dissabte, 19 de setembre de 2020

Silenci, comença la sessió: Big, i l'esperit de Peter Pan.


Comencem aquesta nova secció, dedicant el post a una pel·lícula de culte. A finals dels 80, molts de nosaltres vèiem per primera vegada Big, un film dirigit per Penny Marshall, on un noi de 13 anys troba una màquina màgica amb un bruixot d'ulls inquietants, al qual li demanava ser gran. L'endemà aquell adolescent es lleva convertit en un home de 30 anys, un home amb l'esperit de Peter Pan. Al principi, el protagonista es comporta com un nen amb un cos d'adult, però quan s'enamora de la protagonista comença a esdevenir adult, treballa, es mostra ocupat. En un moment donat, el seu amic de l'institut, li diu on pot trobar la màquina que el pot tornar al seu món, i després de donar-hi voltes, el noi decideix tornar-hi, deixant enrere l'altre món. I no podem oblidar, l'escena en què Tom Hanks encén la màquina en un lloc solitari, i l'elipsi que hi ha entre l'acció de demanar el desig i la descoberta de la noia del mateix a través de les paraules "desig concedit", una escena realment sublim. El cert és que quan la vaig veure per primer cop, em provocava tristesa que ell tornés a ser adolescent i deixés enrere la noia, però tornant-la a veure m'he adonat que el missatge del film és clar: només es pot ser nen una vegada, i després ja no podràs tornar a ser-ho. Així doncs, opino que Marshall mostra els avantatges i desavantatges dels dos móns: l'adult i el de l'infant/adolescent, que són sovint contraposats, però al cap i a la fi, t'adones que cadascú ha de viure segons l'edat que té en aquell precís instant, sense saltar-se etapes, ni voler tornar enrere. I el desellenaç ple de poesia: quan els dos adolescents amics, caminen amb les seves biciceletes, escoltant de fons aquella melodia que ben segur que a molts ens provoca una barreja de nostàlgia alegre. És una gran pel·lícula que ja forma part d'aquelles peces que per anys que passin mai no moriran, ja que l'aventura de créixer i viure les diferents etapes vitals és quelcom que sempre s'esdevé, encara que els temps canviïn. 

diumenge, 13 de setembre de 2020

Resiliència blocaire: L'Arlequí torna a la xarxa.

 


Lectors i lectores,

Després de molts anys, de vegades em plantejo si tancar o continuar amb aquest bloc. Avui he tornat a optar per la segona opció. En l'actualitat amb les xarxes com Facebook, Twitter, Instagram, Youtube, o Tik Tok, sembla que els blocs estiguin en període d'extinció, però què voleu que us digui, em resisteixo perquè sento que encara puc escriure idees, pensaments, opinons de llibres, etc.  I com a propòsit vull intentar escriure com a mínim un post a la setmana. Sí, sembla una utopia, però aquest cop, l'Arlequí vol tornar a escriure i vol que vosaltres escriviu aquí si ho voleu. Encara no sé si hi haurà noves seccions, o de què us parlaré, però sempre serà de i sobre cultura d'arreu del món, perquè al cap i a la fi, la cultura creix amb nosaltres, ens permet somniar i voler saber més. El filòsof Sócrates va dir un cop: "Només sé que no sé res". Doncs això, que volem saber més i compartir allò que no sabíem i descobrim ara. Així que sigueu de nou benvinguts i benvingudes, tant si sou lectors/res silenciosos/es com si decidiu deixar els vostres comentaris. Així doncs, fins aviat!