Feia dies que el jo analògic em reclamava atenció, perquè el jo digital li estava menjant terreny, molt terreny. I vaig decidir silenciar uns instants aquell constant anar i venir d'aquell jo virtual. Ara volia tenir el protagonisme, per viure i sentir que era la protagonista i no una espectadora que ho veu tot des d'un balcó o des d'una finestra. Recorda ara mateix que avui és el dia de recordar aquelles persones que ja no hi són. I recordar els bons moments, deixant els retrets i els dies tristos enterrats. Però no havia silenciat aquell jo per permetre que les nebuloses grises li impedissin veure el sol brillar. Sap que comença un mes incert, caòtic, amb un futur ple d'interrogants, per això s'atura i durant uns instants respira, i s'adona és feliç perquè va deixar enrere una relació tòxica, i encara que ara a hores d'ara no sap què és l'amor, però sí sap que allò ja no forma part del present, de l'aquí i l'ara. Sap també que cada dia que passa Kronos li permet que tanqui la cicatriu una mica més. I sap que ha entrat dins seu una calma que li dona força per caminar per aquest mes incert i caòtic. Es mira al mirall, intentant deixar les pors de veure's tal com és, pes reconeix sense basarda. També sap que ha de fer les paus amb el jo digital, perquè també forma part del present. I somriu al reflex amb complicitat, i sap que vindran noves nebuloses grises, però ella ressorgeix i en el mirall hi ha el reflex de l'au Fènix, que reviscola amb força d'entre les cendres. Benvingut novembre del 2026.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada