Sóc petita i fràgil. Desperto de cop i volta, quan els núvols em sacsegen. Llavors és quan em perdo entre les meves germanes en un viatge sense rumb. Totes anem a la deriva , i encara desconeixem si morirem al mar, al riu, a la font, a les flors, als arbres, als carrers...
3 comentaris:
No passis pena que, morir, no morireu. Passejareu de banda a banda, i tornareu a començar, i tornareu a caure, i a lliscar, i a evaporar-vos. Viureu per sempre.
Tot i la gran diferència d'estil, aquest post em recorda aquella canço de Toreros muertos que m'agrada molt: agüita amarilla
El cicle sense fi al que aspirem una gran part dels que se'n diem mortals.
Publica un comentari a l'entrada