diumenge, 28 d’octubre de 2012

L'apunt de teatre: El Nom


L'any 2003 Jordi Galceran ens sorpenia amb el Mètode Grönholm, una obra amb pocs personatges, un argument aparentment senzill, que barreja humor amb tragèdia, i amb fets de la realitat, d'una realitat inventada però que no deixa de ser versemblant. El cert, és que Galceran ha anat creant un tipus de dramatúrgia orginal, però que no és d'aquelles obres d'humor per a distreure, sinó que l'espectador/a cap al final de l'obra se'n va amb una sèrie de dubtes, opinions sobre els temes plantejats. Enguany, Galceran ha portat una peça al Teatre Goya Codorniu, gran teatre de Barcelona del nostre apreciadíssim Josep M. Pou, titulada El Nom. Abans que s'alci el telò, ja et preguntes perquè es titula El Nom, i tot seguit se sent una veu en off, que fa de narrador introduint l'obra, i una breu descripció de cada personatge. Un recurs que s'ha utilitzat des de sempre al teatre, cosa que demostra que l'autor combina elements novedosos amb alguns de la tradició teatral com el d'iniciar i acabar l'acció amb un narrador que guia a l'espectador des del principi fins al final. I després de començar l'obra et preguntes, què passaria si un personatge, Vicenç, decidís posar-li al fill que espera amb l'Anna, Adolf (amb pronunciació holandesa)? Doncs aquest simple gest, provoca una discussió entre ell i el Pere, professor de literatura i llengua francesa, doctorat, que treballa a la universitat, i estudia a Montaigne. L'un diu que posar el nom d'Adolf, no ha de suposar cap catàstrofe social, l'altre opina: que és abominable posar-li a una criatura el nom d'un dictador. I entremig de diàlegs plens d'humor, ironia i sarcasme, es planteja una qüestió que sembla trivial però que a 'espectador/a ja li fa barrinar el cap. Així l'acció consisteix en una reunió familiar que sembla tranquil·la i convencionalment feliç, però tot és una disfressa. La Isabel, dona d'en Pere, és una professora d'institut que també és mestressa de casa, s'ocupa dels fills, i del marit. L'Anna és una dona holandesa que porta una criatura a la panxa del Vicenç, un triomfador en tots els sentits, que ha sigut la nineta dels ulls tant de la mare com del pare. I en Claudi, un músic que toca el trombó en una Orquesta Simfònica senzilla, i a qui Vicenç, li atribueix un mal nom ple de sentit. Així doncs, el que semblava una reunió agradable es converteix en una explosió de veritats els uns cap als altres, i el final no us el diré per si algú encara és a temps d'agafar una entrada i gaudir d'una bona obra de teatre.

dimecres, 17 d’octubre de 2012

Dies assenyalats: Centenari de la primera gramàtica de Pompeu Fabra








Al segle XVIII-XIX Josep Pau Ballot va publicar una primera gramàtica de la llengua catalana. Ben segur que aquest és el precedent perquè ja entrats al segle XX (1912), enmig d'un clima d'arrels modernistes i noucentistes, un jovenívol Pompeu Fabra, químic de professió, es va atrevir a publicar la primera Gramàtica de la llengua catalana, des d'un punt de vista filològic i amb la intenció de normalitzar la llengua catalana. Aquell esdeveniment avui compleix 100 anys. Potser aquella primera obra tenia aspectes que calia millorar, i que després Joan Solà, a cavall del segle XX i del XXI va anar solventant amb la seva Gramàtica. El cert, és que gràcies a Fabra des de llavors i fins avui, s'han potenciat lleis de normalització lingüística que han contribuït en la literatura, i per tant en millorar la forma d'escriure dels escriptors des dels Noucentistes fins a l'actualitat, atorgant un caràcter universal de la llengua que Ramon Llull va triar per a la seva gran obra. I això no només s'acaba aquí, sinó que gràcies a Fabra les institucions com Institut d'Estudis Catalans, i els governs de la Generalitat han fet de la normalització de la llengua no només un fet de caràcter legal, sinó també un fet constatat, fins al punt que avui dia la llengua vehicular de les escoles i instituts, així com d'ensenyament és el català. És per això que felicito a Pompeu Fabra per la seva constància i la seva estimació cap a la seva llengua, la llengua mare que Bonaventura Carles Aribau immortalitzava al poema "La pàtria".

