Antaviana 4.0

Camino pels carrers de Barcelona, i començo a embadalir-me davant dels vidres rere els quals veig un munt de llibres. Finalment, em decideixo a entrar. Passadissos de llibres em condueixen al llibreter. El llibreter és aquell savi, sovint oblidat que viu entre llibres i coneix autors, períodes, literatures de tot el món i fins i tot té aquelles peces o llibres de tapes dures que només podem trobar allà. El llibreter és qui llegeix els llibres i després es converteix en un crític literari, un crític que aconsella als lectors i que els porta cap el camí de la literatura. I és que realment sense els llibreters no hi hauria mitjançer entre aquell qui escriu els llibres i aquells qui som lectors empedreïts. És clar que avui dia, la literatura es publica digitalment, i la prova són els blocs i els munts d'editorials virtuals que ja coneixem i que formen part del món de la publicació dels "llibres". Però temps enrere se sentien veus que els llibres desapareixerien amb les noves

Em vaig llevar un matí grisós i de núvols negres, i vaig fer un crit d'esglai, quan vaig veure el terra del menjador ple de bocins de mirall escampats per tot arreu. Em vaig ajupir i cuidadosament, vaig intentar reconstruir el mirall. Feia dies que tenia el cap als núvols, no sabia on era. Des que l'havia vist i m'havia dedicat aquell esguard em vaig quedar dins d'un captiveri difícil d'escapar. Cada dia el veia passar davant meu, i em tornava la salutació. Al cap d'uns dies ja érem l'un davant de l'altre, a la cafeteria de la facultat, i allà parlàvem, i jo m'imaginava que era dins una pel·lícula d'aquelles que tenen un final feliç. I sense adonar-me'n jo m'anava convertint en Ícar. Al cap de poc, ell em va començar a escriure versos plens de metàfores i insinuacions. I jo ja tenia una ala de cera a la meva esquena. I l'atzar em va brindar el primer desengany: "tinc parella"- em va dir. Jo no sabia on amagar-me. Va passar e

A propòsit de l'estrena del nou musical de Dagoll Dagom, Boscos endins, al Temporada Alta de Girona , tornen a l'escena musical les lletres i cançons de Stephen Sondheim. I arrel d'aquesta posada en escena, parlem d'aquest compositor. L'any 1930 nasqué a Nova York Stephen Sondheim. Els seus inicis musicals comencen amb la coneixença d' un home anomenat Oscar Hammerstein II , que estava preparant el musical Oklahoma! . En aquell moment, ell ja sabia on encaminaria les seves passes i va decidir estudiar composició. Des d'aquell moment va encetar una brillant trajectòria amb el seu primer treball, conjuntament amb Leonard Bernstein, i, amb la pel·lículam West Side Story l'any 57. I si fem un recordatori d'alguns dels musicals que ell va crear com Gypsy, A Little Night Music, Sweeney Todd, Assassins i Into the Woods entre d'altres, podrem valorar com a través de les seves obres va crear una obra. I ben segur que molts hem sentit una vegada i una

Aquests dies de garlandes, nadales i dies joiosos i nadalencs em fan pensar en aquell conte que ha estat dut al cinema en vàries ocasions: El Conte de Nadal de Charles Dickens. En aquesta història, Dickens crea un personatge Ebenezer Scrooge, un home rude i egoista que desprecia als nens, als pobres i al seu pobre empleat. I és que Dickens com en moltes de les seves obres, retrata un personatge que ben bé podríem trobar no només als carrers de Londres, sinó a qualsevol ciutat. Per tant, és un personatge que trenca amb la imatge idíl·lica de la nit de nadal. No tothom viu igual aquesta nit. Això sí, hi ha una evolució del personatge rude, gràcies a l'aparició de tres fantasmes, un del passat, un del present i un del futur. Aquestes aparicions fan reaccionar Ebenezer Scrooge i el fan tornar amable. Clar que això és literatura, i ja sabem que de vegades la realitat supera la ficció. Ja coneixem que mentre alguns estiguem asseguts a taula el dia o la nit de Nadal, d'altres amb pro

un desig/un propòsit literari per al 2008!

