Reflexions en veu alta: Ser autocrític/a

Des dels set anys intento escriure literatura, des de ben petita jo mateixa ja era autocrítica amb el què escrivia, llavors no en tenia ni idea, tampoc ara és que en sigui cap experta, però aleshores les crítiques de la meva mare, lectora dels meus contes eren com petites punxades. Ara que sóc adulta comprenc que aquelles crítiques no eren negatives sinó que em van ensenyar a ser autocrítica amb els meus exercicis literaris. Quan un home o una dona es dedica a escriure ja sap que la tasca és complexa: trobar una idea, gestar-la i plasmar-la al paper i ara al processador de textos o al bloc/blog. És necessari aprendre a ser autocrític/a amb un mateix perquè quan ens decidim a mostrar allò que escrivim ja no escrivim només per a nosaltres, sinó que escrivim pels lectors i lectores. És clar que no es tracta d'escriure al gust dels lectors/lectores, però sí que és important ser conscient quan escrivim alguna cosa que no és bona o brillant, i pensar que encara podem millorar, com? Llegint, vivint i tenint en compte les crítiques constructives dels lectors i lectores. No sé si sóc escriptora, o només escric i prou, el que sí sé és que la tasca d'escriure no fineix quan acabes un conte, un text poètic, o inclús un llibre, perquè sempre et ve al cap que pots fer-ho millor. Així doncs, tot allò que escrivim són assajos literaris fins que anem trobant a poc a poc el nostre estil, la nostre veu i els nostres lectors i lectores.

Digue'm

Foto presa de la xarxa

què llegeixes aquest mes?

L'Editorial: Tenen llarga vida els blogs o blocs?

Fa uns quants anys els blocs o blogs van començar a brollar a la xarxa, definir ara aquest terme seria llarg i complex. El cert és que durant aquest període han sorgit activitats al voltant del bloc o bloc: Les Jornades de la Catosfera a Granollers, La primera antologia de blogs en català, l'Ateneuesfera a la qual vaig assistir per primera vegada en la seva desena edició, i les diferents convocatòries de premis entorn als blocs/blogs. Paral·lelament han sorgit noves eines digitals anomenades xarxes socials, com són el Facebook i el Twitter. Davant de l'èxit massiu d'aquestes dues eines esmentades, em ve una pregunta: Tenen llarga vida els blocs o blogs? La resposta a aquesta qüestió retòrica és no, perquè som a l'era on qualsevol novetat a la xarxa té un presència efusiva inicial però passatgera. I ben segur que en el futur naixeran nous formats i noves joguines cibernètiques. Ara bé, la diferència entre la blogsfera de la resta d'àmbits de la xarxa social rau en què hi ha diversitat de temàtiques, com diversitat de lectors i lectores. Gràcies als posts i als comentaris es crea un "feedback" immediat i interactiu entre els autors/res dels blogs/blocs i els lectors/lectores. I això no és tot, perquè les trobades blocaires que s'organitzen i se celebren regularment ens permeten d'una banda
desvirtualitzar-nos, i de l'altra, conèixer nous blocaires i noves manera d'escriure sobre un mateix tema. Tampoc cal oblidar que arran d'aquest món blocaire, hem pogut homenatjar molts autors de la literatura catalana, que ja no hi són en cos però sí en ànima: Joan Brossa, Carles Riba, Joan Amades, Salvador Espriu... i d'aquesta manera es crea un moviment 2.0 que tot i que reuneix a blocaires de diversa índole, els uneix la blogsfera i la voluntat de comunicar i comunicar-se amb els lectors i lectores. Així no cal que ens posem sentimentals si pensem que un dia la blogsfera potser formarà part de la memòria cultural. Aquest format es resisteix davant de les noves eines de la xarxa social, i encara ha d'oferir moltes píndoles culturals a tots i totes els que vulguin degustar-les, ja sigui per criticar-les o aplaudir-les.

La incògnita Qui és? Solució i guanyadores

LA SOLUCIÓ I LES GUANYADORES DEL LLIBRE:

El personatge incògnita és La gavina d'Anton Thèkov.

