Antaviana 6.0

Hem arribat al post 1651. Sí, lectors i lectores així és. Avui dia les xifres semblen importants, a les xarxes tenir molts seguirdors/res, amics/gues o "likes" sembla que és estar a la cresta de dalt de tot. Des del 2007, quan l'Arlequí va néixer i va començar l'aventura d'aquest blog, hi hagut èpoques de molta i poca activitat. Sóc conscient que no l'actualitzo tant com al principi, a causa de la feina, d'estudis que he realitzat, d'iniciar nous projectes literaris, i en fi, de viure la vida també fora de les xarxes. També sé que avui dia Instagram, Twitter, Facebook i Whatsapp ha bandejat una mica els blocs/blogs, no obstant, sempre he donat la meva opinió del tema dient que es mantenen malgrat tot, i que avui dia encara hi ha molts espais de tota mena i en diferents idiomes per a tots els gustos. Arribar aquesta xifra no hagués estat possible sense tots i totes els qui us apropeu, llegiu els posts, i inclús deixeu la vostra veu. 1651 gràcies per l

Aquest juliol passat vaig gaudir de sis intensius dies en un curs d'iniciació a l'escriptura teatral a l'Obrador de la Sala Beckett, a càrrec de l'escriptora Victòria Szpunberg. Cada dia ens posava "deures", exericis per a treballar diferents aspectes de la dramatúrgia. Arran d'això em va ballar pel cap una pregunta, la pregunta del milió: Llegir i/o veure teatre? És clar que hom pot dir que totes dues poden transmetre una catarsi en el lector/a o espectador/a. Però ja se sap que per una banda hi ha l'obra escrita, i després l'adaptació que fa el director/a per a la representació davant d'un públic.  Quan llegim una història, descobrim les acotacions i ens situem en l'espai i entrem en les accions i emocions dels personatges. Quan som asseguts a la butaca, els personatges esdevenen de "carn i óssos" i formem part de la seva història des que s'aixeca el teló, encara que no ens agradi. Penso que ambudes opcions són comple

Els dies i nits estiuencs ens regalen temps lliure per recuperar vells amors: llegir llibres en paper. Arran d'una recomanació a twitter de l'obra Cims Borrascosos d'Emily Brönte, i després d'haver llegit una biografia de les germanes Brönte, al passar per la Casa del Llibre em vaig comprar el llibre de butxaca. Vaig començar a llegir-lo i no vaig poder parar, i si no m'erro me'l vaig llegir en dues setmanes aproximadament. No sé si s'ha valorat prou aquesta obra del Romanticisme anglès. D'entrada, hi ha una perfecta barreja de veus narratives des del primer fins al darrer capítol. I encara que hom pugui endevinar des del principi que hi haurà tragèdies, donat el caràcter romàntic de la novel·la, el fet és que la trama, la narració, els personatges tot hipnotitza al lector/a des de la primera línia. Tot i que un dels protagonistes és titllat de "dimoni" per les seves accions, la manera de construir el personatge fa que el lector/a tingui e