Murs paral·lels

-







Avui es compleixen 20 anys de la caiguda del mur de Berlín. Llavors jo en tenia 14, i paral·lelament vaig construir un mur al meu voltant... D'un temps ençà aquella paret de ciment, va caure, i aleshores es va trencar el meu aïllament; totes les amargors es van convertir i s'han convertit en runes, i ara formo part del món. Potser hi ha gent que pensi que aquella data no és prou significativa; o que les coses no han avançat gaire; o que encara hi ha molts murs visibles i invisibles que ens separen en molts aspectes; però aquell gest va suposar la fi d'una etapa, i un inici d'un nou cicle vital per a l'Arlequí des de l'instant en què vaig decidir tirar-lo a terra. Aquell rampell de rebel·lia contra el meu jo més poruc, va deixar enrere, per sempre, l'espectadora, llençant-me al trajecte vital on jo esdevinc una de les protagonistes amb veu pròpia.

Comentaris

  1. Clidice9 de novembre del 2009, a les 21:00

    un acte de valentia probablement de més transcendència que un mur, ara totalment fagocitat pel show bussiness :) ser protagonista de la pròpia història sempre és molt millor, felicitats :)

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Música i literatura: Els amants de Vicent Andrés Estellés

-
Imatge
Vicent Andrés Estellés va escriure el poema "Els amants" que més tard Ovidi Montllor va convertir en una cançó d'amor. El poema comença citant un dels grans poetes de la literatura medieval, Ausiàs March: La carn vol la carn. A aquesta citació li segueix un vers que esdevé una mena de tornada de tot el poema: No hi havia a València dos amants com nosaltres. Des dels primers versos Vicent Andrés Estellés descriu un amor carnal i real i el compara amb l'amor ideal de Petrarca, de López Picó, Carles Riba o Bécquer. És a dir, pren un tema clàssic de la literatura universal: l'amor ideal i/o espiritual i el contraposa a l'amor carnal, un amor que ell descriu en aquests versos: El nostre amor és un amor brusc i salvatge,/ i tenim l'enyorança amarga de la terra,/ d'anar a rebolcons entre besos i arraps. I d'una bella manera el poeta juga amb aquests dos tipus d'amor, l'espiritual i el carnal. I en el darrer vers, és quan el poeta ens confessa
Més informació

El poema del mes: Cambra de Tardor"

-
Imatge
  Donem la benvinguda al mes de novembre amb el poema del mes, "Cambra de tardor" de Gabriel Ferrater. Cambra de la tardor  La persiana, no del tot tancada, com un esglai que es reté de caure a terra, no ens separa de l’aire. Mira, s’obren trenta-set horitzons rectes i prims, però el cor els oblida. Sense enyor se’ns va morint la llum, que era color de mel, i ara és color d’olor de poma. Que lent el món, que lent el món, que lenta la pena per les hores que se’n van de pressa. Digues, te’n recordaràs d’aquesta cambra? «Me l’estimo molt. Aquelles veus d’obrers ― Què són?» Paletes: manca una casa a la mançana. «Canten, i avui no els sento. Criden, riuen, i avui que callen em fa estrany». Que lentes les fulles roges de les veus, que incertes quan vénen a colgar-nos. Adormides, les fulles dels meus besos van colgant els recers del teu cos, i mentre oblides les fulles altes de l’estiu, els dies oberts i sense besos, ben al fons el cos recorda: encara tens la pell mig del sol, mig d
Més informació