Cercar en aquest blog

dilluns, 31 de desembre de 2007

La literatura i els llibreters









Camino pels carrers de Barcelona, i començo a embadalir-me davant dels vidres rere els quals veig un munt de llibres. Finalment, em decideixo a entrar. Passadissos de llibres em condueixen al llibreter. El llibreter és aquell savi, sovint oblidat que viu entre llibres i coneix autors, períodes, literatures de tot el món i fins i tot té aquelles peces o llibres de tapes dures que només podem trobar allà. El llibreter és qui llegeix els llibres i després es converteix en un crític literari, un crític que aconsella als lectors i que els porta cap el camí de la literatura. I és que realment sense els llibreters no hi hauria mitjançer entre aquell qui escriu els llibres i aquells qui som lectors empedreïts. És clar que avui dia, la literatura es publica digitalment, i la prova són els blocs i els munts d'editorials virtuals que ja coneixem i que formen part del món de la publicació dels "llibres". Però temps enrere se sentien veus que els llibres desapareixerien amb les noves tecnologies, però ja sabem que moltes hipòtesis del futur han quedat en això, hipòtesis. I actualment, se celebren moltíssimes fires de llibres a Barcelona, i a d'altres ciutats com Frankfurt. El llibre i els llibreters no han mort. I malgrat que avui dia la tasca dels llibreters és difícil en un món tan informatitzat i capitalitzat, encara som molts els lectors que ens deixem atrapar per la màgia de les llibreries i dels llibreters. I gràcies a ells, nosaltres podem gaudir de la literatura, de la bona literatura.

dissabte, 29 de desembre de 2007

La pèrdua de la innocència










Em vaig llevar un matí grisós i de núvols negres, i vaig fer un crit d'esglai, quan vaig veure el terra del menjador ple de bocins de mirall escampats per tot arreu. Em vaig ajupir i cuidadosament, vaig intentar reconstruir el mirall. Feia dies que tenia el cap als núvols, no sabia on era. Des que l'havia vist i m'havia dedicat aquell esguard em vaig quedar dins d'un captiveri difícil d'escapar. Cada dia el veia passar davant meu, i em tornava la salutació. Al cap d'uns dies ja érem l'un davant de l'altre, a la cafeteria de la facultat, i allà parlàvem, i jo m'imaginava que era dins una pel·lícula d'aquelles que tenen un final feliç. I sense adonar-me'n jo m'anava convertint en Ícar. Al cap de poc, ell em va començar a escriure versos plens de metàfores i insinuacions. I jo ja tenia una ala de cera a la meva esquena. I l'atzar em va brindar el primer desengany: "tinc parella"- em va dir. Jo no sabia on amagar-me. Va passar el temps, i semblava que tot tornava a ser igual, ell continuava somrient-me, escrivint-me poesies, i convidant-me a cafès. Jo innocentment creia que aquella confessió només era ja un fet passat. Jo ja era a punt d'emprendre el vol amb les meves ales de cera, fins que un dia vaig trencar el mirall amb un martell.

divendres, 28 de desembre de 2007

La biografia: Stephen Sondheim



















A propòsit de l'estrena del nou musical de Dagoll Dagom, Boscos endins, al Temporada Alta de Girona, tornen a l'escena musical les lletres i cançons de Stephen Sondheim. I arrel d'aquesta posada en escena, parlem d'aquest compositor.


L'any 1930 nasqué a Nova York Stephen Sondheim. Els seus inicis musicals comencen amb la coneixença d' un home anomenat Oscar Hammerstein II, que estava preparant el musical Oklahoma!. En aquell moment, ell ja sabia on encaminaria les seves passes i va decidir estudiar composició. Des d'aquell moment va encetar una brillant trajectòria amb el seu primer treball, conjuntament amb Leonard Bernstein, i, amb la pel·lículam West Side Story l'any 57. I si fem un recordatori d'alguns dels musicals que ell va crear com Gypsy, A Little Night Music, Sweeney Todd, Assassins i Into the Woods entre d'altres, podrem valorar com a través de les seves obres va crear una obra. I ben segur que molts hem sentit una vegada i una altra les seves cançons, com la conegudíssima "Send in the clowns" per citar-ne alguna.


I és que aquest compositor americà ens ha deixat un munt de cançons que han sigut posades dalt dels escenaris gràcies a directors teatrals com Ricard Reguant, Calixto Bieito, i Joan Lluís Bozzo. I és, precisament, aquest darrer director qui ha ens ha dut de nou als escenaris al compositor, amb una de les seves obres, Into the woods. Aquest nou musical ens presenta una sèrie de personatges que tots i totes coneixem molt bé: la caputxeta vermella, el llop ferotge, la ventafocs, el príncep, la bruixa, etc. Tots són personatges dels contes més contats, però no hi trobarem els contes políticament correctes, no. De la mà de Sondheim, Joan Lluís Bozzo ha reunit a tots aquests personatges en un espai: el bosc, l'interior del bosc. Allà on tots podem topar amb les nostres pors i els nostres anhels més pregons. I així, reedescobrim les cançons del compositor americà i també els contes populars des d'una nova perspectiva. I és que la màgia, la fascinació de Stephen Sondheim i les seves obres musicals no ens deixen mai indiferents. Les obres que ell va compondre formaran part sempre dels escenaris i de la nostra memòria col·lectiva.

diumenge, 23 de desembre de 2007

L'Article: Conte de Nadal de Charles Dickens









Aquests dies de garlandes, nadales i dies joiosos i nadalencs em fan pensar en aquell conte que ha estat dut al cinema en vàries ocasions: El Conte de Nadal de Charles Dickens. En aquesta història, Dickens crea un personatge Ebenezer Scrooge, un home rude i egoista que desprecia als nens, als pobres i al seu pobre empleat. I és que Dickens com en moltes de les seves obres, retrata un personatge que ben bé podríem trobar no només als carrers de Londres, sinó a qualsevol ciutat. Per tant, és un personatge que trenca amb la imatge idíl·lica de la nit de nadal. No tothom viu igual aquesta nit. Això sí, hi ha una evolució del personatge rude, gràcies a l'aparició de tres fantasmes, un del passat, un del present i un del futur. Aquestes aparicions fan reaccionar Ebenezer Scrooge i el fan tornar amable. Clar que això és literatura, i ja sabem que de vegades la realitat supera la ficció. Ja coneixem que mentre alguns estiguem asseguts a taula el dia o la nit de Nadal, d'altres amb prou feines tindran un tros de pa per menjar. Dickens doncs ens mostra les dues cares de Londres, com podrien ser també les dues cares del món, els pobres i els treballadors,d'una banda i els banquers i rics, de l'altra. El relat de l'autor anglès ens permet somniar en una utopia, la utopia de la nit de Nadal.

divendres, 21 de desembre de 2007

Formula





un desig/un propòsit literari per al 2008!

Descalç








El rellotge va perdent grans de sorra. En el fons del mirall, m’he topat amb un rostre infantil desconegut degustant una magdalena. La llum del reflex m’ha portat fins a tu i ara, et veig per primera vegada. L’espill del temps ha tornat a jugar amb el meu fat, obligant-me a recordar que tu ets a l’altra banda, el món que m’és vedat.

dilluns, 17 de desembre de 2007

50: Endevina, endevineta: Les darreres pistes







Aquí teniu les darreres pistes en referència al títol del poema:

1. La primera paraula del títol és el substantiu d'inventar.
2. La segona paraula és una part d'un tema universal: l'amor.




diumenge, 16 de desembre de 2007

50: Endevina, endevineta: Més pistes


Aquí teniu unes quantes pistes sobre el títol de l'obra:


1. Una de les paraules és la paraula.

2. Aquesta paraula es mou en un element metereològic volàtil.

3. L'obra tracta un tema universal de la literatura.



dissabte, 15 de desembre de 2007

50: Endevina, endevineta: Algunes pistes








Aquí teniu algunes pistes per descobrir l'endevinalla:





1. És un autor,



2. És d'origen català,



3. La seva obra s'emmarca en un període històric i literari concret

de principis del segle XX i



4. Deia que el poema havia de ser "una peça ben feta".

dijous, 13 de desembre de 2007

50: Endevina, endevineta...









Quin és el títol, el llibre i l'autor d'aquest poema?




Doncs, l'Amor i l'Oblit eren germans,

i entre els dos no era llunyania.
(El gran, Amor, ens lleva tot descans
i el petit és de tot dol metgia.)

-Trobí quelcom no imaginat abans
- deia l'Amor-, i és la besada pia:

tendre segell en boques dels amants

amb una lleu i llarga melodia.


