Prosa poètica: El teu nom

-





Quan l’atzar em va fer topar amb tu, el teu nom va néixer dins meu. El teu nom em persegueix allà on jo vaig. Ara tots els altres es diuen com tu…

I jo vull obrir la teva porta i entrar dins, vull esbrinar que hi ha darrere aquelles lletres que em deleeixo al pronunciar-les. D’amagat, escric el teu nom al meu diari personal, que ningú pot llegir, ni tan sols tu.

I aquell ésser que tots anomenem Futur és una porta tancada amb clau. Una clau que jo voldria tenir. Desitjaria tenir el teu nom a les meves mans, però és un colom blanc que ningú pot tocar. De nit, tanco els ulls i somnio una vegada i una altra que puc tocar aquell colom, i fer-lo meu per uns instants efímers i irreals.

Visc en un somni, un somni que un dia es trencarà, i aquell dia desaré el teu nom dins el meu bagul.

Comentaris

  1. Anònim18 de novembre del 2007, a les 20:16

    M´agradat molt.

    Susana.-

    ResponElimina
  2. Jesús M. Tibau19 de novembre del 2007, a les 14:48

    Voldríem ser propietaris del nom de la persona estimada. Voldríem tenir el poder de tenir-la sempre al costat, gràcies al domini del seu nom. I potser per això l'escrivim al diari, a la sorra de la platja o al vent.

    ResponElimina
  3. Anònim19 de novembre del 2007, a les 20:22

    Això ho tinc molt clar: el seu nom és un ésser viu que es nodreix dels meus costats ferits.

    ResponElimina
  4. Una20 de novembre del 2007, a les 9:52

    Qué precisión en la expresión,una delicia

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Música i literatura: Els amants de Vicent Andrés Estellés

-
Imatge
Vicent Andrés Estellés va escriure el poema "Els amants" que més tard Ovidi Montllor va convertir en una cançó d'amor. El poema comença citant un dels grans poetes de la literatura medieval, Ausiàs March: La carn vol la carn. A aquesta citació li segueix un vers que esdevé una mena de tornada de tot el poema: No hi havia a València dos amants com nosaltres. Des dels primers versos Vicent Andrés Estellés descriu un amor carnal i real i el compara amb l'amor ideal de Petrarca, de López Picó, Carles Riba o Bécquer. És a dir, pren un tema clàssic de la literatura universal: l'amor ideal i/o espiritual i el contraposa a l'amor carnal, un amor que ell descriu en aquests versos: El nostre amor és un amor brusc i salvatge,/ i tenim l'enyorança amarga de la terra,/ d'anar a rebolcons entre besos i arraps. I d'una bella manera el poeta juga amb aquests dos tipus d'amor, l'espiritual i el carnal. I en el darrer vers, és quan el poeta ens confessa
Més informació

El poema del mes: Cambra de Tardor"

-
Imatge
  Donem la benvinguda al mes de novembre amb el poema del mes, "Cambra de tardor" de Gabriel Ferrater. Cambra de la tardor  La persiana, no del tot tancada, com un esglai que es reté de caure a terra, no ens separa de l’aire. Mira, s’obren trenta-set horitzons rectes i prims, però el cor els oblida. Sense enyor se’ns va morint la llum, que era color de mel, i ara és color d’olor de poma. Que lent el món, que lent el món, que lenta la pena per les hores que se’n van de pressa. Digues, te’n recordaràs d’aquesta cambra? «Me l’estimo molt. Aquelles veus d’obrers ― Què són?» Paletes: manca una casa a la mançana. «Canten, i avui no els sento. Criden, riuen, i avui que callen em fa estrany». Que lentes les fulles roges de les veus, que incertes quan vénen a colgar-nos. Adormides, les fulles dels meus besos van colgant els recers del teu cos, i mentre oblides les fulles altes de l’estiu, els dies oberts i sense besos, ben al fons el cos recorda: encara tens la pell mig del sol, mig d
Més informació