dilluns, 30 de novembre de 2009

Llaços vermells












Llaços, unir, vitalitat, vermell, lluita, rebuig, humanitat, recordar, estimar,comprendre, empatitzar, prejudicis, intolerància, tolerància, jo, nosaltres, tu, solitud, dolor, metamorfosi, contacte, tacte, ànima, fortalesa, despertar i mirar els ulls dels altres sense por.

La identitat desconeguda: la solució





















La solució: Toni Ibáñez
Els encertants: Jesús M. Tibau i Mac Abeu

diumenge, 29 de novembre de 2009

La identitat desconeguda: més pistes























1. Ha estat guardonat amb el Premi Antonio Machado (2008).
2. Un dels llibres que ha publicat recentment porta el títol del nom del seu bloc.
3. "va passar de la penombra a l'entrellum, i ara s'està al bell mig d ela boira"

L'Editorial: L'ull crític genuí del Llunàtic










En el món blocaire hi ha el nom d'un bloc d'indiscutible referència: el Llunàtic. Ningú desconeix que en aquest espai des de fa cinc anys en David ens va oferint píndoles, que són apunts de crítiques d'infinites lectures i autors a través del seu ull crític genuí. Genuí perquè encara que la seva perspectiva no s'allunyi de la subjectivitat, està clar que ell és un bon lector i que mitjançant les seves lectures ens brinda ressenyes que ens fan créixer a nosaltres com a lectors/lectores. Potser hi hagi qui no estigui d'acord amb els seus comentaris, que no deixen indiferent a ningú, comentaris que barregen aspectes positius i millorables dins d'una harmonia sublim, però és innegable la vàlua dels seus escrits crítics.I és que certament, en la literatura 2.0 hi ha diversitat de blocs i blogs de literatura i sobre literatura, però allò que els caracteritza és la seva essència, allò que diuen i com ho diuen. En David és sincer i té ull literari, i tot allò que ell escriu, sempre des de la modèstia, ho escriu simplement perquè té coses a dir de llibres i autors, que encara que alguns se sentin potser ofesos, ben segur que aprenen alguna cosa: tots els escriptors/res poden/podem explorar i aprofundir en la seva/nostra tasca literària.
Gràcies al Llunàtic, la crítica literària ens ofereix una visió diferent de la literatura, clàssica i actual, catalana i internacional, però al cap i a la fi, literatura.

divendres, 27 de novembre de 2009

La incògnita: Qui és? Solucions i guanyadors









Les pistes:



1. És un home.

2. Té un final trist o feliç segons com es miri.

3. Viu una història d'amor impossible que acaba literalment en cendra.

4. Té una discapacitat: li falta una cama.

5. L'amor impossible d'aquest personatge era una ballarina.

La solució:

El soldadet de plom.

Els guanyadors:

McAbeu i Clidice. Moltes felicitats!

La incògnita: Qui és? La darrera pista










Aquí teniu la darrera pista:

5. L'amor impossible d'aquest personatge era una ballarina.

dijous, 26 de novembre de 2009

Llegim amb Gemma Pascual Escrivà










1. Quin fou el teu primer llibre?

Els dos primers llibres van ser Donetes Louisa May Alcott i un Capità de quinze anys de Jules Verne.
2. Quin/s llibre/s tens ara a la capçalera del llit?
El Llibre dels Adéus, un llibre de poemes d’Isabel Robles, i a més a més hi ha dues piles de llibres, una amb els que m’han regalat i encara no he llegit, no diré títols. I una altra molt gran que com que m’agrada molt rellegir segons l’estat d’ànim podem trobar de tot, des de Júlia d’Isabel-Clara Simó, Vicent Andrés Estellés, Espriu, Virgina woolf, etc.
3. Quin és el teu racó preferit per llegir?
Qualsevol lloc és bo, el llit és el que menys m’agrada. Potser el que més és al menjador de casa, asseguda al silló.
4. Digues un llibre que no hagis llegit.
Els dos darrers premis Literaris de Gandia:
Francesc de Borja, el duc sant de Josep Piera i Allà no les grues nien d'Elies Barberà.
5. Una lectura inoblidable…
Dues lectures: Una cambra pròpia de la Virginia woolf i Mirall Trencat de Mercè Rodorera

dilluns, 23 de novembre de 2009

La identitat desconeguda






















Aquí teniu una altra identitat desconeguda per a descobrir.

