Comença una tardor de pluges intenses, dies de reptes que fan basarda... La por, la por és una emoció que ens paralitza i de vegades ens protegeix, realment ens protegeix? Si mirem enrere, trobem que en el període més complex, la postguerra i la dictadura franquista, un Salvador Espriu va optar per quedar-se a Catalunya, i malgrat que pogués (hipotèticament) tenir por de la realitat, va escriure el poemari La pell de brau, on a través de versos ens va deixar escrit: "A vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble, però mai no ha de morir tot un poble per un home sol: recorda sempre això, Sepharad." I per tant, es va empassar la basarda i va lluitar des de dins. Si mirem als EUA, un Martin Luther King, arran de la injusta detenció a Rosa Parks, qui va defensar el seu dret a seure en un autobús, separat per ètnies, va iniciar un moviment per lluitar contra la discriminació racial, sense saber que un dia algú el callaria per sempre. I si anem a la realitat actual, sí, hi ha molts motius per sentir que la por ens abraça, però crec que cal atravessar-la i recordar a totes les persones que en un moment convuls de la història s'han aixecat i malgrat les cadenes de la por, les han anat trencant per lluitar per una realitat més justa, igualitària, i lliure de dictatures feixistes. Sí sé que avui, l'Arlequí està escrivint un post diferent, però també penso que és important tenir present que de present només en tenim un, i que no podem deixar que la por ens paralitzi davant de les adversitats. Així que l'Arlequí vol aprendre a travessar les pors i viure, sense perdre l'esperança que el vent durà brises més agradables i que ara el que cal és caminar endavant, tremolant, però caminant trepitjant terra.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada