Reflexions en veu alta: Amistats entre poetes universals

-


Arran del centenari del naixement de Bartomeu Rosselló-Pórcel, he descobert pels tuits de la gent, que aquest poeta i l'Espriu eren bons amics, i aquesta amistat es va traduir en llurs obres poètiques, ja que es van dedicar poemes l'un a l'altre. Penso que això és el que fa grans aquests dos homes, perquè no només tenien el do de la poesia, sinó que compartien aquest do entre ells, i avui que tots dos són absents, tenim el testimoni de la seva amistat a través del llegat que ens han deixat. Quantes coses s'aprenen quan han passat anys, i encara hi ha dades dels poetes més universals que tenim que ens els representen com persones encara per a descobrir, tant a nivell personal, com a nivell poètic. Celebro aquesta amistat, perquè avui podem celebrar els dos centenaris, recordant les paraules que es van dir mitjançant els versos i l'harmonia de la poesia. Alcem les copes i brindem per les amistats entre poetes universals.

Comentaris

  1. M. Roser5 d’agost del 2013, a les 16:17

    Els poetes amics, un títol per un llibre...Però jo trobo que Roselló Pòrcel era força més romàntic, la seva obra trobo que és semblant a la de Màrius Torres, i tots dos van morir joves, potser haguessin agafat estils diferents. Trobo que Espriu és més filosòfic, segurament el va condicionar el fet de tenir una més llarga vida...
    En un altre post , veig que parlers de M. Mercè Marçal, jo vaig tenir el plaer de conèixer-la personalment, una gran dona i poetessa.
    Bon estiu.

    ResponElimina
  2. Roser Caño Valls5 d’agost del 2013, a les 17:00

    Sí Rosselló-Pórcel,Màrius Torres i Espriu eren tres poetes amb tres veus pròpies. Això no treu que entre ells es relacionessin, i entre els dos poetes que cito en aquest post hi hagués una amistat que trascendís en llurs obres poètiques.

    Interessant això que expliques de M. Mercè-Marçal!

    Igualment1

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Música i literatura: Els amants de Vicent Andrés Estellés

-
Imatge
Vicent Andrés Estellés va escriure el poema "Els amants" que més tard Ovidi Montllor va convertir en una cançó d'amor. El poema comença citant un dels grans poetes de la literatura medieval, Ausiàs March: La carn vol la carn. A aquesta citació li segueix un vers que esdevé una mena de tornada de tot el poema: No hi havia a València dos amants com nosaltres. Des dels primers versos Vicent Andrés Estellés descriu un amor carnal i real i el compara amb l'amor ideal de Petrarca, de López Picó, Carles Riba o Bécquer. És a dir, pren un tema clàssic de la literatura universal: l'amor ideal i/o espiritual i el contraposa a l'amor carnal, un amor que ell descriu en aquests versos: El nostre amor és un amor brusc i salvatge,/ i tenim l'enyorança amarga de la terra,/ d'anar a rebolcons entre besos i arraps. I d'una bella manera el poeta juga amb aquests dos tipus d'amor, l'espiritual i el carnal. I en el darrer vers, és quan el poeta ens confessa
Més informació

El poema del mes: Cambra de Tardor"

-
Imatge
  Donem la benvinguda al mes de novembre amb el poema del mes, "Cambra de tardor" de Gabriel Ferrater. Cambra de la tardor  La persiana, no del tot tancada, com un esglai que es reté de caure a terra, no ens separa de l’aire. Mira, s’obren trenta-set horitzons rectes i prims, però el cor els oblida. Sense enyor se’ns va morint la llum, que era color de mel, i ara és color d’olor de poma. Que lent el món, que lent el món, que lenta la pena per les hores que se’n van de pressa. Digues, te’n recordaràs d’aquesta cambra? «Me l’estimo molt. Aquelles veus d’obrers ― Què són?» Paletes: manca una casa a la mançana. «Canten, i avui no els sento. Criden, riuen, i avui que callen em fa estrany». Que lentes les fulles roges de les veus, que incertes quan vénen a colgar-nos. Adormides, les fulles dels meus besos van colgant els recers del teu cos, i mentre oblides les fulles altes de l’estiu, els dies oberts i sense besos, ben al fons el cos recorda: encara tens la pell mig del sol, mig d
Més informació