ell, en pràcticament, tots els autors dels quals parla. No nego que el dramaturg anglès no sigui important en la literatura universal, i de ben segur que ha influït en moltíssims escriptors posteriors. Però crec que cada autor fa el seu propi trajecte literari i per tant opino que no és bo focalitzar l'historicisme literari en un únic escriptor.

dijous, 6 d’agost de 2009

Troba les paraules...









1. _ _ _ _ _ _ _ _

2. _ _ _ _ _

3. _ _ _ _ _ _ _ _ _

4. _ _ _ _ _ _ _

5. FUSTER

6. JAUME SISA



  1. Ciutat protagonista de la novel·la de l'Edat Mitjana.

  2. Gènere teatral en què els protagonistes donen la nota.

  3. Cognom d'una autora de novel·les policíaques nordamericana.

  4. Tècnica pictòrica utilizada per Gaudí.

  5. Cognom d'un escriptor valencià que no treballa la fusta.

  6. Nom i cognom d'un cantautor català “galàctic”.

En McAbeu ja ha trobat dues paraules. Encara en falten quatre!

dilluns, 3 d’agost de 2009

Música i literatura: Ovidi Montllor-Pere Quart












Aquí teniu un enllaç on podreu escoltar la cançó Corrandes d'exili del poeta sabadellenc Pere Quart, interpretat magníficament per Ovidi Montllor:


Corrandes d'exili