L'Editorial: L'ull crític genuí del Llunàtic

-









En el món blocaire hi ha el nom d'un bloc d'indiscutible referència: el Llunàtic. Ningú desconeix que en aquest espai des de fa cinc anys en David ens va oferint píndoles, que són apunts de crítiques d'infinites lectures i autors a través del seu ull crític genuí. Genuí perquè encara que la seva perspectiva no s'allunyi de la subjectivitat, està clar que ell és un bon lector i que mitjançant les seves lectures ens brinda ressenyes que ens fan créixer a nosaltres com a lectors/lectores. Potser hi hagi qui no estigui d'acord amb els seus comentaris, que no deixen indiferent a ningú, comentaris que barregen aspectes positius i millorables dins d'una harmonia sublim, però és innegable la vàlua dels seus escrits crítics.I és que certament, en la literatura 2.0 hi ha diversitat de blocs i blogs de literatura i sobre literatura, però allò que els caracteritza és la seva essència, allò que diuen i com ho diuen. En David és sincer i té ull literari, i tot allò que ell escriu, sempre des de la modèstia, ho escriu simplement perquè té coses a dir de llibres i autors, que encara que alguns se sentin potser ofesos, ben segur que aprenen alguna cosa: tots els escriptors/res poden/podem explorar i aprofundir en la seva/nostra tasca literària.
Gràcies al Llunàtic, la crítica literària ens ofereix una visió diferent de la literatura, clàssica i actual, catalana i internacional, però al cap i a la fi, literatura.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Música i literatura: Els amants de Vicent Andrés Estellés

-
Imatge
Vicent Andrés Estellés va escriure el poema "Els amants" que més tard Ovidi Montllor va convertir en una cançó d'amor. El poema comença citant un dels grans poetes de la literatura medieval, Ausiàs March: La carn vol la carn. A aquesta citació li segueix un vers que esdevé una mena de tornada de tot el poema: No hi havia a València dos amants com nosaltres. Des dels primers versos Vicent Andrés Estellés descriu un amor carnal i real i el compara amb l'amor ideal de Petrarca, de López Picó, Carles Riba o Bécquer. És a dir, pren un tema clàssic de la literatura universal: l'amor ideal i/o espiritual i el contraposa a l'amor carnal, un amor que ell descriu en aquests versos: El nostre amor és un amor brusc i salvatge,/ i tenim l'enyorança amarga de la terra,/ d'anar a rebolcons entre besos i arraps. I d'una bella manera el poeta juga amb aquests dos tipus d'amor, l'espiritual i el carnal. I en el darrer vers, és quan el poeta ens confessa
Més informació

El poema del mes: Cambra de Tardor"

-
Imatge
  Donem la benvinguda al mes de novembre amb el poema del mes, "Cambra de tardor" de Gabriel Ferrater. Cambra de la tardor  La persiana, no del tot tancada, com un esglai que es reté de caure a terra, no ens separa de l’aire. Mira, s’obren trenta-set horitzons rectes i prims, però el cor els oblida. Sense enyor se’ns va morint la llum, que era color de mel, i ara és color d’olor de poma. Que lent el món, que lent el món, que lenta la pena per les hores que se’n van de pressa. Digues, te’n recordaràs d’aquesta cambra? «Me l’estimo molt. Aquelles veus d’obrers ― Què són?» Paletes: manca una casa a la mançana. «Canten, i avui no els sento. Criden, riuen, i avui que callen em fa estrany». Que lentes les fulles roges de les veus, que incertes quan vénen a colgar-nos. Adormides, les fulles dels meus besos van colgant els recers del teu cos, i mentre oblides les fulles altes de l’estiu, els dies oberts i sense besos, ben al fons el cos recorda: encara tens la pell mig del sol, mig d
Més informació