25 sense Espriu: A propòsit de Salvador Espriu

-





Fa un mes, més de 300 blocaires se sumaven a la commemoració del 25è aniversari de la mort de Salvador Espriu. Espriu fou autor d'una extensa obra en diferents gèneres: poesia, teatre, novel·la, conte... on creà un univers literari propi i singular. I és així que 25 anys després de la seva absència, la seva personalitat i el seu llegat literari van ser motiu d'apunts de les diferents persones que van participar en l'homenatge 25 sense Espriu, amb la col·laboració de Víctor Pàmies, que em va empènyer a iniciar tot aquest enrenou, i de Blocs de lletres que ens va cedir amablement el logo per a fer possible aquest acte col·lectiu a la xarxa. La veritat és que mentre que Espriu semblava realment mort, a la blogosfera la seva figura i la seva obra tornaven a ser presents per a nosaltres, per a tots aquells que sabem que aquest escriptor/a de Santa Coloma de Farners era molt més que un nom i un llistat de llibres publicats. Fou una figura singular i especial que avui encara ens sorprèn i ens desperta curiositat perquè darrere una gran obra sempre hi ha un gran autor.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Música i literatura: Els amants de Vicent Andrés Estellés

-
Imatge
Vicent Andrés Estellés va escriure el poema "Els amants" que més tard Ovidi Montllor va convertir en una cançó d'amor. El poema comença citant un dels grans poetes de la literatura medieval, Ausiàs March: La carn vol la carn. A aquesta citació li segueix un vers que esdevé una mena de tornada de tot el poema: No hi havia a València dos amants com nosaltres. Des dels primers versos Vicent Andrés Estellés descriu un amor carnal i real i el compara amb l'amor ideal de Petrarca, de López Picó, Carles Riba o Bécquer. És a dir, pren un tema clàssic de la literatura universal: l'amor ideal i/o espiritual i el contraposa a l'amor carnal, un amor que ell descriu en aquests versos: El nostre amor és un amor brusc i salvatge,/ i tenim l'enyorança amarga de la terra,/ d'anar a rebolcons entre besos i arraps. I d'una bella manera el poeta juga amb aquests dos tipus d'amor, l'espiritual i el carnal. I en el darrer vers, és quan el poeta ens confessa
Més informació

El poema del mes: Cambra de Tardor"

-
Imatge
  Donem la benvinguda al mes de novembre amb el poema del mes, "Cambra de tardor" de Gabriel Ferrater. Cambra de la tardor  La persiana, no del tot tancada, com un esglai que es reté de caure a terra, no ens separa de l’aire. Mira, s’obren trenta-set horitzons rectes i prims, però el cor els oblida. Sense enyor se’ns va morint la llum, que era color de mel, i ara és color d’olor de poma. Que lent el món, que lent el món, que lenta la pena per les hores que se’n van de pressa. Digues, te’n recordaràs d’aquesta cambra? «Me l’estimo molt. Aquelles veus d’obrers ― Què són?» Paletes: manca una casa a la mançana. «Canten, i avui no els sento. Criden, riuen, i avui que callen em fa estrany». Que lentes les fulles roges de les veus, que incertes quan vénen a colgar-nos. Adormides, les fulles dels meus besos van colgant els recers del teu cos, i mentre oblides les fulles altes de l’estiu, els dies oberts i sense besos, ben al fons el cos recorda: encara tens la pell mig del sol, mig d
Més informació