Parèmies 300.000: Dites i refranys populars

-










Des de fa molt temps, en Víctor Pàmies ens ofereix dia a dia nombrosos refranys, dites i frases populars amb els seus orígens i usos ; i aquesta setmana al seu bloc arribarà a les 300.000 entrades!. Com podria començar parlant d'aquest tema que ens ocupa sense anar a cegues? Ara que hi penso, la cultura popular no és una qüestió per prendre's a la lleugera. Temps era temps, que avis, pares i fills s'han intercanviat sovint nombroses expressions provinents de la nostra cultura. Per posar un exemple, una mare podia i pot cantar la canya al fill, quan aquest no vol baixar del burro. I si és el cas que hom es troba en una situació ideal, podem dir que està com un peix al cove, perquè fins i tot, queda més poètic. I no podem oblidar l'expressió t'has quedat a la lluna de València que resulta més bonic que no dir algú que no estàs atent/a. I com no podíem pas bandejar tampoc els nostres sopars de duro, quan ens trobem entre amics i literaturitzem una mica algunes anècdotes. I com que molts de vosaltres ja us sabeu la lliçó posarem punt i final amb una de les meves dites preferides: fent i desfent aprèn l'aprenent.

Comentaris

  1. Víctor Pàmies i Riudor11 de novembre del 2009, a les 0:25

    A punt a punt, està això... me'n falten pocs més de 350!

    I saps? L'alegria més gran és veure com els meus fills d'11 i 8 anys m'ajuden, amb els llibres infantils i algun de més senzillet. I ha sortit d'ells mateixos, que jo no els he castigat pas! :-)

    Penso que els pot ser profitós practicar amb el teclat de l'ordinador, millorar la velocitat, l'escriptura, conèixer com funcionen alguns programes... i a mi em resulta més senzill corregir allò que fan que entrar-ho de nou. Sembla que ja tinc garantit el relleu generacional! :-)

    ResponElimina
  2. Francesc Mompó11 de novembre del 2009, a les 7:15

    És un tresor la tasca que en Víctor.
    Ja que has utilitzat l'expressió "quedar-se a la lluna de València", en faré una blreu explicació de l'origen. Quan la ciutat estava tancada per les muralles -ja en fa, d'això-, les portes de les torres dels Serrans -les que embocaven el camí de la Serrania- es tancaven a una hora determinada de la nit. Qui no havia arribat a temps, no podia entrar a ciutat fins a s'endemà, i per tant li tocava dormir al ras, mirant la lluna, a la lluna de València per haver-se encantat.
    Salut i Terra

    ResponElimina
  3. Roser Caño Valls11 de novembre del 2009, a les 14:26

    Hola Víctor! És important que tinguis el relleu generacional garantit :-)

    Francesc, moltes gràcies per l'explicació d'origen sempre és bo saber coses sobretot si provenen de la cultura popular.

    Salutacions ben cordials.

    ResponElimina
  4. novesflors11 de novembre del 2009, a les 14:53

    A mi m'agrada aquella de "posar la lluna en un cove".

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Música i literatura: Els amants de Vicent Andrés Estellés

-
Imatge
Vicent Andrés Estellés va escriure el poema "Els amants" que més tard Ovidi Montllor va convertir en una cançó d'amor. El poema comença citant un dels grans poetes de la literatura medieval, Ausiàs March: La carn vol la carn. A aquesta citació li segueix un vers que esdevé una mena de tornada de tot el poema: No hi havia a València dos amants com nosaltres. Des dels primers versos Vicent Andrés Estellés descriu un amor carnal i real i el compara amb l'amor ideal de Petrarca, de López Picó, Carles Riba o Bécquer. És a dir, pren un tema clàssic de la literatura universal: l'amor ideal i/o espiritual i el contraposa a l'amor carnal, un amor que ell descriu en aquests versos: El nostre amor és un amor brusc i salvatge,/ i tenim l'enyorança amarga de la terra,/ d'anar a rebolcons entre besos i arraps. I d'una bella manera el poeta juga amb aquests dos tipus d'amor, l'espiritual i el carnal. I en el darrer vers, és quan el poeta ens confessa
Més informació

El poema del mes: Cambra de Tardor"

-
Imatge
  Donem la benvinguda al mes de novembre amb el poema del mes, "Cambra de tardor" de Gabriel Ferrater. Cambra de la tardor  La persiana, no del tot tancada, com un esglai que es reté de caure a terra, no ens separa de l’aire. Mira, s’obren trenta-set horitzons rectes i prims, però el cor els oblida. Sense enyor se’ns va morint la llum, que era color de mel, i ara és color d’olor de poma. Que lent el món, que lent el món, que lenta la pena per les hores que se’n van de pressa. Digues, te’n recordaràs d’aquesta cambra? «Me l’estimo molt. Aquelles veus d’obrers ― Què són?» Paletes: manca una casa a la mançana. «Canten, i avui no els sento. Criden, riuen, i avui que callen em fa estrany». Que lentes les fulles roges de les veus, que incertes quan vénen a colgar-nos. Adormides, les fulles dels meus besos van colgant els recers del teu cos, i mentre oblides les fulles altes de l’estiu, els dies oberts i sense besos, ben al fons el cos recorda: encara tens la pell mig del sol, mig d
Més informació