Ahir al vespre, en David Madueño m'havia convidat a l'entrega dels premis de l'associació Foment Martinenc, ja que ell era un dels guardonats en l'apartat de poesia. Així que em vaig encaminar cap a la línia cinc del metro, fins al carrer Provença 591. Em vaig asseure darrere de tot, al costat d'una parella. La meva sorpresa fou que durant tot l'acte, que comptava amb recitals, música i el repartiment i lectura dels premis, que aquesta parella del costat, sobretot el noi no paraven de xerrar i xerrar. I aleshores se'm va acudir que potser era un dels guardonats. Un d'aquells que ve a recollir el premi i prou. I efectivament, els meus pronòstics es van complir. No només era un dels guardonats en l'apartat de prosa, sinó que la lectura del propi text fou realment avorrida, i el text en si no tenia cap interès, girava al voltant d'un argument molt reiteratiu i poc interessant. I és que en el món de les arts, sempre hi ha aquells que escriuen pensant que han nascut sent escriptors, i que tothom els ha d'aclamar i riure els acudits. Perquè a més quan els altres premiats llegien els seus textos, des de l'escenari estant se li veia un somriure maliciós i sorneguer. Crec que aquest no és el que defineix un escriptor com a tal. Recordem per exemple la figura de Pere Calders, un home menut, que quan l'entrevistaven semblava que era un ingenu, però en el fons era un home de lletres brillant. I podria citar molts més exemples. Així doncs podríem dir que l'egocentrisme és un pecat d'alguns autors, un pecat que els pot abocar a un laberint sense sortida, perquè al cap i a la fi, són els lectors qui decideixen si una obra té èxit o cau en l'oblit.
El mes de novembre aquest bloc o blog de literatura ha complert 15 mesos. Com un nadó que neix, i un dia obre els ulls per veure el món que l'envolta, i que a poc a poquet va aprenent a comunicar-se amb sorolls, així com també aprèn a gatejar, ensopegant amb els obstacles, aquest espai ha anat creixent dia a dia, gràcies a vosaltres, els lectors. Perquè ben cert és que un/a escriptor/a, si em permeteu que modestament m'anomeni així, no escriu per si mateix, perquè aleshores allò que escriu no té cap sentit, ni raó de ser. Perquè són els lectors i els crítics els que donen vida a la literatura, amb les opinions, ja siguin favorables o desfavorables, i això és el que a mi em motiva a exigir-me escriure millor cada dia. Recordo que sempre havia sentit el xafardeig popular que Flaubert s'estava tot un dia per escriure una pàgina, i d'això en van sorgir obres canòniques. No sóc Flaubert ni ho pretenc, jo sóc la Roser Caño Valls, i és amb aquest nom amb el què escric. En la meva època universitària, gràcies a uns crítics excessivament constructius vaig estar a un peu, de deixar d'escriure. Però això ho porto a la sang, constantment tot allò que veig, que sento, que llegeixo i en definitiva que visc és material que utilitzo per escriure. I clar que em queda molt camí per aprendre i madurar, però gràcies aquest bloc he bandejat l'abandó d'allò que em pertany i que forma part de mi. Gràcies a tots vosaltres aquest espai s'ha convertit en un indret on puc deixar anar pensaments, jocs, articles, contes, perquè sé que a l'altra banda, molts de vosaltres participeu llegint-ho o dient-hi la vostra. Això és el que em converteix mica en mica en escriptora. I espero poder continuar aquest trajecte, amb el bloc, i amb tots vosaltres.
Des fa uns quants anys, la literatura catalana ha deixat de ser únicament l'estudi i l'admiració de i en terres catalanes. Per començar la Fira de Frankfurt és una plataforma consolidada que s'encarrega de difondre els autors catalans en terres alemanyes. La difusió internacional no s'acaba aquí. L'any 2010 la nostra literatura serà la convidada d'honor al Festival de Poesia, i l'obra i la difusió de la Mercè Rodoreda hi tindrà un paper important.
Si mirem enrere, la llengua i la literatura catalanes han patit persecucions i han estat prohibides per factors políticosocials: la monarquia castellana durant els segles de l'anomenada Decadència, i posteriorment, les dues dictadures (Primo de Rivera, i Francisco Franco). Així i tot, alguns autors es van resistir a aquestes prohibicions de la llengua i amb dificultats van contruibuir a configurar la tradició literària catalana. Ara em vénen a la memòria noms com Pere Serafí, Joan Timoneda, el Rector de Vallfogona, etc.
Actualment hi ha institucions com: l'Institut Ramon Llull, la Institució de les lletres catalanes o la Fundació Joan Brossa que es dediquen a exportar, al món, els autors i les obres d'aquesta tradició. En una xerrrada a la Universitat de Bellaterra, Enric Cassassas va definir la literatura catalana com minoritària, però no menor, i per tant podia adquirir el caràcter d'universal. I és clar que tenim tota una tradició literària en llengua catalana, el nostre llegat, que vam conèixer quan érem estudiants, i aquell que avui ensenyem a les aules als lectors novells. Ben cert és que una literatura no es mesura per la seva quantitat d'obres, sinó per la seva qualitat i riquesa literàries. I tal com deia Carles Riba,: un escriptor està lligat a la llengua pròpia, perquè pensament i llengua és un tot. Així doncs, la tradició i la llengua han teixit un bagatge cultural propi i universal.
Quin va ser el llibre que et va fer entrar en el món de la literatura?
Un dia van aterrar a casa un parell de volums de narrativa. Un amb novel·les de Hemingway i un altre amb novel·les de García Márquez, entre elles Cien años de soledad, que em van marcar moltíssim. En aquestes lectures, ja vaig copsar la capacitat del llenguatge per commoure. García Màrquez des de la fabul·lació, Hemingway des de la realitat. Tots dos autors m’han acompanyat sempre. En poesia, un volum de les obres completes de Foix que incloïa, Sol i de dol, Les irreals omegues, Onze nadals i un cap d’any i algun més, em va abocar a escriure sonets com un posseït. No fa gaire en vaig llençar una carpeta plena. Amb els anys, vas descobrint autors, un llibre sempre et porta a un altre, però mai tornes a llegir amb aquella passió i intensitat de l’adolescència, probablement perquè l'abric d'aquelles realitats desvelades, et conforta del devessall d'incerteses pròpies de l'edat.
Quan et vas adonar que t’agradava escriure?
Per a mi, la sorpresa no va ser adonar-me que a mi m’agradava escriure, sinó descobrir que als altres, no els agradava. Jo pensava que tothhom tenia libretes i quaderns plenes de contes, poemes o el que sigui. Que escriure, era un fet usual. Però no, a mesura que anava fent-me gran, vaig adonar-me que l’únic que gargotejava fulls amb certa regularitat, era jo. A mi no m’agrada especialment escriure. Escric sense voler. No és una cosa que t’agradi o et deixi d’agradar. Passa. És una necessitat, no diria que fisiològica, però gairebé.
Creus que és cert allò que deia Picasso: “la inspiració es trobatreballant”?
Pots estar inspirat un dia i que et surti un article rodó, o un poema, però això passa en comptades ocasions. En l’escriptura, com en qualsevol disciplina artística, el normal és fracassar una vegada i una altra. Molt més del que la gent es pensa. El que passa és que cada triomf, et regracia de totes les vegades que has perdut. Tot triomf, en art, se sustenta damunt una muntanya de fracassos, això ha de quedar clar per qualsevol actor, escriptor, escultor, pintor o director de cinema. I és clar, vol temps, treball. En Narcís Comadira, al pròleg d’Usdefruit, parlava d’una conversa de jove amb Gil de Biedma on aquest li manifestava que escrivia potser dos o tres poemes a l’any! Si ho dius a un poeta adolescent, d’aquests que escriu dos o tres poemes cada nit, quedarà astorat. És natural, la pròpia inseguretat t’aboca a una feina frenètica per por que allò que sents no sigui una vocació veritable sinó una febrada. Amb els anys t’adones que pots estar cinc i sis anys per escriure un poema i no passa res. Que pots tardar un o dos, tres o quatre mesos per escriure un conte de cinc fulls i que no passa res. Però que s’ha de treballar dia a dia. Allò del Festina lente. Fer viaa poc a poc, és del tot cert.
Quin autor de la literatura clàssica t’ha marcat més?
Més que d'autors, parlaria de lectures. En poesia Charles Baudelaire, Kavafis, Sylvia Plath, Homer, Ovidi, Catul, Pessoa, Yeats, Eliot, Cavalcanti, Dante, Leopardi. En narrativa, Mann, Capote, Parker, Camus, Stevenson, Flaubert, Goethe, Cortázar, Txèkhov. En teatre amb Shakespeare i Sòfocles, potser ja ho tindríem. Però me'n deixo molts.
5.Digues una cita literària.
Complicar l'amor amb la resta de la vida o fer-ne una festa. Són les dues escoles (Gabriel Ferrater)
