L'Editorial: Sepharad

L'any 1985 va morir Salvador Espriu. Espriu fou un escriptor singular i polifacètic. Singular, per la seva original manera de crear poesia a través de mites com el de Sinera; polifacètic per la seva capacitat de "temptejar" tots els gèneres: narrativa, poesia i teatre. L'any 1960 publica el poemari La pell de brau, aquesta obra enceta un nou corrent literari fruit de la situació històrica del moment: la dictadura del règim franquista. Aquest nou corrent literari fou batejat per Josep M. Castellet com realisme històric. Espriu crea un mite Sepharad. Sepharad és Espanya. Tot el poemari parla d'un poble, un poble oprimit i que ha de despertar-se i lluitar envers aquesta opressió, d'aquí ve el títol La pell de brau. En aquest cas no es tracta simplement d'una obra emmarcada i sobre un context històric, sinó que aquest context esdevenia un motiu per elaborar aquesta obra i idear el mite esmentat, personificant el poble, i amb la veu del jo poètic adreçant-se a aquest poble que viu oprimit per desvetllar-lo i desvetllar-li la consciència de rebelió i de desig de llibertat. És doncs un recull poemari unitari i on res no és gratuït i que esdevé d'una banda un "document històric" i de l'altra una obra de la literatura universal en el gènere de la poesia. Tanco aquest editorial amb un dels poemes d'aquesta obra:


XLVI A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar les raons
i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l’aire passi com una estesa mà suau
i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament en l’ordre
i en la pau, en el treball, en la difícil i merescuda llibertat.