Cercar en aquest blog

dissabte, 28 de març de 2009

Concurs: suggereix un títol pel conte per fascicles







S'amplia el termini per participar en aquest concurs fins el 16 de maig.
Aquí teniu el conte sencer perquè us pugueu insiprar...

I) Un vespre, aquell vespre de lluna plena, el Llibreter anava a tancar la llibreria com de costum, però abans va voler donar-hi una darrera ullada, perquè tenia un neguit.

II) El Llibreter, un home d'una cinquantena d'anys, alt, amb ulleres i amb el rostre sempre pensatiu, va començar a inspeccionar, un per un, tots els prestatges de la llibreria. Quan va arribar a la darrera secció, es va quedar perplex. Al terra va trobar un llibre, un llibre obert. "Com hi ha anat a parar?" es deia. De sobte, va sentir un soroll.

III) El Llibreter va seguir el rumb dels sorolls, fins que va arribar al taulell. Allà amagada hi havia un nena, una nena d'uns 12 anys. Duia dues trenes rosses, i tenia uns ulls observadors i inquiets. El Llibreter, sorprès, li va preguntar: -Qui ets tu? Però la nena no deia res. El Llibreter va insistir: Qui ets tu?

IV)
-Qui ets tu? Va preguntar per tercera vegada el Llibreter a la nena desconeguda.
-Em dic Ariadna. Va contestar ella tímidament mentre ell se la mirava entre encuriosit i entendrit.
-D'on has sortit? I què hi fas aquí?Ella va dubtar uns segons i finalment va contestar-li:
-He sortit d'un llibre.
-Què dius ara! -Va exclamar el Llibreter perplex i incrèdul.
-Dic que he sortit d'un llibre. Va tornar a insistir l'Ariadna.
El Llibreter es va fregar els ulls i ella de sobte li digué -No, no estàs somniant, sóc aquí-.

V)El Llibreter es va fregar els ulls i ella li va dir: -No, no estàs somniant sóc aquí.
"Aquesta nena és el personatge d'un llibre i és real?" -Sí, sóc un personatge de llibre i sóc real.
"Ohh aquesta nena llegeix els meus pensaments". Aleshores ella va fer un somriure ple de complicitat. -Per què has sortit del teu llibre? va preguntar el Llibreter encuriosit. Ella va deixar de somriure i llavors se li va dibuixar la tristesa al seu rostre. Finalment va respondre: -No m'agrada el llibre on visc.

VI)
Es va fer un breu silenci a la llibreria, fins que el Llibreter el va trencar:
-Per què no t'agrada viure en el teu llibre?
Ella va dubtar uns moments i després va respondre:
-Perquè tinc un autor que sempre em mana i ja n'estic tipa. Ara sóc lliure.
-Però els personatges no podeu viure fora dels llibres.
-Qui ho diu això? I clar que podem viure-hi. Mira'm bé. Sóc aquí davant teu!
En aquell moment al Llibreter no li sortien les paraules.
-Me'n vaig.
I en pocs instants aquella nena ja havia desaparegut de la llibreria davant la sorpresa del Llibreter.


VII)
Finalment, l'Ariadna havia sortit al carrer. Sentia com l'alè se li anava extingint, però no se'n preocupava. Quan va veure els carrers, amb la gent i els cotxes circulant va tenir por, però la curiositat de descobrir aquell món va poder més i va continuar caminant carrer avall.

VIII)
L'Ariadna va començar a caminar carrer avall. Estava tan contenta, que no s'ho podia creure.
Va saludar a la primera persona amb qui es va creuar, però aquella dona no la va saludar."Potser no he parlat prou fort i no m'ha sentit". Aleshores va saludar a un home que venia gelats, i aquell home tampoc li va contestar. "Què passa, perquè no em sent ningú?" De cop i volta, es va trobar davant l'aparador d'una botiga i va un fer gest d'esglai: "On és el meu reflex?"Llavors va començar a córrer, i a córrer cridant: -ajudeu-me, ajudeu-me!- Però ella era invisible en aquell món. Ella seguia corrent sense aturar-se. A poc a poc, se li va anar apagant l'alè, fins que va caure en un son profund.