Mes tem que l'home, tot i sent diví,

mori algun dia de l'amant musica,

perquè sa vida massa joia lassa.


-Perquè ell no tudi son cosset mesquí

-deia l'Oblit-, jo posaré una mica
de ma sopor en cada bes de massa.

dilluns, 10 de desembre de 2007

Espectacles: L'escenografia a La Plaça del Diamant


















Ahir vaig entrar a la Sala Gran del TNC, i després d'esperar que tothom s'assegués a la butaca corresponent, va començar l'obra. Una Sílvia Bel i un Marc Martínez encarnaven la Natàlia i el Quimet, i així començava la representació i adaptació teatral de La Plaça del Diamant, adaptada per Josep M. Benet i Jornet i dirigida per Toni Casares. I és que a més de la magnífica interpretació de tots els actors, vaig quedar meravellada amb l'escenografia. Constantment, hi havia canvis de decorats. Realment, aquesta ha estat una de les vegades que he vist un treball molt ben fet en aquest aspecte. Perquè no ens enganyem l'escenografia és una part fonamental d'una obra teatral.


L'obra es dividia en tres parts i dos entreactes. Hi havia una combinació perfecta gràcies a l'ús del monòleg interior sense ser ben bé monòleg interior de Natàlia, la protagonista, amb diàlegs i totes les situacions de la novel·la de Mercè Rodoreda i en harmonia escenogràfica amb la resta de personatges. L'obra s'inicia doncs amb el ball a la Plaça del Diamant, i s'acaba amb la Sra. Natàlia casada amb l'Antoni, l'adroguer. I tota la novel·la està bellament ambientada des de la casa dels protagonistes, fins al període de la guerra civil i la postguerra. Realment, aquesta és una obra on no hi van faltar els aplaudiments, i no cal oblidar la magnífica interpretació de Mercè Arànega.


Al final, de tot quan els actors surten a saludar al seu darrere vam poder veure en una pantalla, la fotografia de la creadora de la novel·la i d'aquests personatges, i la Plaça del Diamant que des de llavors esdevé símbol de l'evolució interior i exterior dels personatges, especialment, de Natàlia-Colometa-Sra. Natàlia. És realment, una obra per treure's el barret.

diumenge, 9 de desembre de 2007

Personatges del setè art: Charles Chaplin

















A principis del segle XX, va néixer un personatge. La seva primera aparició fílmica fou Charlot el periodista. Però fou a la pel·lícula Kid Auto Races in Venice (1914) on va aparèixer per primera vegada el vagabund, aquell noi de barret negre, bigoti, i bastó. Un personatge que suscitava i suscita les nostres rialles, i també la nostra visió crítica de la societat que ens mostrava. Des de llavors, el vagabund va entrar a formar part del setè art i concretament, del setè art mut. Després va arribar un film titulat The Kid (1921), que fou el film que va convertí Charles Chaplin en un personatge enigmàtic tant del cinema com de la història. I ara em a la memòria, aquella imatge en què Chaplin es menja una sola de sabata amb forquilla i ganivet, com un símbol de la pobresa.

I no podem oblidar, els seus dos films més reexits ,que entren en l'etapa del cinema sonor: Temps moderns (1936) i El gran dictador (1940). El primer dels films fou l'últim en què ell aparegué com a Charlot. I fou un film que va escandalitzar els sectors més puritans d'EE.UU i el segon, no menys polèmic, és la pel·lícula en què Chaplin crea dos personatges idèntics, el dictador, Adolf Hitler, i l'altre. I a través d'aquesta situació de confusió fa una crítica al nazisme, que va aixecar molta polseguera entre els sectors més pròxims a aquesta ideologia. Certament, Charles Chaplin fou un actor que es va avançar al seu temps en molts aspectes, i que ens ha deixat tot un llegat fílmic, que sense dubte, forma part ja del cànon del setè art.

diumenge, 2 de desembre de 2007

La gota d'aigua











Sóc petita i fràgil. Desperto de cop i volta, quan els núvols em sacsegen. Llavors és quan em perdo entre les meves germanes en un viatge sense rumb. Totes anem a la deriva , i encara desconeixem si morirem al mar, al riu, a la font, a les flors, als arbres, als carrers...

dissabte, 1 de desembre de 2007

Fòrum literari: desembre-gener










És la literatura la que guia el curs de la vida o és la vida la que guia el curs de la literatura?