La pista:

"De petit li agradava molt enfilar-se als arbres..."

diumenge, 22 de novembre de 2009

Llegim amb Montserrat M. Vilardosa








1. Quin fou el teu primer llibre?

No recordo el meu primer llibre. Em van ensenyar a llegir als 3 anys i vaig créixer entre llibres. Recordo amb molt de carinyo "Els viatges de Marco Polo".

2. Quin/s llibre/s tens ara a la capçalera del llit?

Ara en tinc uns quaranta (la meva tauleta de nit és molt gran ;P) i, a part d'alguna novel·la de lladres i serenos, la resta dels llibres no me'ls llegeixo mai "d'una tirada", pel que ara hi tinc: els Assaigs de Montaigne, La (des)educación de Chomsky, La búsqueda de la lengua perfecta d'Umberto Eco, Plantem cara de Joan Solà. També en tinc un parell de Balzac, de Simone de Beauvoir en francès, Faulkner i John Irving en català (que el meu anglès és molt patètic), Sóc vertical de Sylvia Plath, Antologia poética de Celso Emilio Ferreiro, en gallec i un parell de llibres, en francès també, sobre teoria política actual i la crisi econòmica. Ja ho sé, sembla un caos, però és un caos "controlat", tots estan començats i els vaig llegint a trossets :)


3. Quin és el teu racó preferit per llegir?

Tots els llocs del món són bons per llegir. He llegit molt a la cua del banc o a Hisenda :)

4. Digues un llibre que no hagis llegit.

No llegeixo mai cap llibre signat per la Maria Aurèlia Capmany. He arribat a llegir coses realment infumables, però l'únic llibre que em vaig veure incapaç de passar del primer capítol va ser d'aquesta autora. Això si no comptem els best-sellers, no llegiré mai en Larsson, per exemple, no m'interessa.



5. Una lectura inoblidable...

Depèn del que s'entengui per "inoblidable", tinc uns quants llibres que rellegeixo contínuament, que entenc que són imprescindibles per a mi i la meva existència. Des de la Ilíada, tota l'obra de Shakespeare, la Commedia de Dante, l'Eneida, l'obra de Ciceró, podria seguir fins a uns 500 més o menys. :-)

Rellotges de sorra









S'escolta la remor imparable dels milions de granets que cauen. Enmig d'aquella marea marronosa, se'n van els dies viscuts que demà es convertiran en els nostres records, aquells que desem a les golfes. Qui pot aturar-ho? Sovint ens preguntem perquè els instants feliços són tan efímers i paradoxalment, perquè aquells moments tacats per la tristor duren una eternitat. Acceptem, a desgrat, el pas de Keratos pel nostre camí, però ningú ens llevarà mai ni les alegries ni els plors que ens fan créixer dia a dia.

La incògnita: Qui és? Una altra pista










Aquí teniu la quarta pista:

4) Té una discapacitat: li falta una cama.

dissabte, 21 de novembre de 2009

La incògnita: Qui és? una altra pista









Aquí teniu la tercera pista:


3) Viu una història d'amor impossible que acaba literalment en cendra.

divendres, 20 de novembre de 2009

Paisatges literaris: El meu far




















Sóc la viatgera que navega a la deriva enmig de la infinitat marina, que es deixa seduir per l'aroma salada i pel moviment harmònic de les onades. Sota un cel de nuvolositats obscures diviso l'ull del meu far, aquell que m'ilumina en la foscor i em retorna al lloc d'origen, torno a la meva Ítaca estimada.

Blue Moon i The Marcels

Aquí teniu una altra versió de la mateixa cançó amb un to diferent, interpretada per The Marcels:

Blue Moon i Ella Fitzgerald

Aquí teniu la primera versió d'una de les cançons més clàssiques i belles que s'han escrit mai, interpretada per Ella Fitzgerald:


dijous, 19 de novembre de 2009

La incògnita: Qui és?: una nova pista








Aquí teniu la segona pista de la incògnita:

2. Té un final trist o feliç segons com es miri.

dimecres, 18 de novembre de 2009

La incògnita: Qui és?









Benvolguts i benvolgudes lectors/ del bloc, aquí teniu una nova incògnita amb un personatge literari per a descobrir. La novetat del joc literari és que començaré donant una pista. Recordeu que és un personatge literari no és un escriptor.

I aquí teniu la primera pista:

1. És un home.

diumenge, 15 de novembre de 2009

Paisatges literaris: Salt d'aigua

























Em perdo, deliberadament, per camins boscosos i primaverals. Els meus peus em porten, amb decisió, cap un racó recòndit. Escales d'aigua dolça s'escapen dels meus ulls, envoltades d'una manta de molses que desprenen la seva aroma. Un paradís de miralls incolors em sedueixen i m'inviten a enfonsar-m'hi càndidament. Aleshores apareix la solitud que m'acompanya en aquest instant fugaç, però inoblidable. I de fons sento la suau música de l'escuma que es confon amb el llac com si els unís l'amor. Abandono d'esma aquest racó amagat, però no secret, i me'n duc el record d'uns instants entre jo i el paisatge que ningú pot trencar ni esborrar.

dijous, 12 de novembre de 2009

El Qüestionari: Xulio Ricardo Trigo












1.Quin va ser el llibre que et va fer entrar en el món de la literatura?


Podria dir molts, però va haver un en particular que em va fer anar un pas més enllà. Parlo de "Conversación en la Catedral", de Mario Vargas Llosa. Jo tenia 19 o 20 anys i em vaig quedar meravellat, de la seva estructura i de que, malgrat els prodigis formals de la novel·la, fos possible llegir-la amb la passió d'una història senzilla i linial. Aquest llibre em va fer pensar que només podia ser escriptor.

2.Quan et vas adonar que t’agradava escriure?

De molt jove ja escrivia quaderns en cada viatge que feia amb els meus pares. Hi barrejava dibuixos i comentaris, petites històries, on explicava les etapes de la ruta. Van ser els primers passos, però d'aquí a convertir-se en un escriptor va un altre pas molt gran: adonar-te que hi ha un lector que fa l'esforç per entendre el que escrius i al qual no pots enganyar, li has d'oferir el millor de tu.


3.Creus que és cert allò que deia Picasso: “la inspiració es troba treballant”?

Hi ha unes quantes frases d'aquestes certament interessants. També Vargas Llosa deia allò molt semblant de... Cada dia em poso al davant de la màquina d'escriure, i tant fa si no tinc res a dir, si em ve de cop la inspiració ja em trobarà treballant.

Però potser també ho va agafar de Picasso perquè és molt semblant.
De normal no confio gaire en la inspiració. Treballo moltes hores i, de resultes de lectures o investigacions o troballes, sorgeixen les idees.


4.Quin autor de la literatura clàssica t’ha marcat més?

Sens dubte Gustave Flaubert. Jo vaig escriure molta poesia de jove i quan vaig llegir com Flaubert sortia a la llum de la lluna i ell recitava tot el que havia escrit, frase per frase, corregint fins que li sonava bé en veu alta, vaig entendre que també la prosa tenia un ritme i que era molt important trobar-lo per a un narrador.


5.Digues una cita literària.

Una d'Hesíode que encapçala la meva darrera novel·la, "El somni de Tàrraco" (Edicions 62): "L'amor és l'arquitecte de l'univers."

Joan Brossa: Què et suggereix...



















aquest poema visual?

dimecres, 11 de novembre de 2009

Dedicatòria









Aquell dia que ens vam topar per primera vegada semblava un dia qualsevol, cap de nosaltres no imaginava que allò seria el principi d'una gran amistat. Al llarg del trajecte vital coneixem un munt de persones i amb ben poques mantenim el contacte i encara menys una relació amistosa. Aquella coneixença, aquella noia tan tímida que semblava el meu reflex, però que d'altra banda era i és totalment oposada a mi, va començar a formar part del meu món, i enmig d'èpoques d'infern i dolces vivències sempre ha estat a prop meu. No hi ha res en aquesta vida que m'ompli més de joia que dedicar aquest post a una de les meves millors amigues que avui compleix anys. Desitjo que continuïs essent sempre la persona que ets avui; perquè hi ha ben poques persones que tinguin la bondat,la franquesa i la tendresa que tens tu amb tots aquells que formem part del teu entorn. Desitjo també que continuem compartint alegries i tristors perquè allò que les fa grans és el fet precisament de compartir-les. Et desitjo tota la felicitat i la fortuna de tot el món! Dedico aquest post a Susana A. Per molts anys!