dilluns, 8 d’octubre de 2012

Experiment poètic: Negar l'innegable


Negar l’innegable
Defujo  el teu espill.
Dins del meu esguard:
Hi ha dues sagetes .
-Per què cou tant l’amor?
-...

diumenge, 7 d’octubre de 2012

La biografia: Woody Allen


El proper 1 de desembre el director, guionista, escriptor i actor estaunidenc Woody Allen complirà 77 anys. Nascut al districte del Bronx, d'origen jueu Woody Allen té una trajectòria fílmica impressionant,tant per als detractors com per als seus fans. El cas és que hi ha una sèrie de films, on el director novayorquès crea una trama, i una història dins d'un discurs metaliterari. El primer dels fims de la sèrie és Bales sobre Brodway (1994), en la qual el protagonista David Shane és un jove autor teatral que necessita finançament per una de les seves obres, però ha de contractar la nòvia d'un mafiós. En aquesta obra es barregen elements de la novel·la negra, i elements metaliteraris quan David i un dels mafiosos li fa de crític de teatre. El proper film és Desmuntant a Harry (1997), on Harry és un escriptor deprimit que es va deconstruint,i a mesura que ho fa es troba amb els personatges que ell ha creat fins que baixa als inferns, amb el referent de Dante i la Divina Comèdia. Al 2004, es va estrenar Melinda i Melinda, potser una de les pel·lícules menys exitoses, però no mancada d'ingeni. Des del principi una sèrie de personatges es plantegen que passaria si hi haguessin dues dones, les vides de les quals fossin les dues cares de la moneda, l'alegria i l'éxit, i la tristesa i el fracàs. Recentment, l'any 2011 Allen va estrenar Midnight in Paris, on un escriptor es perd pels carrers de París a mitjanit trobant-se amb escriptors i artistes amb els quals parlar de literatura. I, no no m'he oblidat del film Match point, perquè és una obra mestra del cinema i de la literatura. Allen, com a bon lector que és, agafa el referent de Crim i càstig, i el converteix en la història d'un jove que, estant promès, té una amant, i aquells que heu llegit l'obra haureu trobat paral·lelismes i diferències amb la pel·lícula. I sobretot el final, quan el protagonista ja ha aconseguit el seu objectiu, i el director ens deixa als espectadors jugar a fer hipòtesis de què li passarà en el futur. Així Woody Allen, no és només aquell actor, menut, que fa d'ell mateix, i explica les seves dèries sexuals, sinó que també ha sigut capaç de crear obres mestres del cinema literari.

dissabte, 6 d’octubre de 2012

Reflexions en veu alta: El context








Hi ha qui diu que per a llegir un poema, una novel·la o veure una obra teatral no cal conèixer el context històric de l'autor o autora. Això deriva del Postmodernisme, en què es trenca amb els cànons literaris, que poden ser discutibles o no, i que es relaciona amb la idea que un quadre el pots mirar i entendre sense saber res de qui l'ha pintat. Ara bé, des d'Homer fins a autors com William Blake per posar un parell d'exemples, tota la seva obra parteix d'uns referents literaris, que provenen d'un context, el seu context històric i personal. És a dir, no podríem entendre l'evolució de la poesia de Joan Maragall, sense conèixer els períodes històrics i personals que travessa l'autor barceloní. Així doncs, crec que és indestriable el context d'una obra, perquè l'úna no pot néixer sense l'altre. I és que precisament el què fa que hi hagin obres que perdurin al llarg del temps, és la qualitat literària amb la qual han estat creades dins d'una situació històrica, econòmica, política, social i personal concretes i determinades que no es poden oblidar. Així doncs, cada obra de cada període construeix tot una trajectòria literària i humanística que arriba fins als nostres dies.

dilluns, 1 d’octubre de 2012

Digue'm




què et suggereix aquesta fotografia?

Experiment poètic: Les ones em parlen

Experiment inspirat en la lectura dels poemes:"Vora la mar" de Jacint Verdaguer i "Eco" de Joan Brossa.
You and me everything together/everyday together, always… (Don’t speak/No Doubt)
Les ones et parlen
-Plores?
-Ploro
-Per què plores?
- Perquè em couen les sagetes del fill de Venus.
-Les teves llàgrimes són una boira espesa, t’impedeixen albirar el camí.
-I per què em cou tant l’amor?
- …