dimarts, 30 de juny de 2009

Reflexió en veu alta: La poesia "pura"






A finals del segle XIX nasqué un nou moviment artístic i literari a França de la mà de Charles Baudelaire, i dels seus coneguts deixebles Verlaine, Rimbaud i Rilke, el simbolisme. Baudelaire trenca la concepció de la poesia dels precedents: els romàntics i precisament aquests són els que fan sorgir el nou corrent literari. En aquest nou corrent apareixen una sèrie de característiques i conceptes com: una nova actitud davant la poesia, el gènere per excel·lència; la relació de la poesia amb la música, creant una sensació musical; el poema és un enigma rere el qual hi ha el poder suggeridor de la paraula que es tradueix en imatges.

Pel que fa als conceptes en tenim dos: d'una banda el poeta com a visionari, que prové dels poetes precedents, i de l'altra el concepte de poesia "pura". Segons el diccionari l'adjectiu pur-pura significa "quelcom que no conté cap element estrany, exempt de tota mescla". I és que certament tant els primers simbolistes, com els seus deixebles del segle XX els postsimbolistes, entre ells Carles Riba a Catalunya, defensaven aquest concepte per definir la poesia. És clar que em ve al cap la pregunta: realment és totalment pura aquesta poesia? El concepte puresa és un concepte absolut. Certament, aquests poetes deien que la poesia era vàlida per ella mateixa, però significa que la resta de poemes són impurs? És a dir, els poemes d'autors precedents, o d'altres tendències literàries no són vàlids per ells mateixos? L'esmentat adjectiu és un concepte massa ampli i complex per a qualificar qualsevol acte de creació artístic. La poesia s'adscrigui a un moviment o un altre, conté elements de les tradicions anteriors, perquè no pot sorgir del no-res, sinó que té uns referents que pot reinterpretar a través d'una nova visió de la poesia. En definitiva: existeix la puresa?

diumenge, 28 de juny de 2009

Per què?











Arrel de la mort de Michael Jackson se m'obre un interrogant: per què valorem només tota una trajectòria professional d'algú quan mor? I això no només passa en aquest cas, també en el cas del Pepe Rubianes, en Josep Benet, Ovidi Montllor, Carles Sabater, Mercè Rodoreda, i una llarga llista. És cruel i injust perquè una persona no s'hauria de valorar quan ja no la tenim entre nosaltres. Músics, pintors, escriptors, historiadors i molts d'altres lluiten i treballen per canviar el món a través de l'art, de la paraula, de la pintura i del dibuix, de la memòria històrica i des d'aquell moment creen una complicitat entre ells i nosaltres. És clar, que allò que han cantat, escrit, pintat, etc. entra en l'art, i aquí és on tots i totes elles perduren en el temps. Em ve al cap aquell aforisme llatí promulgat pels romàntics: carpe diem (aprofita el dia). Llavors seríem o serem capaços d'aprofitar i valorar les persones en tant que productors d'obres quan són vius i entre nosaltres?

La capsa








He llençat la capsa al mar. Una capsa amb pany però sense clau. Allà he desat tots els records de gust amarg. Qualsevol dia la marea pot tornar-la a la superfície i es tornarà a obrir, sempre es pot tornar a obrir. Però jo l'he tancat, no vull mirar enrere seria com avançar per un carrer sense sortida. Aquells plors, aquelles cicatrius s'han esborrat i avui són somriures i pell nova, com la serp que muda constantment el seu vestit. No cal lamentar-se: tot el que s'esdevingué ja forma part de l'ahir. El meu bagul guarda dins seu els tresors més preuats, i desa dins la capsa aquells que són sobrers. Diuen que tot té un sentit, i al llarg dels anys, aquells records amargs m'han convertit en el que sóc. I ara torno a aprendre a caminar a poc a poc cercant un nou rumb, encara que revisqui nous records amargs, aquests esdevindran literatura i allà moriran.

divendres, 26 de juny de 2009

Ser o no ser escriptor/a









Fa pocs dies vaig tenir una conversa cibernètica amb el Llibreter sobre ser o no ser escriptor. Tot va començar quan li vaig comentar que tinc un projecte de llibre de relats al calaix. I aleshores jo em vaig anomenar escriptora, i ell em va contestar que aquesta nomenclatura era molt seriosa. Bé, a partir d'això m'ha vingut aquesta reflexió, realment un a un mateix es pot anomenar escriptor? Bé, segurament el Llibreter té raó que aquesta és una paraula que cal prendre en consideració. Però llavors em pregunto què és el que permet a un ésser denominar-se amb aquest adjectiu que esdevé un ofici. Per a mi escriure ha estat i és el meu segon ofici. Quan era petita vaig encetar el camí amb el bolígraf i un mar de papers blancs que eren el meu refugi del meu alter ego. Aquell que només deixava sortir entre línies. També m'encantava fabular realitats ideals i idealitzades. Durant un temps vaig dubtar que el meu camí fos la creació literària, pensava que aquell rumb no tenia sentit. Però dins meu tinc alguna cosa que m'empeny a escriure; i sobretot quan llegeixo, veig pel·lícules, obres de teatre, carrers, gent. I en definitiva, quan visc és quan em vénen un munt d'idees; que després tinc feina a seleccionar i reorganitzar fins que alguna d'elles esdevé un conte, un article o una peça teatral. Jo fins llavors m'anomenava aprenent d'escriptora, fins que Alfons Navarret, la primera persona que em va obrir les portes per mostrar allò que tenia al calaix, amb la revista virtual Literària em va batejar com a escritpora. Aleshores em va semblar que aquella nomenclatura era massa gran per a mi, però amb el temps, i sobretot des que vaig crear aquest bloc crec que modestament em puc considerar escriptora, gràcies especialment als lectors i les lectores que cada dia llegiu les meves creacions literàries.