I les dues guanyadores de l'exemplar "A l'altra banda del riu" dedicat per l'autora són:

la Lolita Lagarto i la Mercè. Enhorabona a totes dues. Feu-me arribar un correu amb les vostres adreces per fer-vos arribar l'exemplar a l'adreça rcano3@xtec.cat. Moltes gràcies a tots i totes per participar-hi!

La incògnita Qui és?Dues pistes

Aquí teniu una nova incògnita. La primera persona que l'encerti
guanyarà un exemplar d'A l'altra banda del riu dedicat per l'autora.

Dues pistes:

c) El seu autor compleix el 150è aniversari del seu naixement.
d) En Josep Maria Flotats va posar l'obra en escena al TNC, quan
ell n'era el director.

La incògnita Qui és? Segona pista

Aquí teniu una nova incògnita. La primera persona que l'encerti
guanyarà un exemplar d'A l'altra banda del riu dedicat per l'autora.

La segona pista:

b) L'autor de l'obra no és d'origen europeu.

La incògnita: Qui és?

Aquí teniu una nova incògnita. La primera persona que l'encerti
guanyarà un exemplar d'A l'altra banda del riu dedicat per l'autora.

La primera pista:

a) El personatge literari dóna títol a una obra de la literatura universal.

El món de les petites coses

Foto presa de la xarxa

Hi ha dies que som cecs i no veiem el món tal i com és. Comencem a fer una muntanya enorme de drames que acumulem... I aleshores s'obre una porta que ens descobreix un altre món, el món de les petites coses. "I on és aquest món?" us preguntareu, doncs aquí mateix. En aquest indret pots aturar-te a olorar el perfum de les flors, pots caminar per un sender lluny de la urbanitat, pots acostar-te al carrer i escoltar als músics i fins i tot pots somniar en l'anònim que et fa sospirar, i que amaga els seus secrets rere el seu esguard. Obrim aquesta porta i entrem al món de les petites coses.

Adéu

Només he de dir un mot.
Quatre lletres,
fàcils de pronunciar.
Una paraula,
tan sols és una paraula
que escric a la sorra.

Roses i espines

M'he clavat l'espina d'una rosa. La vida sovint et regala rams de roses plens d'espines, i nosaltres duem una bena els ulls. Esplendor enganyosa dels verinosos pètals vermells. Qui em tancarà la ferida? Només em queda el consol, que algun dia l'espina sortirà del meu cos i seré com l'au Fènix.

Reflexions en veu alta: Ser o no ser premiat

Aquests dies són dies de premis blocaires o blogguers. D'una banda, hi ha els Premis C@ts, que són els premis populars de la catosfera, on els lectors i lectores proposen blogs o blocs en cadascuna de les categories. D'altra banda, hi ha la tercera edició dels Premis Blocs, també organitzat per categories. En un principi, no ens enganyem, si algú està nominat a uns premis això ens alimenta l'ego, però realment sempre hi ha un punt de subjectivitat en les votacions i la tria final, perquè crec que hi ha tants blocs o blogs com lectors i lectores. Cadascú de nosaltres tindrà una sèrie de blocs preferits perquè consideri que els continguts són interessants, i realment es pot arribar a dir que un és millor que un altre? Francament, sempre he pensat que aquestes dicotomies de millor o pitjor són qüestionables, perquè qui és que decideix què és bo i què no és, si tots estem en un mateix vaixell: la xarxa, i amb un mateix objectiu: comunicar i comunicar-nos a través dels posts que escrivim. Pot ser que hi hagi dies que escrivim coses interessants i dies que escrivim sobre temes que no interessin a ningú, però valorar un bloc o blog només perquè ha obtingut un premi sempre és complex. Amb tot això, no nego que em fa il·lusió saber que hi ha gent que ha nominat l'Antaviana, però per a mi precisament el "premi" ja és aquest, saber que hi ha lectors i lectores que donen vida a l'Antaviana, quan llegeixen allò que escric. Perquè per a mi el més emotiu és la interactivitat que es produeix entre jo i els lectors i lectores que em llegeixen. Sense vosaltres, l'Antaviana no tindria raó de ser.

