Quan l’atzar em va fer topar amb tu, el teu nom va néixer dins meu. El teu nom em persegueix allà on jo vaig. Ara tots els altres es diuen com tu…
I jo vull obrir la teva porta i entrar dins, vull esbrinar que hi ha darrere aquelles lletres que em deleeixo al pronunciar-les. D’amagat, escric el teu nom al meu diari personal, que ningú pot llegir, ni tan sols tu.
I aquell ésser que tots anomenem Futur és una porta tancada amb clau. Una clau que jo voldria tenir. Desitjaria tenir el teu nom a les meves mans, però és un colom blanc que ningú pot tocar. De nit, tanco els ulls i somnio una vegada i una altra que puc tocar aquell colom, i fer-lo meu per uns instants efímers i irreals.
Visc en un somni, un somni que un dia es trencarà, i aquell dia desaré el teu nom dins el meu bagul.
4 comentaris:
M´agradat molt.
Susana.-
Voldríem ser propietaris del nom de la persona estimada. Voldríem tenir el poder de tenir-la sempre al costat, gràcies al domini del seu nom. I potser per això l'escrivim al diari, a la sorra de la platja o al vent.
Això ho tinc molt clar: el seu nom és un ésser viu que es nodreix dels meus costats ferits.
Qué precisión en la expresión,una delicia
Publica un comentari a l'entrada