El rellotge va perdent grans de sorra. En el fons del mirall, m’he topat amb un rostre infantil desconegut degustant una magdalena. La llum del reflex m’ha portat fins a tu i ara, et veig per primera vegada. L’espill del temps ha tornat a jugar amb el meu fat, obligant-me a recordar que tu ets a l’altra banda, el món que m’és vedat.

Aquí teniu les darreres pistes en referència al títol del poema: 1. La primera paraula del títol és el substantiu d'inventar. 2. La segona paraula és una part d'un tema universal: l'amor.

Aquí teniu unes quantes pistes sobre el títol de l'obra: 1. Una de les paraules és la paraula . 2. Aquesta paraula es mou en un element metereològic volàtil. 3. L'obra tracta un tema universal de la literatura.

Aquí teniu algunes pistes per descobrir l'endevinalla: 1. És un autor, 2. És d'origen català, 3. La seva obra s'emmarca en un període històric i literari concret de principis del segle XX i 4. Deia que el poema havia de ser "una peça ben feta".

Quin és el títol, el llibre i l'autor d'aquest poema? Doncs, l'Amor i l'Oblit eren germans, i entre els dos no era llunyania. (El gran, Amor, ens lleva tot descans i el petit és de tot dol metgia.) -Trobí quelcom no imaginat abans - deia l'Amor-, i és la besada pia: tendre segell en boques dels amants amb una lleu i llarga melodia. Mes tem que l'home, tot i sent diví, mori algun dia de l'amant musica, perquè sa vida massa joia lassa. -Perquè ell no tudi son cosset mesquí -deia l'Oblit-, jo posaré una mica de ma sopor en cada bes de massa.

Ahir vaig entrar a la Sala Gran del TNC, i després d'esperar que tothom s'assegués a la butaca corresponent, va començar l'obra. Una Sílvia Bel i un Marc Martínez encarnaven la Natàlia i el Quimet, i així començava la representació i adaptació teatral de La Plaça del Diamant, adaptada per Josep M. Benet i Jornet i dirigida per Toni Casares. I és que a més de la magnífica interpretació de tots els actors, vaig quedar meravellada amb l'escenografia. Constantment, hi havia canvis de decorats. Realment, aquesta ha estat una de les vegades que he vist un treball molt ben fet en aquest aspecte. Perquè no ens enganyem l'escenografia és una part fonamental d'una obra teatral. L'obra es dividia en tres parts i dos entreactes. Hi havia una combinació perfecta gràcies a l'ús del monòleg interior sense ser ben bé monòleg interior de Natàlia, la protagonista, amb diàlegs i totes les situacions de la novel·la de Mercè Rodoreda i en harmonia escenogràfica amb la resta

A principis del segle XX, va néixer un personatge. La seva primera aparició fílmica fou Charlot el periodista . Però fou a la pel·lícula Kid Auto Races in Venice (1914) on va aparèixer per primera vegada el vagabund, aquell noi de barret negre, bigoti, i bastó. Un personatge que suscitava i suscita les nostres rialles, i també la nostra visió crítica de la societat que ens mostrava. Des de llavors, el vagabund va entrar a formar part del setè art i concretament, del setè art mut. Després va arribar un film titulat The Kid (1921), que fou el film que va convertí Charles Chaplin en un personatge enigmàtic tant del cinema com de la història. I ara em a la memòria, aquella imatge en què Chaplin es menja una sola de sabata amb forquilla i ganivet, com un símbol de la pobresa. I no podem oblidar, els seus dos films més reexits ,que entren en l'etapa del cinema sonor: Temps moderns (1936) i El gran dictador (1940). El primer dels films fou l'últim en què ell aparegué com a Charlot.

un llibre de poesia

Sóc petita i fràgil. Desperto de cop i volta, quan els núvols em sacsegen. Llavors és quan em perdo entre les meves germanes en un viatge sense rumb. Totes anem a la deriva , i encara desconeixem si morirem al mar, al riu, a la font, a les flors, als arbres, als carrers...

És la literatura la que guia el curs de la vida o és la vida la que guia el curs de la literatura?