Platea: la solució








Aquesta és la solució de l'engima que ha inaugurat la secció Platea:


ANTAVIANA
(Obra de teatre de Dagoll Dagom amb Text de Pere Calders i Música de Jaume Sisa, estrenada el 27-09-1978 a la Sala Villarroel de Barcelona).

I l'encertant d'aquest engima és McAbeu. Moltes felicitats!

Digue'm












què llegeixes aquest mes.

dijous, 25 de juny de 2009

Platea








Si us encanta l'olor de l'escenari i el tacte de les butaques dels teatres aquest és el vostre espai.
Per inaugurar aquesta nova secció entre les següents pistes teniu amagada una obra de teatre:

1. Aquesta obra es va estrenar l'any 1978 a Barcelona.
2. Està basada en una obra narrativa d'un escriptor català.

Ja teniu les pistes, i ara heu d'esbrinar l'obra, l'autor català i qui la va dur a l'escenari. Molta sort!

dissabte, 6 de juny de 2009

Nou Balanç: 22 mesos d'Antaviana









Un bon dia, sense més ni més començo a "parir" una criatura: l'Antaviana. Llavors jo em sentia atreta per l' impuls de fer alguna cosa, i en aquell moment vaig posar els dos peus i les mans al món dels blocs, i encara hi sóc. Es fa difícil comptabilitzar tots els posts, comentaris i actualitzacions que he anat fent al llarg d'aquests 22 mesos. Aquest espai és el meu espai particular on puc parlar de literatura, i puc mostrar el què escric, puc escriure per a vosaltres. Fa molts anys vaig estar a punt d'abandonar el camí d'escriure pensant que no em duria enlloc. És ben cert, que hi ha aventures que encetem sense saber on ens duran, i aquestes són les que ens donen més fruits. I a poc a poc, com una formigueta he anat bastint aquest espai amb el meu segell personal, un segell però que no hagués estat possible sense vosaltres els lectors/res. Vosaltres sou els qui acabeu de construir-lo i de construir-me a mi. I és que ara l'Antaviana ja forma part de mi, igual com els lectors que el sovintegeu i els nous lectors que treieu el cap, i acabeu caient en la temptació i esdeveniu antavianencs. I aquest camí encetat potser em portarà a encetar-ne d'altres de nous: projectes literaris desats al calaix, que algun dia sortiran del seu amagatall. Moltes gràcies a tots i totes vosaltres per continuar aquest camí amb mi.

Mots encreuats literaris: darreres pistes



1

L

O

R

E

L

E

I




2

L

A

T

R

A

V

I

A

T

A

3

D

A

R

W

I

N





4

A
U
S
C
H
W
I
T
Z


5

E

N

T

R

E

M

È

S



6

O

V

I

D

I






7

A

M

I

C

E

A

M

A

T


8

S

I

N

E

R

A






1. Nom d’un poema de Gabriel Ferrater.

2. Títol d’una òpera.

3. Cognom d’un científic del segle XIX.

4. Nom d’una ciutat alemanya.

5. Nom d’un gènere teatral.

6. Nom d’un cantant valencià i d’un autor de la literatura llatina.

7. Nom d’una obra de Ramon Llull.

8. Nom d’una ciutat catalana a l’inrevés.
















divendres, 5 de juny de 2009

El Qüestionari: Pau Sanchis








1. Quin llibre et va fer entrar al món de la literatura?

Pregunta molt difícil. Potser La història interminable de Michael Ende. Lectura infantil que em va fascinar.

2. Quan et vas adonar que t'agradava escriure?

Ben aviat. A l’escola ja escrivia contes.

3. Creus que és cert allò que deia Picasso: la inspiració es troba treballant?

Sí, però què és treballar?

4. Quin autor de la literatura clàssica t'ha marcat més?

Els meus estudiants estan farts que els parle tot el dia de Dante.

5. Digues una cita literària.

La que tinc al Facebook aquesta setmana, que és una frase que diu Johnny, el protagonista del conte El perseguidor de Julio Cortázar: “Esto lo estoy tocando mañana”.

dijous, 4 de juny de 2009

Fòrum literari: juny del 2009










El personatge de la novel·la A la recerca del temps perdut de Marcel Proust, recordava un moment del passat gràcies a una magdalena. Quina cosa us fa recordar moments especials?