dimarts, 10 de novembre de 2009

Parèmies 300.000: Dites i refranys populars











Des de fa molt temps, en Víctor Pàmies ens ofereix dia a dia nombrosos refranys, dites i frases populars amb els seus orígens i usos ; i aquesta setmana al seu bloc arribarà a les 300.000 entrades!. Com podria començar parlant d'aquest tema que ens ocupa sense anar a cegues? Ara que hi penso, la cultura popular no és una qüestió per prendre's a la lleugera. Temps era temps, que avis, pares i fills s'han intercanviat sovint nombroses expressions provinents de la nostra cultura. Per posar un exemple, una mare podia i pot cantar la canya al fill, quan aquest no vol baixar del burro. I si és el cas que hom es troba en una situació ideal, podem dir que està com un peix al cove, perquè fins i tot, queda més poètic. I no podem oblidar l'expressió t'has quedat a la lluna de València que resulta més bonic que no dir algú que no estàs atent/a. I com no podíem pas bandejar tampoc els nostres sopars de duro, quan ens trobem entre amics i literaturitzem una mica algunes anècdotes. I com que molts de vosaltres ja us sabeu la lliçó posarem punt i final amb una de les meves dites preferides: fent i desfent aprèn l'aprenent.

dilluns, 9 de novembre de 2009

Murs paral·lels








Avui es compleixen 20 anys de la caiguda del mur de Berlín. Llavors jo en tenia 14, i paral·lelament vaig construir un mur al meu voltant... D'un temps ençà aquella paret de ciment, va caure, i aleshores es va trencar el meu aïllament; totes les amargors es van convertir i s'han convertit en runes, i ara formo part del món. Potser hi ha gent que pensi que aquella data no és prou significativa; o que les coses no han avançat gaire; o que encara hi ha molts murs visibles i invisibles que ens separen en molts aspectes; però aquell gest va suposar la fi d'una etapa, i un inici d'un nou cicle vital per a l'Arlequí des de l'instant en què vaig decidir tirar-lo a terra. Aquell rampell de rebel·lia contra el meu jo més poruc, va deixar enrere, per sempre, l'espectadora, llençant-me al trajecte vital on jo esdevinc una de les protagonistes amb veu pròpia.

diumenge, 8 de novembre de 2009

Platea: Una comèdia espanyola de Yasmina Reza











Us heu preguntat mai que sent un/a actor/actriu? Heu arribat a imaginar-vos què s'hi amaga entre bambalines? Sílvia Munt dirigeix, magníficament, Una comèdia espanyola de Yasmina Reza al TNC. Cinc personatges representen "una comèdia espanyola", i dins d'aquesta dues de les actrius representen dues obres més, una d'elles L'Oncle Vània de Txèjov. Doncs sí, és un exemple de teatre dins el teatre, dins el teatre. Però aquesta obra té la seva originalitat, perquè no és la típica obra que mostra simplement les dues cares de l'escena, sinó que els actors es treuen el seu vestit, i ens parlen del seu ofici, és a dir, parlen del món del teatre des de la seva perspectiva, perquè de fet els actors i actrius són els que construeixen l'obra. En aquesta barreja de personatges i de recursos metaliteraris s'explicava una història: una dona amargada casada amb un home anul·lat i endinsat en l'alcohol, una actriu bonica i d'èxit, plena d'inseguretats que somniava fer papers que mai li donaven, i la mare de les dues noies que es tornava a enamorar d'un home vidu. Aquesta era la trama principal, i dins d'aquesta, una de les actrius assajava una obra d'un tal Mendelson, i l'altra feia el paper de Sònia de l'Oncle Vània de Txèjov. I enmig de tot aquest muntatge, els actors i actrius expressaven les seves opinions sobre el seu món, un món ple d'inseguretats, de pors, i on cadascú té una perspectiva particular sobre l'art. És a dir, que érem dins un espectacle on l'eix principal era el teatre, el teatre en si i els seus integrants: els personatges encarnats pels artistes. I no podem deixar de banda la sensacional posada en escena d'aquesta obra: un teatre d'assaig, i una pantalla a través de la qual podíem veure alguns dels mònolegs dels actors/personatges. Una de les frases emeses pel personatge del Ramon Madaula: "quan algú es dedica al món de l'art, si busca seduir ja l'ha espifiat". Un exemple d'una obra metateatral que no cau en els tòpics, sinó que va més enllà, pot agradar o no, però no deixa indiferent a ningú. La gent surt del TNC parlant de teatre.

