divendres, 29 de març de 2013

Reflexions en veu alta: 123.000 pel comissari de l'Any Espriu


Cada any, la Generalitat i les institucions culturals inauguren l'any d'un/a escriptor/a. Com tots sabem, enguany està dedicat al centenari, entre d'altres, a l'autor creador de mites com SINERA o SEPHARAD, és a dir, Salvador Espriu. Fa dies que als mitjans sona la notícia que el comissari d'aquest esdeveniment cultural anual, en Xavier Bru de Sala, ha estat recompensat per l'Any Espriu amb la xifra de 123.000 euros. Bé, aquí se'm genera una qüestió: És normal que un comissari d'un esdeveniment rebi aquesta xifra?És clar que no poso en dubte que les persones que treballen per la cultura no es mereixin una recompensa. Ara bé,  tenint en compte, "la crisi" que arriba fins als llindars de la cultura, se sap  que 'ha retallat el pressupost per a les institucions culturals. Així com també, el fet que els mitjans públics com TV3 estan en perill de ser privatitzats; i encara més sembla que no hi hagi pressupost per a l'educació pública, etc. Llavors em pregunto: hem oblidat què és bàsic per als ciutadans en qüestions culturals? I si resulta que la cultura s'està mercantilitzant? fet que  contrastaria amb la realitat social i cultural que vivim, perquè molts han de buscar-se la vida com poden per dur a terme  els seus projectes culturals:  músics, pintors, escriptors... Així doncs, caldria reflexionar sobre com volem que sigui la nostra cultura.

dimecres, 27 de març de 2013

Dia Mundial del Teatre: Amunt el teló



Des de ben petita, he anat al teatre. I cada vegada que entro per la porta, i després els meus peus baixen pels graons de la platea, buscant el seient que em pertoca, alguna cosa es desperta dins meu. Quan s'apaguen els llums, i s'aixeca el teló, mostrant l'escenografia, la meva emoció és gran, molt gran, una emoció que augmenta quan van apareixent els personatges a poc a poc, en els diferents actes, i escenes. I és què faríem sense el teatre? Un espai que és com  un mirall a l'inrevés, potser? Allà on t'oblides del món, però
veus el món a através d'aquelles parets, que s'anomenen escenari, sota els focus que il·luminen uns personatges que han bandejat els seus noms reals per esdevenir unes veus que els autors i autores han creat perquè nosaltres les veiem i les escoltem. Estem en un moment difícil, però el teatre forma part de nosaltres perquè necessitem veure la literatura en viu per recordar els clàssics, i conèixer els nous i noves dramaturgs que potser esdevindran universals. Un homenatge ben gran al TEATRE i a tots i totes els qui el fan possible! Amunt el teló!




dissabte, 23 de març de 2013

A reveure Bebo Valdés "Sabor a mi"

L'Arlequí diu a reveure a un gran músic que ens ha deixat, escoltant la peça "Sabor a mi" tocada amb dos pianos.

dijous, 21 de març de 2013

Dia Mundial de la Poesia: Poesia dins la Poesia



Fa poc vaig rellegir el poema Josep Carner de Gabriel Ferrater, on distingia entre la fugacitat del temps, i la perdurabilitat de la poesia i en concret de la poesia de Josep Carner. El jo poètic explica que ell ha rebut un llibre de poemes de part d'una noia del present, però ell ja va donar el mateix llibre a una altra noia en el passat. I així es mostra una mena d'antítesi entre el temps real que esdevé efímer, i la idea que les poesies de Carner es mantindran en el temps perquè sempre hi haurà gent que les llegirà. Un bon exercici metaliterari per tractar el tema universal de la fugacitat, així com de la universalitat de la poesia. Em trec el barret davant del mestre Ferrater. I us poso el poema perquè gaudiu de la poesia d'ahir, avui, i demà.



JOSEP CARNER
En el més alt i més fosc de la nit, no vull sentir
l'olor de maig que brunz a fora, i és petita
la làmpara amb què en tinc prou per fer llum
a les pàgines tènues del llibre, les poesies de Carner,
que tu em vas donar ahir. Fa dos anys i quatre mesos
que vaig donar aquest llibre a una altra noia. Mots
que he llegit pensant en ella, i ella va llegir
per mi, i són del tot nous, ara
que els llegeixo per tu, pensant en tu.
Mots que ens han parlat a tots tres, i fan
que ens assemblem. Mots que romanen,
mentre ens varien els dies i se'ns muden els sentits,
oferts perquè els tornem a entendre. Com una pàtria.

diumenge, 17 de març de 2013

Memòria Històrica Literària: Salvador Espriu i el realisme històric




L'any 1913 naixia a Santa Coloma de Farners, Salvador Espriu. Espriu va ser un escriptor polifacètic ja que va conrear tots els gèneres: narrativa breu, novel·la, teatre i poesia. Tot i així, avui coincicint amb el dia mundial de la poesia catalana, dins l'any dedicat al seu centenari, l'Arlequí enceta la nova secció amb la figura i una obra concreta de Salvador Espriu.

