Conte breu: Només una mossegadeta

el dia

















L'Anna va entrar a la cuina, i en els seus ulls es reflectiren un pastís de maduixa, amb tres capes, i l'última era de galeta. Feia tant bona olor. La seva mare feia i venia pastissos a domicili. -No hi ha ningú, i si faig només una mossegadeta? Es va acostar de puntetes a la taula, i va fer una mossegadeta petita. Ai! Ara es nota molt que algú se l'ha menjat. Hauré de fer una altra mossegadeta per dissimular-ho. I així ella va anar menjant i menjant... -Ai, me l'he menjat tot i ara què faré? -Quan va venir la mare va dir: On és el pastís que havia deixat per portar avui a la senyora Molins?
-Mare, jo només volia fer-li una mossegadeta, però el pastís em deia menja'm.





Comentaris

Lectora corrent ha dit…
El meu pare m'explicava que, de petit, quan vivia en un poble de la Manxa, va anar amb uns veïns a la festa major d'un altre poble. La seva mare va encarregar-li que hi comprés un torró, que els feien molt bons. Viatjaven amb carro i trigaven algunes hores per anar d'un poble a un altre. De tornada, al nen que era el meu pare aleshores va entrar-li gana i va fer un mos al torró. Primer va ser una punteta, després una mica més; al cap d'una altra estona, un altre mos... fins que li'n quedava tan poc, que va pensar que no valia la pena dur a casa aquell bocinet de res. Semblant a la nena del teu conte.
14 d’agost del 2011, a les 18:33
Roser Caño Valls ha dit…
La teva història és més divertida. Ja ho diuen que la realitat supera la ficció, perquè el torró és encara més bo que el pastís :)

Gràcies!
14 d’agost del 2011, a les 18:37
Lectora corrent ha dit…
I no he dit el final. Quan el nen va explicar a la seva mare què li havia passat amb el torró, i pensava que el renyaria, ella va dir-li que, si li havia calmat la gana i l'havia trobat bo, ella ja estava satisfeta. Quina marona! Coses com aquestes devien fer que, en el seu llit de mort, als 92 anys i mig inconscient pels calmants que prenia, el meu pare esmentés de tant el nom de la seva mare. Em va emocionar.
14 d’agost del 2011, a les 18:59
Roser Caño Valls ha dit…
Sí són aquestes petites coses les que ens fan viure intensament, no trobes?
Va viure molts anys el teu pare, la meva àvia el mes passat en va fer 93!
14 d’agost del 2011, a les 19:02
Lectora corrent ha dit…
Sí, la família del meu pare era de gent longeva (l'àvia i l'avi van viure fins als 88, que per a la seva generació era molt). I amb el cap molt clar fins al final. Aprofita aquesta àvia de 93 anys; la de coses que deu tenir per explicar!
14 d’agost del 2011, a les 19:12
Roser Caño Valls ha dit…
Doncs està bé venir de famílies longeves!
14 d’agost del 2011, a les 19:57
Publica un comentari a l'entrada