Silenci, comença la sessió: Big, i l'esperit de Peter Pan.


Comencem aquesta nova secció, dedicant el post a una pel·lícula de culte. A finals dels 80, molts de nosaltres vèiem per primera vegada Big, un film dirigit per Penny Marshall, on un noi de 13 anys troba una màquina màgica amb un bruixot d'ulls inquietants, al qual li demanava ser gran. L'endemà aquell adolescent es lleva convertit en un home de 30 anys, un home amb l'esperit de Peter Pan. Al principi, el protagonista es comporta com un nen amb un cos d'adult, però quan s'enamora de la protagonista comença a esdevenir adult, treballa, es mostra ocupat. En un moment donat, el seu amic de l'institut, li diu on pot trobar la màquina que el pot tornar al seu món, i després de donar-hi voltes, el noi decideix tornar-hi, deixant enrere l'altre món. I no podem oblidar, l'escena en què Tom Hanks encén la màquina en un lloc solitari, i l'elipsi que hi ha entre l'acció de demanar el desig i la descoberta de la noia del mateix a través de les paraules "desig concedit", una escena realment sublim. El cert és que quan la vaig veure per primer cop, em provocava tristesa que ell tornés a ser adolescent i deixés enrere la noia, però tornant-la a veure m'he adonat que el missatge del film és clar: només es pot ser nen una vegada, i després ja no podràs tornar a ser-ho. Així doncs, opino que Marshall mostra els avantatges i desavantatges dels dos móns: l'adult i el de l'infant/adolescent, que són sovint contraposats, però al cap i a la fi, t'adones que cadascú ha de viure segons l'edat que té en aquell precís instant, sense saltar-se etapes, ni voler tornar enrere. I el desellenaç ple de poesia: quan els dos adolescents amics, caminen amb les seves biciceletes, escoltant de fons aquella melodia que ben segur que a molts ens provoca una barreja de nostàlgia alegre. És una gran pel·lícula que ja forma part d'aquelles peces que per anys que passin mai no moriran, ja que l'aventura de créixer i viure les diferents etapes vitals és quelcom que sempre s'esdevé, encara que els temps canviïn. 

Comentaris

Helena Bonals ha dit…
J. M. Barrie deia que la vida no val la pena després dels 12 anys. Jo hi estic molt d'acord. Tot i que als 49 sóc ben feliç.
Roser Caño Valls ha dit…
Hola Helenº Jo discrepo d'aquesta afirmació! Jo tinc 45 i mig, i estic molt bé!

Entrades populars d'aquest blog

Propera activitat cultural: Conferència virtual "La consciència de si mateixes i la seva autoestima en dues dones: Catherine i Aloma.

Llegim Poesia: "La ginesta" de Joan Maragall