XI)
L'Ariadna va obrir els ulls, no sabia on era ni què li havia passat. Aleshores va sentir una veu familiar que la cridava:
-Ariadna! Ariadna!
Quan es va despertar es va trobar davant del Llibreter, sense dir res va donar un cop d'ull a l'estança i llavors és quan va reconèixer la llibreria.
-Com he arribat fins aquí? Preguntà finalment amb un fil de veu.
-T'has desmaiat al carrer, i jo que venia darrere teu t'he dut fins aquí.
Ella es va quedar uns moments en silenci. I per sorpresa de tots dos, el llibre que estava desat a l'estanteria es va obrir com per art de màgia. L'Ariadna sense dubtar-ho va fer camí per entrar-hi i abans que ella entrés, ell digué:
-Ariadna, pots tornar aquí sempre que vulguis, això serà sempre casa teva.
-Gràcies així ho faré, amic Llibreter.
- A reveure, doncs.
-A reveure.
I aleshores el llibre es va tancar.

dimarts, 24 de març de 2009

Orfeu, el músic









Aquí us presento una coneguda història de la mitologia grecollatina:


Una vegada hi havia un músic anomenat Orfeu, que tocava la lira i cantava com els àngels. Orfeu fou sacsejat per les sagetes de Cupido i es va enamorar d'Eurídice. Tots dos eren feliços fins que Eurídice va ser víctima de la mossegada verinosa d'una serp. Eurídice mor, i Orfeu gràcies al seu do màgic amb la música li és permès baixar als inferns. Allà es retroba amb la seva enamorada i les divinitats li concedeixen el desig de tornar a veure i estimar Eurídice al reialme dels humans. Només hi ha una condició: Orfeu no pot girar-se i mirar Eurídice fins que arribin a la terra. Finalment, Orfeu desconfia de la paraula divina i la temptació el fa mirar enrere, i aleshores ella desapareix definitivament.

La qüestió: quin dilema creieu que planteja aquesta història? Heu sigut mai Orfeu?

diumenge, 22 de març de 2009

Aigües de Primavera de Josep Carner









AIGÜES DE LA PRIMAVERA
Aigües de la primavera
que degoten pels jardins,
posades damunt les branques,
les gotes es tornen brins.
Al cor d'una trista fotja
tremolen els cels divins.
S'acuita la neu a fondre's
i baixa torrent endins;
la fressa de les escumes,
com mou el fullam dels pins!
Com sotgen, les flors novelles!
Com dringuen aquests matins!
Al riu de les aigües noves
diuen que hi ha tres remolins:
”L’un molia or i plata,
l’altre perles i robins,
l’altre l’amor de les dames
que captiven els fadrins”.
Carner, Josep. “Aigües de la primavera”. Poesia. Barcelona, Ed. dels Quaderns
Crema.1992 (p.396)

dimarts, 17 de març de 2009

100è joc literari Tens un racó dalt del món








Amb motiu del 100è joc literari, en Jesús M. Tibau ha organitzat un joc especial, on hi hem col·laborat uns quants blocaires. Trobareu les instruccions per participar-hi a Tens un racó dalt del món

Aquí teniu el meu fragment:

En Gustav Aschenbach, o millor dir, von Aschenbach, com es deia oficiament d'ençà que complí els cinquanta anys, havia sortit d ela seva casa del carrer del Príncep Regent, a Munic, per emprendre tot sol una llarga passejada, una tarda de primanvera de l'any 19..., sota el cel gris, amb cara de mal temps, que d'un mes a aquesta banda semblava amenaçar la pau del nostre continent.

I aquí teniu les pistes:

1. És el fragment incial d'una novel·la d'un autor d'origen alemany.
2. L'acció de l'obra se situa en una ciutat italiana.

diumenge, 15 de març de 2009

Concurs: suggereix un títol pel conte per fascicles




S'obre el termini fins al 28 de març per suggerir un títol pel conte per fascicles. Animeu-vos a participar-hi!

dissabte, 14 de març de 2009

El conte per fascicles: XIè i darrer









Aquí teniu el nové i darrer fascicle del conte per fascicles. Des d'ara, s'obre un termini des d'avui i fins al 28 de març perquè suggeriu un títol. Finalment, jo en triaré un.

