Cinema i literatura: You've got mail

En la tarda de diumenge passat, vaig topar amb una pel·lícula interessant amb un discurs metaliterari destacable. Es tracta del film titulat Tens un e-mail, traducció del títol originari You've got mail. Aquesta història està dirigida per la directora Nora Ephron, i protagonitzada pels actors Meg Ryan i Tom Hanks. 

La trama es remunta a la dècada dels noranta,  Katlheen Kelly és la propietària d'una llibreria de llibres infantils i juvenils, heretada de la seva mare. A l'altre cantó, tenim en Joe Fox, Fox, ja sabeu que en anglès vol dir "guineu",  hereu de l'empresa i fortuna de la família Fox, i que decideix obrir una gran llibreria al costat de la llibreria de la Kathleen. Per tant, ja  tenim una part del conflicte,  un conflicte que es veu immers en dues històries paral·leles. La primera  és quan la llibretera i el senyor Fox es coneixen i a tots dos els neix l'orgull, creant un sentiment d'animadversió. I la segona històra, és quan tots dos protagonistes es comencen a conèixer a través de l'e-mail. Per tant, tots dos semblen tenir dues personalitats, una la real, i l'altra la virtual. Tot està dins d'un discurs metaliterari, ja que apareix al film molt sovint un debat sobre els personatges de la novel·la de Jane Austin, Orgull i Prejudici. El debat sobre aquesta obra no és casual ja que és un correlat de la història que "viuen" Kathleen i Joe, ja que mostren orgull i prejudici envers l'altre. Però aquests dos sentiments desapareixen quan els dos personatges es troben a la xarxa, perquè allà és on es mostren tal i com són, i expressen com se senten. La trama es complica quan decideixen desvirtuar-se. És llavors quan  ell descobreix qui és ella, però ella no ho sap. 

Tots dos personatges fan una mena de viatge d'aprenentatge interior del seu "orgull i prejudici" i s'adonen que s'han enamorat. És curiós com quan ella tanca la llibreria, ell decideix apropar-s'hi perquè no la vol perdre. És impressionant, l'escena final en què ells dos s'han de desvirtuar de nou, i se sent la veu de'n Joe cridant al gos, cosa que l'identifica davant d'ella,  i ella apareix somrient i plorant alhora; és una escena plena de poesia. 

Potser hi hagi algú que pensi que aquest film és massa ensucrat, però penso que està molt ben fet, pel que he anat comentant: les dues històries paral·leles, el debat sobre "orgull i prejudicis", i el debat sobre llibreria versus gran botiga comercial de llibres.