Un dia, no sabia ben bé com, quan era davant de les fonts de Montjuïc, per uns instants va tornar a aquella tarda on es va trobar amb ell. Es van asseure a prop, i mentre les miraven, xerraven com si el temps s'hagués aturat. Va ser un miratge o va ser real? Ella sabia quina era la resposta. Aquell vespre tan idíl.lic i aliè a la multitud, la fressa i les tristeses va volar com les orenetes quan volen cel enllà. Sentia que aquell record ja no s'esborrarà de la seva pell, com si fos un tatuatge que només ella podia veure.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada