L'any 1913 naixia a Santa Coloma de Farners, Salvador Espriu. Espriu va ser un escriptor polifacètic ja que va conrear tots els gèneres: narrativa breu, novel·la, teatre i poesia. Tot i així, avui coincicint amb el dia mundial de la poesia catalana, dins l'any dedicat al seu centenari, l'Arlequí enceta la nova secció amb la figura i una obra concreta de Salvador Espriu.
L'any 1960, després d'una escletxa per on sortia l'alenada mínima de llibertat del règim franquista, van sorgir dues obres poètiques:
La pell de brau de Salvador Espriu i
Vacances Pagades de Pere Quart que van significar l'inici d'un nou corrent literari, anomenat, "realisme històric".Un any abans de la publicació de l'esmentada obra d'Espriu, va sorgir a Catalunya aquest corrent, procedent d'Europa, que tenia la voluntat d'una banda rebutjar la cultura d'aquells moments, en ple franquisme, i de l'altra banda, els autors i autores, d'aquell temps, volien recuperar la llibertat, la cultura i derrotar el règim totalitari que ofegava tant els que estaven dins, com a tots i totes els qui es van haver d'exiliar a Mèxic. Aquesta era doncs una literatura compromesa. Espriu no era un autor novell, sinó que ja havia publicat obres de narrativa, i alguna obra poètica.
La pell de brau representava un poemari unitari al voltant d'un espai Sepharad, l'espai on el poble no tenia llibertat. És clar que aquell espai metafòric era l'espai on tots els catalans i catalanes patien els efectes de la postguerra i la dictadura franquista. L'autor de Santa Coloma de Farners va reflectir en aquells poemes, les seves inquietuds, i sentiments, així com també denunciava aquella manca de llibertat, de pensament que tots patien. Per tant, crec que és bo que recordem aquesta obra espriuana, perquè d'una banda cal tenir presents les obres que van sorgir d'aquell període,i que han esdevingut universals. Avui a causa de la crisi provocada pels neoliberals vivim una mena de dictadura econòmica, que ens manté ofegats convé per rellegir algun dels poemes d'Espriu perquè ens donaran força per continuar endavant amb els nostres somnis, a la recerca d'un món més just i més igualitari, encara que aquesta idea sembli una utopia.
XXXVIII
No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d'alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l'última victòria damunt l'esglai.
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: "Amén."
(Del llibre La pell de brau, 1960)
.jpg)