dilluns, 31 d’octubre de 2011

Gentil entre els gentils: Segona part del pròleg











Però com cal i toca, ens endinsarem, ni que siga breument, per la mar d’aquest recull poètic i el primer que ens crida l’atenció és el títol del llibre, Gentil entre els gentils, donat que amb aquesta pista l’autora ens està mostrant diverses coses alhora: en primer lloc, que és una gran lectora de la tradició poètica europea, que té amb la poesia dels trobadors un dels seus punts màxims en l’evolució fins als nostres dies, tot exercint de pont magistral amb la tradició clàssica gregollatina; i, en segon lloc, que el tema dels versos anirà de la mà de la influència que aquesta veu literària ha pogut deixar en la nostra autora, però en un sentit d’assimilació i reinterpretació de l’escriptura medieval. Així, ens caldria poder extraure un significat del terme gentil en la tradició, cosa que ens podria aportar alguna dada per relacionar-la amb la visió de Roser en el present llibre.


I serà això el primer que farem, endinsar-nos en la concepció que la literatura dels trobadors tenien d’un terme tan important, que fins i tot ha donat títol al volum que tenim entre mans: si bé, etimològicament, gentil deriva del terme llatí gens, paraula que venia a significar família, a poc a poc es produí l’ampliació del seu significat fins a trobar accepcions més àmplies a l’Edat Mitjana, en un sentit de qualificació tant del caràcter (ve de gràcia; de maneres delicades; cortès, atent), com del seu aspecte físic, incloent igualment a les coses com a les persones (Bell, agradable de veure o de considerar). En ambdós sentits ho podem trobar en diverses obres literàries dels trobadors, com ara en versos del poeta català Ponç de la Guàrdia, del qual extraurem com a mostra uns pocs versos:



Senyora, teniu bona anomenada;


sens mentir, no en conec de més gentil.


Això em permet suportar de bon grat


el dany que m'infligiu. Pensant en vos,


jo estic trist i vos us trobeu en pau.


M'és evident que em feu un petit greuge.



Terme que també podia trobar-se en forma adverbial, per ressaltar determinades qualitats, normalment de la dama (veiem un altre exemple del nostre autor abans esmentat):



Vull que aquesta cançó arribi,


fent drecera, a On-tot-mi-platz,


en qui veig tanta bellesa


que és senyal de cortesia.


Gentilment parla i acull,


Déu la tingui entre nosaltres;


el seu ment tan preuat


destaco sobre els millors.



En definitiva, i tot emprant les paraules de Badia i Margarit:



“El segon mot recomanat per reemplaçar gallard és gentil [...] Així, de l’accepció, ja secundària, de ‘noble, generós’ (Muntaner), passà a tenir el sentit poètic de ‘gràcia, bellesa’”.


Paisatges literaris: Perseguint Apol·lo


















Imatge presa de la imatge

Els meus peus m'han conduit fins a l'indret pregó i solitari, on sóc ara. Em desfaig quan l'aroma de la gespa puja pel meu cos. Camino per tocar l'astre que desprèn l'escalfor que m'abraça i m'encega, sota l'aixoplug del cel. Cada vespre hi torno amb l'esperança de palpar un bri de raig del déu Apol·lo.

diumenge, 30 d’octubre de 2011

Conte breu: La castanyera

















Imatges preses de la xarxa

Era l'aniversari de la Nora, complia trenta anys. Sempre era tan callada... Temia que s'obrís una escletxa dins del seu món. Un vespre després de moltes hores treballant, una olor la va portar a fer un passeig com si entrés per primera vegada a la seva ciutat natal. I, passejant, passejant es va tioar amb la paradeta d'una vella amb el rostre dolç i afable. Era la castanyera. La Nora es va es va sentir hipnotizada per l'olor de castanya acabada de coure. La castanyera li va preguntar: -Vols un cucurutxo de castanyes, maca? Ella li va respondre que sí, i li va donar les gràcies. Així la Nora se'n va anar caminant i menjant aquell fruit de la tardor.Tornava a néixer.

Reflexions en veu alta: La narrativa eròtica












Acabo de saber que Cosstània edicions ha encetat un projecte prou saborós per a incentivar la narrativa eròtica en llengua catalana. Bé, no cal negar que aquest subgènere està creixent dia a dia en la literatura catalana actual, i això és positiu. Ara bé, penso que no cal confondre el fet que un autor o autora posi un conjunt d'escenes pujades de to, amb la narrativa. Vull dir que des de sempre, jo tinc clar que tant una novel·la com un conte han de tenir un argument que enganxi als i a les lectores per a què flueixi fins que arribem al final; i mai tan ben dit, en aquesta ocasió. En alguns casos, i ara generalitzo, pot passar que els i les autores decideixin recrear-se en les descripcions de les trobades sexuals, i s'oblidin que hi ha una trama que queda aturada i/o oblidada. Com a lectora, a mi això em fa perdre l'interès per la novel·la o pel conte, perquè aquella "obra", suposadament narrativa i eròtica, esdevé simplement un collage eròtic que per a mi no té cap interès literari, només l'interès morbòs de veure què passa en les escenes picantones i prou. Crec que com tot subgènere cal que aquells i aquelles que s'embarquin en aquesta narrativa tinguin clar que els i les lectores volem llegir una novel·la i conte eròtics.

dissabte, 29 d’octubre de 2011

L'Article: El pròleg, una obra mestra de la literatura















Des de sempre els mestres m'havien ensenyat que les obres literàries es dividien en els gèneres de la narrativa, la poesia i el teatre. En algunes ocasions, també esmentaven els assaigs, sobretot quan entràvem en el període del Noucentisme i Les Glosses d'Eugeni d'Ors. El que mai ningú no m'havia dit mai és que el pròleg és una obra mestra de la literatura que s'inclou dins d'una altra obra, un llibre. D'ençà que he començat l'aventura d'escriure llibres, he tingut la sort de trobar una persona que sap convertir un senzill pròleg amb el desplegament de paraules plenes de llenguatge figurat, amb la intenció de captivar el lector per fer-lo entrar en l'obra que és a punt de començar a llegir. Així doncs, considero que tot text que encapçala una obra literària és també una petita obra mestra de la literatura, que a més, permet als i a les lectors tenir un primer esboç del llibre que té entre les mans. L'Alfons Navarret doncs ha sabut copsar la idea de les dues criatures literàries que he escrit( A l'altra banda del riu i Gentil entre els gentils), i els ha donat una nova dimensió perquè pròleg i llibre formen un conjunt unitari que obre la porta als i a les lectores que vulguin endinsar-s'hi per perdre's en el món de la literatura.

diumenge, 23 d’octubre de 2011

Digues





















què et suggereix aquest poema visual d'en Toni Prat?


Gentil entre els gentils: Un altre primer llibre





















Quan una persona es dedica, en la mesura possible, a l'ofici d'escriure hi ha un moment en què gesta i elabora un llibre. Qualsevol llibre sempre és un primer llibre, perquè evidentment quan es fa una primera obra, si em permeteu aquesta expressió, l'escriptor/a és un nadó i encara li queda molt camí per recórrer per trobar la seva veu, perfeccionar el seu estil, consolidar els seus referents literaris, etc. I clar, en aquell primer esborrany queden els dies que s'ha passat corregint, esborrant, reescrivint paràgrafs fins que ha arribat aquell esborrany. I passat un temps, si les muses el o la voltegen torna a crear una segona obra, però en realitat, continua essent un primer llibre. Els qui intentem escriure, a més o menys talent literari, sempre cerquem tantejar nous camins, i per això el segon, és també el primer. És un nou primer esborrany, però amb un intent de navegar per nous trajectes literaris i per d'altres gèneres. Vaig començar el meu primer llibre A l'altra banda del riu amb un conjunt de relats al voltant de la filosofia d'Heràclit: tot flueix, no podem tocar dues vegades el mateix riu. Aquest cop, i sense ben bé buscar-ho directament, m'he encaminat cap al llenguatge poètic, i així ha nascut una nova obra literària, que també és la primera: Gentil entre els gentils. En aquesta ocasió, el nom que obre el llibre és un trobador Bernat de Ventadorn. Així doncs, un llibre sempre serà el primer llibre, perquè en cada obra s'obre una porta nova de la literatura.

divendres, 21 d’octubre de 2011

Primera part del pròleg del llibre Gentil entre els gentils




















Portada del llibre Gentil entre els gentils.


Aquí teniu un fragment del pròleg de la meva nova criatura Gentil entre els gentils. L'autor del pròleg és Alfons Navarret i Xapa.


Pròleg: Història d’una història d’amor.
Acompanyar amb unes senzilles paraules un llibre sempre és un exercici complex, que podríem qualificar com un salt al buit: ni tan sols amb elles cap lector no en podria extreure una visió lúcida, un mapa geogràfic que li permeta no perdre’s. I podem afirmar això perquè la literatura, la que s’escriu en majúscules i amb voluntat de perviure, de canviar la vida dels potencials lectors que assumisquen el risc d’endinsar-se en els seus territoris inexplorats, té per finalitat ocasionar una pèrdua en el lector: de referents, de constants vitals, i així, si se’m permet la comparació, arribar a la delicadesa d’una operació a cor obert, o millorment, a ànima oberta: cap text seria sincer si no intentara, amb ell, colpir el rostre del seu lector i no endolcir-lo amb amabilitats que resultaran, en uns instants, sempre falses... hi ha, com en tot a la vida, l’autor que es conformarà a no ferir massa, a deixar el buit i passar pàgina, a no arriscar el seu propi univers en un despullament que, de vegades, pot no arribar a suportar una ànima sensible (i ho penseu o no, els escriptors, els poetes en tenen, d’ànima, per molt que intenten amagar-se darrere les pàgines d’un llibre). No parlem, en tot cas, d’això, d’obvietats, perquè per molt que ho neguem, hi ha una tendència, encara que mínimament narcisista, a l’exhibició en tot autor, però els autors de veritat ens mostren la pell nua i no una disfressa, i aquest acte és el que fa mal, el que dol, el que marca l’existència, tant la pròpia com la de tot altre que, per efecte i causa de l’aproximació i la versemblança que tot escrit pot arribar a provocar, arriba a llegir cadascun dels caracters que hom ha hagut de cremar en el full amb tinta impresa. I no intentem cap justificació, sinó només deixar ben clara la nostra intenció en encapçalar amb uns mots un fragment de vida, vida que tota poesia hauria de poder emmarcar i mostrar. I en aquest sentit, després d’haver extraviat voluntàriament els mapes, voldríem deixar obert un sender, un punt de partida, a fi que el lector puga continuar la troca i bastir el seu edifici de significants i de sentits d’un ram de versos com el que ens ocupa...

I és que amb Gentil entre els gentils, Roser Caño ens regala un canvi de sentit, un gir important en la seua trajectòria que, després d’haver suposat passar pel conte s’aproxima a la poesia i ho fa amb la serenitat amb què els grans humanistes aconseguien de dominar, a poc a poc, les distintes facetes del coneixement: com un repte, com una manera d’esprémer una mica més les seues capacitats creatives i d’arribar a regalar-nos una mirada global... I no parlem en va quan diem que de les capacitats poètiques que ens mostra n’endevinem un llarg camí i ben fructífer, si decideix de continuar les seues passes per aquestes contrades del vers.

diumenge, 16 d’octubre de 2011

Endevina,endevineta...





















a què creus que correspon aquesta imatge?

Properament, l'Arlequí donarà una nova pista...

A propòsit quart aniversari del bloc Antaviana
















Quan comences l'aventura d'un bloc, tens la necessitat d'escriure sovint, i per tant d'actualitzar-lo. Quan la criatura cibernètica compleix quatre anys i mig, es consolida i aleshores és moment de deixar entrar els silencis, i de canviar la impetuositat d'actualitzar el bloc dia a dia, amb el fet d'escriure quan a l'autora li vingui una idea per fer un post que li agradi i que cregui interessant. És per això que potser a partir d'ara trobareu que baixa una mica la intensitat de l'activitat blocaire, però això no vol dir que decaigui. Continuaré escrivint, proposant jocs literaris/creatius però amb mesura.

dimecres, 12 d’octubre de 2011

20 anys sense Montserrat Roig: 10 de novembre






20 anys sense Montserrat Roig

El 10 de novembre es compliran 10 anys sense Montserrat Roig. Tothom que vulgui participar-hi, només cal que posi un apunt al vostre blog, i a l'entrada hi digui 20 anys sense Montserrat Roig. Ja sabeu podeu enviar-me les vostres aportacions al correu rcanovalls@gmail.com, o podeu deixar un comentari indicant l'enllaç i el nom del blog.