Noves propostes del blog Antaviana als premis c@ts

A més del fet que en Rafel és un dels lectors que ha proposat aquest blog per la categoria de blogs literaris als premis C@ts, els premis populars de la catosfera. Ja hi ha tres lectors/lectores més, la Núria i la Susana, les dues lectores més fidels, i el Veí de dalt, un altre lector constant. Moltes gràcies!

On són?

Arrenco un altre full del calendari. Sento de fons una cançó nostàlgica i pujo al tren, que s'atura a les estacions que ja coneixem. I em pregunto: on són tots els instants feliços i amargs que hem viscut i que han marxat amb els fulls del calendari? Kronos camina a pas lleuger i si provem d'esquivar-lo, sabrà seguir-nos. Tot esdevindrà un grapat de records que col·leccionarem dins del nostre bagul particular.

Hi ha vida fora del facebook

Avui ja fa gairebé quatre setmanes que vaig esborrar el meu perfil cibernètic de "la xarxa social" facebook. Vivim a l'era digital, però després de l'Ateneuesfera d'ahir em vaig convèncer que el format que realment em permet socialitzar-me sense convertir-me en un holograma virtual és el blocg. En la trobada blogosfèrica parlaven de la vigència dels blocgs, i el cert és que si encara es parla del tema és que encara no els hem enterrat. Aquest format, sigui quina sigui la definició que li vulgueu donar, possibilita la comunicació interactiva entre l'Arlequí i els lectors i lectores. I no hi ha res que em produeixi més il·lusió que saber que a l'altra banda hi ha algú que em llegeix. En definitiva, he recuperat la vida blocgaire, perquè aquest format et permet desvirtualitzar-te. Senyors i senyores, hi ha vida fora del facebook.

Reflexions en veu alta: Què és un bloc o què és un blog?

Ahir dissabte es va convocar una nova Ateneusfera. Es tracta de trobades de gent blocaire o blogguera a l'Ateneu Barcelonès, i la primera condició és que algú t'hi convidi per poder assistir-hi. A mi ja m'havia convidat anteriorment en Víctor Pàmies, de Raons que Rimen, però no hi havia pogut assistir, i ahir finalment vaig ser-hi i vaig presentar el meu bloc Antaviana, i ens vam desvirtualitzar uns quants blocaires: l'Albert Ulibarri, en Jaume Garrós, la Mercè Piqueras, la Montserrat Vilardosa, en Pere Andreu, El Galderich, en Dani Cortijo,en Joan Puigmalet, en Xavier Caballé... Doncs bé, després de les presentacions i de parlar d'alguns temes que anava introduint en Guillem Carbonell, una de les qüestions que es va plantejar era la pregunta del milió:"Què és un bloc o què és un blog?" Realment no hi ha una definició clara d'aquest nou format, tot i que s'han fet vàries jornades a Granollers de la Catosfera. Així doncs el concepte de "bloc" o "blog" és un concepte complex de definir. En la meva humil opinió, un bloc o bloc pot ser allò que tant els creadors/res com els lectors/res vulguin que sigui.

Joan Brossa: Què et suggereix...

aquest poema visual?

El blog Antaviana proposat als C@ts, els premis populars de la catosfera

Avui per sorpresa meva he descobert que en Rafel ha proposat aquest blog per la categoria de blogs literaris als premis C@ts, els premis populars de la catosfera. Moltes gràcies, Rafel sou vosaltres els lectors i lectores els que doneu vida a l'Antaviana.

Paisatges literaris: Senzillesa natural

Camino en solitud per aquest racó de món, lluny de la fressa urbana. Sento els braços d'escuma com m'abracen els peus amb dolcesa, deixant un rastre de sal que m'enduc i el cel és testimoni dels meus passos.

La meva veu literària

Tinc alguna cosa que m'empeny a escriure, i aleshores començo un viatge pel món de les paraules plenes de sentits. Dins meu hi ha una veu que sembla muda, però quan sóc davant del full en blanc la meva veu parla, plora, riu, es rebel·la... i deixa escapar allò que neix de viure amb intensitat tant els dies de pluges, com els dies assolellats. Sento que hi ha d'altres veus que m'escolten. La meva veu és la veu que coneix tots els meus secrets més pregons que ja no seran meus, ni tampoc secrets. Oh! Veu que em duus per un trajecte vital i literari, literari i vital; fent parades en diferents estacions de les quals en guardaré infinitat de fotografies.

150è aniversari Anton Txèkhov: La condició humana dalt de l'escenari

Fa molts anys quan era una adolescent vaig veure per primera vegada una obra d'Anton Txèkhov: Les Tres Germanes. Llavors l'argument, els personatges i l'escenari, en fi, tot l'univers Txekhovià em va capitvar. Si em poso a recordar, també he vist L'hort dels cirers, Ran del camí i la darrera, que en realitat, és la primera obra que va escriure, Platònov. A més a més, he llegit tant La gavina com L'oncle Vània. I és ben cert que cap obra d'aquest dramaturg rus no m'ha deixat mai indiferent. Amb les seves peces teatrals ha creat un cosmos literari, amb segell, a través del qual els personatges viuen, pateixen, lluiten, s'enamoren, es traeixen, etc., en fi, són un referent de la condició humana posats dalt d'un escenari en un temps i un espai determinats: Rússia, la Rússia de Txèkhov. I precisament, ara em ve a la memòria aquella cita què ell deia: "Si en un escenari hi ha un clau en una paret és perquè algun personatge s'hi pengi". Així doncs, Anton Txèkhov és un autor que defensa la funcionalitat dels elements que podem trobar en una obra literària. Tan és així que en les seves peces tot pren un sentit; cadascú pot trobar-hi una perspectiva pròpia dels missatges que ens transmet en boca dels seus personatges.

Si el seu teatre continua deixant petjada en nosaltres, els espectadors i espectadores és perquè la temàtica, els personatges, l'estil, etc. tot té vigència en la societat i la cultura actuals. És per això que des d'aquí li dedicarem una sèrie de posts en homenatge al seu 150è aniversari del seu naixament.

Una mica de música: I just called to Say I love you

No t'aturis

Plou, plou a bots i barrals. L'aigua del cel fa renèixer velles ferides i records amargs. Cap paraigües pot protegir-me d'allò que he viscut i que ja forma part de les meves entranyes. Les gotes de pluja es confonen amb les gotes del meu rostre, són llàgrimes de tristesa i d'impotència...
L'endemà surt el sol i tot desapareix amb la pluja. I una veu em xiuxiueja a cau d'orella: no t'aturis...

Opina: Què et sembla...

el nou disseny del bloc/blog?

Homenatge a Jesús Moncada: Fragments d'entrevistes a l'escriptor de Mequinensa

Avui es compleixen cinc anys de la mort de Jesús Moncada i la blogosfera li fa un homenatge. Aquest és un autor que he llegit poc, i és per això que la meva d'homenatjar-lo és posant fragments d'entrevistes que és la millor manera de conèixer-lo com a a autor i com a persona, i també que ens convida a llegir-lo.

—¿Cómo se explica el éxito obtenido por Camí de sirga?
—No me lo explico. Si pudiera hacerlo, segurament sabría cual es el misterio de hacer un libro. Yo siempre he hecho lo mismo: he escrito lo que quería de la mejor forma que he sabido.

(Rosa Piñol, La Vanguardia, 1989)

—¿Viure és escriure?
—Viure, entre altres coses, és escriure. Mentre escrius vius molt. És allò que deia Flaubert de "Madame Bovary c'est moi". Ets tu i tots els qui t'envolten. Per això físicament els meus personatges tenen poques característiques definides. Normalment deixo que el lector se'ls imagini.

—Botiguer i tenia biblioteca?
—A casa llegia el pare i llegia la mare. El meu pare no venia de raça de botiguers. A casa hi havia uns toms d'abans de la guerra que es titulaven Los grandes revolucionarios. Quan era petit vaig pintar bigots a tots els senyors que sortien retratats, quan vaig ser més gran, els vaig devorar. Ja pots veure que la meva formació política va ser precoç i no gaire d'acord amb els pressupòsits del franquisme.

(Assumpció Maresma: "Moncada contraataca", El Temps, 24 de febrer de 1992)

—Com és l'acte d'escriure, per a Jesús Moncada? Dolorós, plaent, o totes dues coses a l'hora?
—Totes dues coses a la vegada, però jo accepto aquesta part d'angoixa que té el fet d'escriure, justament perquè penso que val la pena si aconsegueixes després el resultat que tu volies. Jo sóc un escriptor que treballa lentament, que em costa de deixar anar un llibre i que, per tant, no sóc un escriptor prolífic. No sóc el clàssic escriptor d'un llibre l'any o dos... Jo publico un llibre cada quan surt, cada quan l'acabo, i si em costa dos anys doncs m'ha costat dos anys, i si me'n costa vint, me'n costa vint... I saps què passa? Per exemple, en els quatre anys que ha durat Estremida memòria, passa de tot: et passa de tot com a escriptor i el passa de tot com a persona i, és clar, aleshores no t'enfrontes cada dia amb el mateix esperit a l'hora de treballar, uns dies estàs més animat, d'altres no n'estàs tant... però jo sempre he cregut en la feina.

(Josep Bras: "Jesús Moncada, escriptor", Regió 7, 2 de gener de 1998)

Petita Faula: L'ocell que no sabia volar

Hi havia una vegada un ocell acabat de néixer de l'ou, que amb prou feines sabia mantenir les seves menudes potes dretes. La seva mare i alguns dels seus germans li deien que aviat hauria d'aprendre a fer anar les ales. Ell no ho tenia clar, tenia por, havia sentit la història d'un noi anomenat Ícar que tenia unes ales de cera i el sol les hi va fondre i va morir al mar. La seva mare li insistia que això només era una faula. Aleshores un matí, es va acostar fins a dalt de la branca més alta, va mirar cap a baix, -sí que és alta aquesta branca- i va recular pensant que ja ho intentaria l'endemà. Un dia quan sortia l'aurora boreal, va sentir una veu en off que el cridava, la bestiola sense pensar-s'ho va seguir la veu, i es va trobar dalt de la branca, i va sentir una mà que el va empènyer. Al principi semblava que anava a estimbar-se a terra, però va començar a moure les ales amb força i amb poc temps va anar pujant, pujant fins al cel, i en aquell moment es va adonar: estic volant, va dir, estic volant.
No permetis que la por et freni davant la vida.

El jardí de les males herbes

Floreixen antics
pensaments
que havia
enterrat
sota terra fèrtil.

Les meves llàgrimes
han regat
aquesta terra.
I ara torno
a tenir el jardí
de les males herbes.

Tornaré a arrancar-les
un cop més,
amb la seguretat
que qualsevol dia
les meves llàgrimes
les tornaran a
fer créixer.

El Qüestionari: Esperança Camps

1. Quin va ser el llibre que et va fer entrar en el món de la literatura?

Si et refereixes a quins van ser els primers llibres que vaig tenir, els dos primers que record com a propis són dos volums molt ben il·lustrats de Heidi i Mujercitas. També record que el meu pare em va regalar els dos llibres que ell estimava més de quan era un al·lot: Las aventuras de Tom Sawyer.

2. Quan et vas adonar que t’agradava escriure?

Del que em vaig adonar quan era molt petita és que m’agradava explicar històries, explicar el que veia i em passava, i per això em vaig fer periodista. I crec que de manera inevitable em vaig fer escriptora.

3. Creus que és cert allò que deia Picasso: “la inspiració es troba treballant”?

Sí i no. Una novel·la no la pots escriure si no t’hi asseus hores i hores. Amb tot, en qualsevol moment et pot venir una idea, una història, una situació al cap per la novel·la que estàs escrivint. A mi em passa, sobretot, conduint o caminant. Es tracta d’observar, escoltar i relacionar.