divendres, 6 de novembre de 2009

Una nova finestra oberta









Inesperadament s'obre una finestra, i entra una alenada de brisa dins meu. Sóc presa del dolç Keratos, aquell que de vegades apareix amb un martell... Sóc dins d'un somni, un somni, lluny de tenebres i de monstres. Torno a néixer i dins meu neix un altre jo ple d'esperances i de secretes il·lusions que potser algun dia desvetllaré. Benvinguda dolçor. A reveure amargor.

dimarts, 3 de novembre de 2009

Reflexió en veu alta: Llegir i conèixer autors poc valorats













L'altre dia, en un recital Poètiques de tardor vaig poder gaudir de poemes de dos grans autors de la literatura catalana actual: Màrius Sampere i Montserrat Abelló, gràcies a la magnífica recitació de Rosa Renom i Jordi Boixaderes. Confesso que fins llavors no havia llegit res d'aquests dos poetes, com tampoc n'he sentit a parlar, fins que tant l'un com l'altra han aconseguir premis i reconeixe-
ments "oficials". Però jo em pregunto, perquè en aquesta societat triguem tant a valorar una sèrie d'escriptors com són per exemple: Montserrat Roig, Vicent Andrés Estellés, Mercè Rodoreda, entre moltíssims d'altres, l'obra dels quals ha estat poc valorada, exceptuant el cas Rodoreda a qui se li ha dedicat tot un any en reconeixement de la seva trajectòria literària. Però el cas és que sembla que calgui que aquests autors siguin coneguts a partir de reconeixements com aquest que hem esmentat o de premis. És així com hem de llegir i conèixer autors i autores que han dedicat i dediquen la seva vida a la tasca d'escriure? Hi ha una llarga llista de noms que encara desconeixem, cal treure del pou de l'oblit aquests escriptors i escriptores i descobrir-los i valorar el seu llegat com quelcom que forma part de la nostra tradició literària, una tradició que continua gràcies a la constància i la vàlua d'autors com Sampere i Abelló, per posar dos exemples. L'important no és si un escriptor guanya un premi, o ha publicat molts llibres, l'essencial és que arribi als lectors i lectores que anhelem endinsar-nos en allò que ells han creat, i han treballat meticulosament, perquè escriure és un ofici, un ofici laboriós i difícil que demana perseverància, bagatge cultural i experiència vital viscuda, tot això esdevé literatura a través de les seves mans.

dilluns, 2 de novembre de 2009

Sentits: gust











De bon matí, saborejo, a poc a poc, les torradetes acabades de fer amb melmelada de maduixa, i és llavors quan per uns instants el món s'atura. Per damunt de les meves dents de corall córre fugaçment la frescor del dentrífic. Davant d'una botiga, veig una safata de bombons de xocolata blanca, xocolata negra, trufa... un munt de sabors intensos per descobrir. Un xampany dolç i lleugerament afruitat que comparteixo amb els teus llavis, efímers, però inoblidables. Dia i nit, inicio i acabo un viatge d'aprenentatge a través de les meves càndides pupil·les gustatives: sensacions indescriptibles, no exemptes de fugacitat, fugacitat que es transforma en record; el record d'una barreja de sabors llaminers, salats, amargs...

diumenge, 1 de novembre de 2009

Englishman in New York

En una cançó un home "gentlman" anglès viatja a Nova York. Des del moment que posa els peus en terres novayorqueses esdevé un rar, en una ciutat estranya. Es produeix un xoc de cultures, l'europea i l'americana, sense que el "gentlman" perdi el seu referent natal i vital. Aquí podeu escoltar aquest clàssic del inconfusible Sting en to de blues: