Conte breu: Un pessic de felicitat

Acabava de bufar les espelmes del pastís, un pastís de xocolata per celebrar el seu aniversari. En aquell moment, mentre els adults cantaven les cançons conegudes per tothom, ella va fer un gest i va agafar un pessic de felicitat i amb la mà, i la va prémer fort. Els altres no entenien res, deien -Són jocs de criatures. Però ella no deixava anar aquell pessic, fins i tot quan passava per davant de la finestra, encara estrenyia més fort aquells cinc ditets i aquella mà que amb prou feines tenia set anyets. Quan va arribar a la seva habitació, va treure d'un amagatall, una capsa , i allà va desar aquell pessic de felicitat... El que ella encara ignorava és que aquell pany no el podia tancar ningú.

Llegir: Reprendre la lectura del llibre en paper

Darrerament, per causes innombrables només tenia temps per fullejar com aquell qui diu els blocs que sovint llegeixo, i alguns de nous que he anat descobrint. Aquests dies però he reprès la lectura del llibre en paper, i ho estic fent de la mà del llibre d'un conegut blocaire: I un cop de vent els despentina de Jesús M. Tibau, i el cert és que m'ha fet recordar la màgia de comprar un llibre amb una portada i un títol engrescadors. També un cop l'he començat a fullejar he sentit l'oloreta de les pàgines i de les paraules que m'estan dient a crits: Llegeix-nos, llegeix-nos. M'assec al sofà, i darrere tinc la vista de l'Ajuntament de Santa Coloma, i també puc entreveure la Sagrada Família, la torre Agbar, i molts indrets de la ciutat comtal, que m'acompanyen durant el moment líric i impertorbable de la lectura. Paradoxalment, se senten veus dels veïns, i de l'home del bar que ha tornat de vacances, però aquí al sofà i abocada a les històries del llibre la fressa i el temps s'aturen i esdevenen part d'un altre món. Així és com he reprès la lectura del llibre en paper, i és aconsellable perquè per moltes eines noves tecnològiques que hi hagin, la màgia i el romanticisme d'un llibre amb la seva coberta poèticament ben feta sempre tindrà un espai per procurar-nos uns instants de gaudi i d'evasió sense destorb.

Creació poètica: Au revoir

Vas marxar sense dir adéu.
Milers d'interrogants
s'allotjaren dins meu.

El meu jo despert
quan dormo,
t'ha desdibuixat
fins al no-res.

Dels meus llavis
ara surten
dues paraules:
Au revoir.

Digues

a quin/a escriptor/a i/o artista del passat t'agradaria trobar-te i parlar d'art/literatura, música...?

El conte per fascicles: Fascicle III

Aquí teniu el tercer fascicle.

Fascicle I:

Hi havia una vegada una noia que es deia Margarideta. Un dissabte al vespre d'estiu, ella estava a la biblioteca remenant i cercant un llibre que li encantés. Darrerament no li agradaven gaire els llibres, que començava, eren avorrits. Havia de trobar un llibre ple d'aventures. I vet aquí que en va trobar un.


Fascicle II:

La Margarideta va obrir el llibre i va començar a sortir un remolí de vent de l'interior, ella intentava escapar-ne, però es va veure baixant per una espiral de colors. Finalment, va arribar a trepitjar terra ferma, i es va trobar en una sala on hi havia tres quadres pintats. En el primer es veia el dibuix d'un paisatge on tot era verd, hi havia muntanyes, un riu i una cabana; en el segon es veia el dibuix d'una dona amb uns ulls i un somriure molt bonics i amb la mà convidava a entrar-hi, i en el tercer es veia el dibuix d'una ciutat que estava situada a una alçada considerable, amb persones que anaven a munt i avall, però sempre amb el rostre trist.


Fascicle III:

La Margarideta es mirava els tres quadres tota embadalida, i una veueta la va desvetllar en forma d'esglai. Al seu costat, hi havia un homenet vestit amb un barret i unes robes curioses. -Hola. Va dir l'homenet. Ara mateix t'estàs preguntant qui sóc? -Sí, qui ets tu? I on sóc?
-A poc a poc, noieta. Sóc el nan Benjamí i he vingut perquè sabia que hi havia algú que necessitava un cop de mà. -Espera, dona, ara et diré on ets. Has obert un llibre màgic, el llibre dels tres quadres, i a l'obrir-lo, hi has entrat. Ara ets a la sala dels tres quadres, i n'has de triar un per entrar-hi per trobar la sortida cap al teu món. -Ah, ja ho entenc. I quin quadre he de triar? -Això no t'ho puc dir, has d'endevinar quin d'aquests tres et permetrà tornar.

4t Aniversari bloc Antaviana: Inventa

un micrconte per aquesta imatge, penja-la el teu bloc, i deixa un comentari amb l'enllaç perquè el pugui enllaçant en aquest post. Moltes gràcies per la vostra participació!


Microconte d'Aurembaix:

La llum dels fanals del carrer es fonia sota la claror del nou dia. Caminava a pas decidit i de pressa. El fred li gratava les galtes i se li enfilava columna amunt, fins a la nuca. Si no fos pel so del retruc dels talons, semblaria una ciutat mig morta.


Microconte d'en Rafel:

Tenia el cap boirós, la nit abans era a Salou en un tot inclós amb paella, sol, sangria i altres detalls que no cal anomenar. Quan era arrossegat pel seu amic cap a casa, pels carrers de Londres, s’anava preguntant què li havien posat a la sangria que no veia més enllà d’un pam.



Microconte d'Elfreelang:

Agafats de bracet s'allunyaven de la boira i caminaven feliços cap a la llum, més enllà de la fotografia en la que havíem viscut, sense adonar-se, els darrers anys....ara fugirien plegats. Ara es farien de carn, d'ànima i d'ossos . Sabrien trobar la sortida? Microconte de Jesús M. Tibau:

La boira amara aquesta matí, amb calma d’humitat vella. Trepitjo les lloses del camí amb cura, agafada del teu abric. Tu restes en silenci, perquè les paraules ja estan dites, perquè els mots són el teu braç.

Microconte de Quadern de Mots:

Com cada dia s’alça del llit, sense esma, com ànima en pena. Calçant-se de retaló les sabatilles s’arrossega lentament cap el lavabo. Allà hi troba aquella imatge que, com cada matí, li somriu. Sense força, amb un suau moviment de llavis. Gairebé no es miren els ulls. De tornada a l’habitació esbufega sense força, empassant-se l’aire. Va directe, com cada matí, al sofà del costat del llit.

Agafa la caixa i l’obre.
Sense regirar-la massa agafa el que busca. La fotografia. De fet, l’única
fotografia que té. Mira però no veu. Cada dia igual. Espera que tot això canviï, que ho trobi. Sap que només és una il·lusió. Oblidar fa mal. Els dies que nota el pensament obert, s’atreveix a lliscar suaument els dits per sobre la fotografia. Resseguint les imatges. Per recordar. No pot. Oblidar fa mal. Oblidar què s’ha oblidat, consumeix.


Microconte de la Joana:

Ja no compten els passos ni tampoc els anys que fa que caminen plegats. Són tants i tants que ho afirmarien amics i familiars però ara mateix estan sols, viuen sols, parlen inclús a vegades sols, però continuen caminant sense comptar el temps. En tenen prou amb la llum esbiaixada d'un fanal com a única companyia de tantes i tantes converses i passejades pel carrer que els porta cap a casa .

Microconte de Jpmerch:

La competència era ferotge entre les aèries que operaven la zona del Carib. Tanmateix, a aquella petita empresa no li anaven malament les coses gràcies a que sempre s'havia diferenciat de la resta. Era l'única companyia aèria que en comptes de perdre les maletes, perdia els passatgers.



Microconte del Dissortat:

"I allà en el fons, on el carrer desapareixia entre la viscosa boira, uns ulls blaus i tristos miraven famolencs a aquella parella de novençans encara enamorats, que no imaginaven que el seu amor i les seues vides acabarien amb cada gota de sang que el bell i centenari No Mort els robaria."


Microconte de la Carme:

- Plou, hi ha boira i passegem per aquest carrer com hi passejàvem fa 50 anys

- Si però el pas no és el mateix. Abans saltironejàvem junts en lloc de caminar.

- Cantàvem, i dúiem el ritme amb els peus i ens mullàvem. Sempre sense paraigües.

- Com avui, sense paraigües.

- Cantem?

Microconte de la Zel:

Semblava fàcil. Sortirien de casa per darrera vegada i caminarien fins que les cames decidissin per ells el lloc i el moment, el lloc on acabar el seu camí i el moment just per fer-ho.

Encetaren dos camins alhora, el de la memòria i el de l’oblit, embolcallats per la boira i pel seu amor infinit, segurs que el darrer port seria, dels del moment que els acollís, el racó més fèrtil, el recer més dolç.

Microconte de Deomises:

Els troba d'esquena. Agafats, com dos enamorats novells. Però sap que ja no en són, de joves. Se'n senten, això sí. Parlen. En lloc de xiuxiuejar, parlen a viva veu. Entre rialles i comentaris còmplices. Es coneixen de fa tant de temps... La vorera, des de primera hora de la matinada, és humida i els fanals ja s'han apagat. El matí és grisoi però l'entusiasme de la parella l'omple mica en mica d'alegria. I crida l'atenció de les persones que caminen soles, a escasses passes dels dos enamorats.

Els arbres, siluetes fantasmagòriques, gairebé no es distingeixen. És la màgia de la tardor, i el seu misteri. I aquest enigma tardorenc és qui la fa aparèixer més sovint i fer allò que més li agrada: embolcallar la gent i confondre-la. Excepte quan troba una parella plena d'amor a vessar. I alenteix el seu avanç solitari i els observa. Tothom la veu, però no para esment dels seus ulls sotjadors, que dissimula a la perfecció. A més, sempre és idíl·lica una metròpoli amb la seva boira. I convida a la nostàlgia del primer amor...




Microconte de McAbeu:

Ser conductor d'autobus a Londres és una feina pesada. Massa trànsit, molts dies de boira, l'estrès de complir els horaris amb puntualitat britànica... Per sort avui ja acabo, aquesta és l'última parada i, gràcies a Déu, ja és l'hora de sortir cap a l'estació central.

Clar que potser hauria d'esperar aquella parella que ve cap aquí. Si marxo i perden l'autobús hauran de trucar a un taxi que jo sóc l'últim i amb aquesta boira fa de mal estar pel carrer... Però per altra banda, l'horari és l'horari... De totes maneres, tampoc vindrà de mig minut...

No, no. Jo arrenco i marxo. Quan els passi pel costat, segur que em demanaran que m'aturi i veuré la seva cara de desesperació quan no ho faci... i és que alguna alegria havia de tenir aquesta feina, no?.

Microconte de la Cantireta:

Amb un fred intens de començaments de gener, en Humphrey li digué a la seva companya: "Tu creus que colarà, que marxem així de la pel·lícula? Pensa que més enllà hi ha els Camps Elisis". I ella respongué: " Sempre ens quedarem a París. Aixó és el principi d'una llarga amistat." De fons se sentí: "Talleu! És bona!", però ells ja s'havien perdut dins la boira


Microconte de novesflores:

S'havien decantat per la boira feia ja més de 20 anys. Els dies assolellats eren jorns de diari. Primer cadascú al seu treball, i amb la família -la llar i un fill ella, la llar i dues filles ell-; ara cadascú al seu descans, i amb la família -la llar i dos néts ella, la llar i dos néts i una néta ell. Els dies nuvolats cercaven l'embolcall de la boira -encara el cerquen-, que els preservava de mirades alienes, els protegia de tot i de tots. Eren amants.


Microconte de Ninona:

La boira pinta de vell l’entorn i esborra el paisatge, com el seu amor desdibuixa tot allò que els és aliè.
Res no importa si no són ells, junts, del bracet; compartint un passat recent i alhora antic; avançant vers un futur clar, tan radiant que no necessita la llum del fanal que –com si en fos conscient – resta apagat.

4rt aniversari del bloc Antaviana: Especial Troba les paraules....