4. Quin autor de la literatura clàssica t’ha marcat més?

Em marquen totes les lectures que faig. Les primeres i les últimes. Amb tot, record la impressió que em va causar El árbol de la ciencia, que vaig llegir a l’institut. I La regenta o Tiempo de silencio, que també eren lectures obligatòries que a mi em van resultar gratíssimes. A la mateixa època de l’institut vaig descobrir Mercè Rodoreda, Carme Riera, Carme Gil de Biedma....

5. Digues una cita literària.

És de Virginia Woolf i no sé si és textual, però més o menys és així: “Què necessiten les dones per a escriure bones novel·les? Independència econòmica i personal, és a dir, una habitació pròpia”

13 de juny homenatge a Jesús Moncada

El proper diumenge 13 de juny es compliran cinc anys de l'absència de Jesús Moncada. Un cop més la blogosfera dedicarà un dia a homenatjar una figura de literatura catalana a través de la xarxa. L'Arlequí, com no, participarà en aquest homenatge blocaire.

Dia del blocaire en crisi 2010

Em solidaritzo a aquesta iniciativa de la mà de Leblansky i Salvador Macip, perquè hi ha dies que l'Arlequí també pateix dies de crisi creativa blocaires.

Sunrise de Norah Jones

somriu a la vida:

La vida és un camí de roses amb espines

Camino per un sender ple de roses, descalça... topo amb la primera espina, i després amb una altra i una altra... Sota l'ombra d'un arbre trobo unes sabates, em calço i una veu en off em parla: no t'aturis, segueix el teu camí.

Joc literari: Endevina...

quina fragància o flor s'amaga darrere d'aquestes pistes:

Una onada suau entra pels meus sentits olfactius. És una olor que m'arriba des de la Xina, a través de la melmelada, un licor o una confitura.

L'Editorial: Desvirtualitzar-se

Fa poc he deixat definitivament de ser una usuària del Facebook, així com també he decidit eliminar el meu compte de Twitter. Avui dia a la xarxa hi ha moltíssimes eines que ens permeten tant oferir, com participar en infinitat de projectes culturals i socials. La veritat és que costa imaginar-se com era la nostra vida abans de l'era digital. Crec que en aquesta era hem guanyat en algunes coses com el fet que en un moment podem comunicar allò que volguem dir als altres, gràcies als blocs o blogs, però també crec que estem en el perill de viure dins de la xarxa i oblidar el nostre entorn. Jo he decidit que vull desvirtualitzar-me. Vull recuperar temps per llegir llibres que no he llegit, vull tenir temps per anar a actes culturals on pugui relacionar-me de tu a tu, amb aquells amb qui comparteixo la passió de la literatura. Vull sentir-me lliure perquè formo part del món real, tot i que no bandejo la xarxa perquè l'Antaviana forma part d'aquest món. Així doncs, considero que l'ésser humà pot discernir quines eines digitals li serveixen per comunicar i comunicar-se amb la resta dels éssers humans però també pot cercar l'equil·libri entre aquelles i l'entorn, el nostre entorn. Desvirtualitzem-nos.

Digue'm

què llegeixes aquest mes?

Aprofita el temps

De vegades a la vida, et ve una idea i prens una decisió. Avui en dia existeixen moltes eines a la xarxa anomenades "xarxes socials" com és el cas de Facebook. És un espai cibernètic que et xucla fins que t'adones que et passa la vida, i no vols ser un simple espectador que ho mira tot des de la finestra, sinó que vols viure. És per això que he pres la decisió irrebocable d'eliminar el meu perfil de Facebook, i fer meva aquella dita que diu "Carpe diem". Sempre em podreu trobar a l'Antaviana i com deia en Sisa en aquella cançó Benvinguts, passeu, passeu de les tristors en farem fum, que a casa meva és casa vostra, si és que hi ha cases d'algú".