L'any 1960, després d'una escletxa per on sortia l'alenada mínima de llibertat del règim franquista, van  sorgir dues obres poètiques: La pell de brau de Salvador Espriu i Vacances Pagades de Pere Quart que van significar l'inici d'un nou corrent literari, anomenat, "realisme històric".Un any abans de la publicació de l'esmentada obra d'Espriu, va sorgir a Catalunya aquest corrent, procedent d'Europa, que tenia la voluntat d'una banda rebutjar la cultura d'aquells moments, en ple franquisme, i de l'altra banda, els autors i autores, d'aquell temps, volien recuperar la llibertat, la cultura i derrotar el règim totalitari que ofegava tant els que estaven dins, com a tots i totes els qui es van haver d'exiliar a Mèxic. Aquesta era doncs una literatura compromesa. Espriu no era  un autor novell, sinó que ja havia publicat obres de narrativa, i alguna obra poètica. La pell de brau representava un poemari unitari al voltant d'un espai Sepharad, l'espai on el poble no tenia llibertat. És clar que aquell espai metafòric era l'espai on tots els catalans i catalanes patien els efectes de la postguerra i la dictadura franquista. L'autor de Santa Coloma de Farners va reflectir en aquells poemes, les seves inquietuds, i sentiments, així com  també denunciava aquella manca de llibertat, de pensament que tots patien. Per tant, crec que és bo que recordem aquesta obra espriuana, perquè d'una banda cal tenir presents les obres que van sorgir d'aquell període,i que han esdevingut universals. Avui a causa de la crisi provocada pels neoliberals vivim una mena de dictadura econòmica, que ens manté ofegats convé per rellegir algun dels poemes d'Espriu perquè ens donaran força per continuar endavant amb els nostres somnis, a la recerca d'un món més just i més igualitari, encara que aquesta idea sembli una utopia.


XXXVIII 

No convé que diguem el nom 
del qui ens pensa enllà de la nostra por. 
Si topem a les palpentes 
amb aquest estrany cec, 
on sinó en el buit i en el no-res 
fonamentarem la nostra vida? 
Provarem d'alçar en la sorra 
el palau perillós dels nostres somnis 
i aprendrem aquesta lliçó humil 
al llarg de tot el temps del cansament, 
car sols així som lliures de combatre 
per l'última victòria damunt l'esglai. 
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser 
si no són lliures. 
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser 
si no som lliures. 
I cridi la veu de tot el poble: "Amén." 

(Del llibre La pell de brau, 1960) 



diumenge, 10 de març de 2013

Creació poètica: l'escletxa de l'hivernacle







Ella dormia,
mentre la neu
emblanquinava l'asfalt.

Els braços de Febus
la van acariciar suaument.
Ella obrí els ulls
i veié l'escletxa de l'hivernacle.

diumenge, 3 de març de 2013

Creació poètica: mur de silencis



L'hem construït a les palpentes.
Conjunt de sals i minerals
que ens ha robat la paraula.


Pedra a pedra,
les nostres veus
s'han anat esborrant
fins que han esdevingut
silencis.


Camino sense girar-me
per si tinc la temptació
de trencar el mur de silencis
amb un crit.

dissabte, 2 de març de 2013

Joc creatiu literari: Ajuda'm a escriure un conte




Aquí tenim la història que escriviu vosaltres els blocaires/lectors/res. Encara no s'ha acabat així que
animeu-vos a participar-hi!


montse ha dit...
De sobte, topa amb aquella dona de mirada fetillera i sent un neguit interior que despista tots els seus pensaments.
Elfreelang ha dit...
I la dona fetillera i despistada com era va voler fer un encanteri i ai! com sempre es va equivocar i sense voler va convertir aquell músic solitari en....
Rafel ha dit...
... una escultura femenina enamorada d'un mestre d'art que l'estava dibuixant al carbonet...
Carme ha dit...
La fetillera, es va quedar molt trista, perquè en realitat aquell músic solitari l'havia enamorat. No volia una escultura femenina i menys enamorada d'un altre.

Què podia fer? Ella es deia sóc fetillera, per molt despistada que sigui, alguna cosa he de poder fer.



Un jardí d'entusiasme