En motiu del 4t aniversari d'aquest bloc us aniré proposant el joc Troba les paraules. Així que comencem amb les pistes i les paraules amagades:


1. Quin mes d'estiu va néixer l'Antaviana?

AGOST

2. Quin va ser el primer text literari que va inaugurar aquest blog?

SOLSTICI D'ESTIU

3. Qui va ser el primer entrevistat a la secció El Qüestionari?

ALFONS NAVARRET

4. Quin és el títol de la cançó que va inaugurar la secció Música i literatura i qui és el seu
autor?

QUALSEVOL NIT POT SORTIR EL SOL DE JAUME SISA

5. Nom i cognom del primer autor que va ser homenatjat a la catosfera.

JOAN BROSSA

A propòsit de la pluja: Tria una imatge

El conte per fascicles: Fascicle II

Imatge presa per la xarxa

Aquí teniu el segon fascicle d'El conte per fascicles i per fer-lo més participatiu plantejaré la qüestió següent: En quin quadre, creieu que entrarà la Margarideta: en el primer, en el segon o en el tercer?

Fascicle I:

Hi havia una vegada una noia que es deia Margarideta. Un dissabte al vespre d'estiu, ella estava a la biblioteca remenant i cercant un llibre que li encantés. Darrerament no li agradaven gaire els llibres, que començava, eren avorrits. Havia de trobar un llibre ple d'aventures. I vet aquí que en va trobar un.


Fascicle II:

La Margarideta va obrir el llibre i va començar a sortir un remolí de vent de l'interior, ella intentava escapar-ne, però es va veure baixant per una espiral de colors. Finalment, va arribar a trepitjar terra ferma, i es va trobar en una sala on hi havia tres quadres pintats. En el primer es veia el dibuix d'un paisatge on tot era verd, hi havia muntanyes, un riu i una cabana; en el segon es veia el dibuix d'una dona amb uns ulls i un somriure molt bonics i amb la mà convidava a entrar-hi, i en el tercer es veia el dibuix d'una ciutat que estava situada a una alçada considerable, amb persones que anaven a munt i avall, però sempre amb el rostre trist.

L'Editorial: el 4t aniversari del naixament de l'Arlequí

Imatge presa de la xarxa

El proper mes d'agost, quan tothom estigui a la platja, o viatjant per terra, mar o aire i potser ideant noves creacions literàries perquè els lectors/res de la xarxa gaudim, es complirà el quart aniversari del naixement de l'Arlequí i del blog Antaviana. Ha plogut molt des dels inicis, quan simplement el blog, des d'un disseny senzillíssim, pretenia ser un espai per publicar textos que estaven guardats al calaix, o en pendrives. Amb el temps, tant l'Arlequí com el blog han anat creixent, i han creat seccions com l'espai on compartiu les vostres lectures, també les entrevistes, seccions per escoltar i parlar de música, articles sobre temes diversos de literatura, etc. I el cert, és que un comentari de Guillem Carbonell en l'apunt sobre la dotzena Ateneuesfera em va fer caure en el compte que l'important d'un bloc és mantenir-se, i que aquest continuiï tenint comentaris. Bé, sóc afortunada perquè aquí estic encara, i perquè sí els i les blocaires més constants segueixen a l'altra banda, llegint i participant en les seccions que us proposo. La veritat és que quan un comença una aventura sense saber el rumb que prendrà, més endavant en rep fruits inesperats i agradables, com és el meu cas. Aquest blog no només és l'espai on l'Arlequí, el meu alter ego, sempre des de la humilitat, es dedica a fer exercicis literaris de tota mena, i sóc conscient que encara em queda molt camí per recòrrer, però gràcies a vosaltres que em llegiu, trobaré aquest camí. Espero que aquest indret continuiï tenint l'esperit eclèctic i participatiu que sempre he intentat transmetre, perquè crec sincerament que la literatura, i la literatura escrita en la pròpia llengua materna, mou el món.

Reflexions en veu alta: Què és el més positiu d'enguany del blog?

Imatge presa de la xarxa

Ahir es va celebrar una nova edició de l'Ateneuesfera als jardins de l'Ateneu, l'indret on antigament molts escriptors/res catalans es reunien per parlar de i sobre literatura. Doncs bé, ahir érem uns divuit assistents que ens reuníem per parlar dels nostres blogs, de les xarxes socials, etc. En Guillem Carbonell, dinamitzador d'aquesta trobada, va plantejar-nos la pregunta següent: Què és el més positiu d'enguany del blog? En primer moment, jo podria dir el fet d'escriure les meves dèries, però és que l'ego mai ha sigut una cosa que m'atragués massa. Així que la meva resposta va ser que enguany he participat molt en iniciatives com les proposades per Un bloc de contes divers, o des del bloc d'en Francesc Mompó Valls, ja que això és el que fa que la catosfera es mantingui viva i unida. I l'altra resposta fou que a mi m'agraden molt les seccions on vosaltres, els lectors i les lectores, sou els protagonistes, això és: els jocs literaris, i la secció on compartiu les vostres lectures del moment, etc. Perquè un bloc és viu quan els lectors i lectores fan la seva aportació, i el més curiós és que hi ha els que són constants i els que s'apropen per primera vegada i repeteixen. Per a mi, sempre ho mantindré, el més positiu sou vosaltres perquè li doneu vida al bloc, i sense vosaltres jo no tindria cap raó per a escriure. Així doncs, un cop més, us agraeixo la vostra participació i constància.

Paisatges literaris: miralls d'aigua

Imatge presa de la xarxa

Un arc iris s'emmiralla sota unes aigües que amaguen infinitat de secrets. Capbussar-se i ser presa de l'oblit del rellotge de sorra, amb l'única companyia dels veïns, silenciosos, que neden seguint el corrent, com si tots cerquéssim el mateix camí.

Joc literari: La incògnita. Qui és? Tercera pista

Imatge presa de la xarxa

I aquí ve la tercera pista:

-És un personatge masculí que té bigotis.

Convit estiuenc de 2011: De puntetes

Aquesta és la meva participació al Convit estiuenc de 2011 que ens proposa el senyor Valls cada estiu des ddel seu blog:

Pujo de puntetes,

al cim anhelat,

I el toco amb les capciretes.

Aquest text està inspirat en el fet que el cim simbolitza aprovar les oposicions, un fet que avui puc compartir i celebrar amb vosaltres!!!!!!!

Digue'm

Imatge presa per la xarxa

quin/s llibre/s t'enduràs aquest estiu per llegir?

Jocs literaris: La incògnita. Qui és? Segona pista

Imatge presa per la xarxa

Aquí teniu la segona pista de la incògnita:

-El personatge no va mai descalç.

Digues

Imatge presa de la xarxa
què et suggereix aquesta imatge?

Jocs literaris: La incògnita. Qui és?

Imatge presa de la xarxa

Avui enceto una nova incògnita i aquí teniu la primera pista.

-És un personatge molt astut.

Creació literària: Instants compartits

M'agrada la senzillesa del teu somriure,
m'agrada l'oceà que em mira,
m'agrada la teva veu quan em xiuxiueja paraules a cau d'orella.
I si pogués retindria
els instants compartits,
entre les meves mans.

Digues

Imatge presa de la xarxa

què et suggereix aquesta imatge.

El bloc dels contes divers: La llei de la gravetat

Il·lustració de Rico Schacherl

La Tina feia dies que havia llegit i escoltat la història de la poma i d'un senyor que estava sota d'un arbre i sentia la paraula gravetat. -I què deu ser la gravetat? Va preguntar-se. Tot el dia que anava capficada. Va arribar el dia del seu aniversari i els seus amics li havien preparat un pastís de deu pisos amb una espelma. En Daniel li aguantava l'escala però entre l'emoció i que aquella escala era enorme va començar a trontollar i pataplaf, Tina, pastís, escala i Daniel, tots per terra. -Ara ja sé que és la llei de la gravetat, va dir la Tina, embadurnada de pastís. I tothom va riure.

Creació literària: El darrer so de la clau

Imatge presa de la xarxa

Sento el darrer so de la clau quan es gira per tancar la porta. Veig els retalls dels records que he deixat en milers de caixes, calaixos i carpetes. Sense llàgrimes ni cerimònies dic adéu a la casa que m'ha vist créixer i plorar, i que ha sigut testimoni de les històries que vaig escriure i que ja ningú no podrà llegir. He tancat la porta.

Digue'm

què llegeixes aquest mes?