Adéu nena?

-





















Fa poc vaig veure marxar per la porta a la nena. Aquella nena que tot li espantava, fins i tot parlar per por de topar-se amb les rialles burletes dels altres. La criatura que tenia por d'esguardar-se al mirall, i trobar-se amb l'altra. Aquella nena tenia moltes cicatrius, cicatrius que avui ja ni es veuen. Vaig acostar-me a la porta, i la vaig veure allunyar-se a poc a poc. I vaig tancar la porta al meu darrere amb certa nostàlgia. L'endemà vaig quedar-me sense paraules, i vaig respondre al somriure d'aquell rostre càndid rere el mirall.

Comentaris

  1. Unknown17 de febrer del 2010, a les 22:49

    Que no es trenque el mirall. Que el mirall no s'emporte les paraules. Que les paraules no tinguen cicatrius. Que les cicatrius resten a dins del mirall.

    ResponElimina
  2. onatge18 de febrer del 2010, a les 0:01

    Comparteixo la imatge de veure marxar a la nena... Jo vaig veure marxar al nen... Tot té un temps de vida. L'important com tu dius, és que les ferides i les cicatrius ja no es vegin ni se sentin. El temps és una flor i va perdent els seus pètals...

    Salut.
    onatge

    ResponElimina
  3. Roser Caño Valls18 de febrer del 2010, a les 7:05

    Gràcies Josep!
    Tens raó Onatge!

    ResponElimina
  4. Clidice18 de febrer del 2010, a les 12:50

    no sé pas, Arlequí, si he vist mai marxar la nena jo, ni si ha existit mai aquesta nena, o només han existit les cicatrius. Una imatge molt suggerent :)

    ResponElimina
  5. Roser Caño Valls18 de febrer del 2010, a les 14:44

    Gràcies Clidice! ;)

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Música i literatura: Els amants de Vicent Andrés Estellés

-
Imatge
Vicent Andrés Estellés va escriure el poema "Els amants" que més tard Ovidi Montllor va convertir en una cançó d'amor. El poema comença citant un dels grans poetes de la literatura medieval, Ausiàs March: La carn vol la carn. A aquesta citació li segueix un vers que esdevé una mena de tornada de tot el poema: No hi havia a València dos amants com nosaltres. Des dels primers versos Vicent Andrés Estellés descriu un amor carnal i real i el compara amb l'amor ideal de Petrarca, de López Picó, Carles Riba o Bécquer. És a dir, pren un tema clàssic de la literatura universal: l'amor ideal i/o espiritual i el contraposa a l'amor carnal, un amor que ell descriu en aquests versos: El nostre amor és un amor brusc i salvatge,/ i tenim l'enyorança amarga de la terra,/ d'anar a rebolcons entre besos i arraps. I d'una bella manera el poeta juga amb aquests dos tipus d'amor, l'espiritual i el carnal. I en el darrer vers, és quan el poeta ens confessa
Més informació

El poema del mes: Cambra de Tardor"

-
Imatge
  Donem la benvinguda al mes de novembre amb el poema del mes, "Cambra de tardor" de Gabriel Ferrater. Cambra de la tardor  La persiana, no del tot tancada, com un esglai que es reté de caure a terra, no ens separa de l’aire. Mira, s’obren trenta-set horitzons rectes i prims, però el cor els oblida. Sense enyor se’ns va morint la llum, que era color de mel, i ara és color d’olor de poma. Que lent el món, que lent el món, que lenta la pena per les hores que se’n van de pressa. Digues, te’n recordaràs d’aquesta cambra? «Me l’estimo molt. Aquelles veus d’obrers ― Què són?» Paletes: manca una casa a la mançana. «Canten, i avui no els sento. Criden, riuen, i avui que callen em fa estrany». Que lentes les fulles roges de les veus, que incertes quan vénen a colgar-nos. Adormides, les fulles dels meus besos van colgant els recers del teu cos, i mentre oblides les fulles altes de l’estiu, els dies oberts i sense besos, ben al fons el cos recorda: encara tens la pell mig del sol, mig d
Més informació