El bloc dels contes divers: Ales de papallona













Il·lustració de Deborah Melmon.

Era un matí de primavera preciós. La Jasmin havia tret el gos a passejar, i per primera vegada l'acompanyava el Youssef, el seu germanet. Aleshores el Youssef va veure una papallona i la va començar a perseguir sense èxit. La Jasmin es va fer petita. Era un matí de primavera, i ella i els seus pares van anar a fer un pícnic als jardins de Montjuïc. Llavors ella va veure una papallona volant i la va perseguir fins que es va perdre... Al cap de poc, els pares la van trobar. I aleshores, quan van arribar a casa, a la Jasmin li van néixer ales de papallona.

Opina: El premi Nobel de literatura 2011










Avui repesco una secció que tenia abandonada per la poca participació dels blocaires.


A propòsit del Premi Nobel de literatura d'enguany Tomas Tranströmer:
Creus que la gent llegeix més un autor si obté el Premi Nobel de literatura?

Joc creatiu: Continua el microconte

















Us proposo un joc literari creatiu, heu de continuar aquest microconte, a partir d'aquesta imatge. Podeu deixar els vostres microcontes en un comentari, i jo després els aniré penjant aquí. Gràcies.

Hi havia una vegada una nena, que sempre estava a la seva habitació i mai sortia al carrer.

1. Microconte de la Carme: mai no va entendre que l'olor sortia de les flors i els xiscles els feien el ocells.

2. Microconte del Dissortat: Mai treia el cap per la finestra i unes gruixudes cortines li impedien veure la llum natural, i per açò la làmpara de la seua habitació, tant de dia com de nit, sempre estava encesa.

3. Microconte de Globos.blog: mai va pensar que a l'altre costat de la finestra hi havien nenes com ella passejant pel carrer, jugant.

dilluns, 10 d’octubre de 2011

Reflexions en veu alta: La muntanya russa













L'ofici d'escriure és complex ja que requereix llegir, viure i escriure... Escriure és com una muntanya russa, els qui intentem crear viatgem en èpoques dins d'un tren que corre cap amunt, i avall. També n'hi ha d'altres on la muntanya s'atura i descansa sota un llençol que la protegeix de la pols i de les teranyines. Però també, és cert que aturar-se uns instants, siguin breus o llargs, esdevenen una porta oberta per a descobrir nous camins per a continuar creant, partint de zero. Paradoxalment l'escriptor/a és un nadó a cada passa que fa davant del full en blanc, i també duu amb ell o ella la maleta, on hi desa les lectures, les vivències i els milers d'esborranys que mai no han vist la llum, però que han sigut el fil d'un cabdell. Així és que ara cal esperar dins de la muntanya russa, i abandonr-se a les muses perquè em transportin per paratges desconeguts.

diumenge, 9 d’octubre de 2011

Especial Troba les paraules: 9 d'octubre, diada del País Valencià










En motiu de la diada del País Valencià, avui us proposo un Especial Troba les paraules, amb pistes sobre autors/res, artistes i personalitats de la cultura valenciana.

1. Nom del cantautor que posa veu als poemes d'Ausiàs March.

Raimon


2. Títol d'una novel·la cavalleresca i nom i cognom del primer autor.

Tirant lo Blanch. Joanot Martorell



3. Nom i cognom de dos autors que recentment han escrit una novel·la a quatre mans.

Francesc Mompó i Mercè Climent

4. Nom i cognom d'un lingüista, literat, i intel·lectual valencià que fa poc va rebre un homenatge catosfèric.

Enric Valor

5. Títol d'un conegut poema de Vicent Andrés Estellés.

Els amants


6. Nom i cognom d'un poeta coetani a Ausiàs March.

Jordi de Sant Jordi


7. Nom i cognom d'un cantautor valencià desaparegut.

Ovidi Montllor



8. Nom i cognom d'un autor de la Renaixença.

Teodor Llorente


9. Nom amb què es coneix el període literari del segle XV.


Segle d'or


10. Títol d'un poema de Vicent Andrés Estellés interpretat per Ovidi Montllor.


Coral Romput

divendres, 7 d’octubre de 2011