L'Ariadna va obrir els ulls, no sabia on era ni què li havia passat. Aleshores va sentir una veu familiar que la cridava:

-Ariadna! Ariadna!

Quan es va despertar es va trobar davant del Llibreter, sense dir res va donar un cop d'ull a l'estança i llavors és quan va reconèixer la llibreria.

-Com he arribat fins aquí? Preguntà finalment amb un fil de veu.
-T'has desmaiat al carrer, i jo que venia darrere teu t'he dut fins aquí.

Ella es va quedar uns moments en silenci. I per sorpresa de tots dos, el llibre que estava desat a l'estanteria es va obrir com per art de màgia. L'Ariadna sense dubtar-ho va fer camí per entrar-hi i abans que ella entrés, ell digué:

-Ariadna, pots tornar aquí sempre que vulguis, això serà sempre casa teva.
-Gràcies així ho faré, amic Llibreter.
- A reveure, doncs.
-A reveure.

I aleshores el llibre es va tancar.

divendres, 13 de març de 2009

Sense paraules







No cal dir ni un mot. El silenci parla per tu. Però ai! els ulls et delaten, et delaten quan tens al davant aquelles nines que et fan sentir com una nena. I zas! ambdues es troben i es produeix un esclat de paraules que no sent ningú. Llavors la sorra deixa de caure per uns instants. En aquell intercanvi de complicitats infinites i indesxifrables, flueix el riu vermell.
Aquell moment s'escapa del present, i esdevé un record d'ahir, un ahir que tanco dins del meu bagul particular, on deso totes les fotografies d'altres ahirs i que encara formen part del meu avui.

dissabte, 7 de març de 2009

El Qüestionari: Jordi Julià












1. Quin llibre et va fer entrar en el món de la literatura?
— Algun dels primers que devia llegir a l’adolescència. Pel que fa a la poesia, el primer llibre que em va fer estimar el gènere va ser Les dones i els dies de Gabriel Ferrater.
2. Quan et vas adonar que t'agradava escriure?
— Ja ni ho recordo, devia ser en plena adolescència. primer comença com una pràctica circumstancial, fins que, de mica en mica et vas engrescant, i ja no ho deixes.
3. Creus que és cert allò que deia Picasso: "La inspiració es troba treballant"?
— Sí, més o menys. Si més no, la “inspiració” t’atrapa després d’haver pensat molt i haver donat moltes voltes a alguna cosa, després d’haver llegit i escrit, i en plena consciència de voler escriure, és aleshores que la inspiració et pot enganxar treballant o passejant, o sense fer res d’especial.
4. Quin autor de la literatura clàssica t'ha marcat més?
— M’agradaria creure que tots els que he llegit amb interès. El que m’agradaria que m’hagués influït més és Josep Carner (si entenc per clàssic aquell autor digne de ser recordat i llegit, i que una tradició escull per formar part del cànon).
5. Digues una cita literària.
— “Tant sospirar, tant somniar, / i el dia inútil se me’n va.”

divendres, 6 de març de 2009

Oblit de la fugacitat









Constantment miro les agulles del rellotge per arribar sempre a l'hora, i tenir els segons per fer tot el que haig de fer durant el dia. De vegades la meva veu, aquella que té el sentit comú, em fa un crit i em demana que per uns instants, efímers, m'oblidi del tic-tac. I és així que ahir vaig tenir un d'aquests moments en què vaig deixar que el temps fugís deliberadament. Aleshores és quan tots els desastres del món sembla que s'hagin aturat i hi hagi un breu espai temporal per retrobar-me amb el meu reflex, aquell que l'aigua que esdevé una mena de riu Lateu. Mentalment, trenco el rellotge de sorra i quan torno a la realitat el torno a recomposar. Quan s'acaba el parèntesi temporal, aquest esdevé part del meu pòsit vital.

dimarts, 3 de març de 2009

Fòrum literari: març del 2009







Creus que és cert allò que deia Anton Txèkhov: "quan apareix un clau clavat a una paret en un escenari és perquè algun dels personatges s'hi acabi penjant"?