Música i literatura: Blue Moon

-









L'any 1934 els compositors Richard Rodgers i Lorenz Hart van compondre la balada Blue Moon. El títol és una expressió anglesa que pot tenir dos significats: d'una banda la segona lluna plena en un mes; i de l'altra, les llunes plenes passen poques vegades a l'any quan passa quelcom estrany o misteriós. En qualsevol cas, la lluna plena indica bona sort en alguna cosa. L'esmentada balada comença amb aquesta estrofa, on el cantant s'adreça a la lluna com si d'una dona real es tractés:
Blue Moon
 You saw me standing alone



El cantant anuncia clarament la seva solitud provocada pel seu amor a la lluna, objecte d'amor platònic dels poetes romàntics. I seguidament, el cantant s'imagina per uns instants que el satèl·lit se li apareix i és quan anhela poder-la abraçar:


And then there suddenly appeared before me
The only one my arms will ever hold
I heard somebody whisper please adore me
And when I looked the Moon had turned to gold


Finalment, a la tornada el cantant li diu a la lluna, que no estarà sol gaire temps, perquè té un somni dins seu, i en aquest somni és quan el seu amor esdevé real:

Blue moon
Now I'm no longer alone
Without a dream in my heart
Without a love of my own

Aquesta magnífica balada ha estat versionada per artistes com Frank Sinatra, Elvis Presley en la seva versió de rock, entre moltíssims d'altres. I és que quan sento aquesta cançó sóc davant aquesta lluna plena, que em provoca soledat però també amor cap aquest gran objecte d'amor només assolible en somnis, un somni que van crear els seus compositors Richard Rodgers i Lorenz Hart, i que ara forma part de la nostra banda sonora particular.

Comentaris

  1. Anònim22 de juny del 2008, a les 14:01

    Un post molt bonic, Antaviana. Almenys a mi m'ha interessat molt. Ara mateix no sé o no recorde quina és aquesta balada però la cercaré. Vull escoltar-la. El teu escrit m'ha fet pensar en una altra cançó que parla d'algú que s'enamora de la lluna. Potser alguna lluna plena en faré un post, a veure si t'agrada (i faré referència al teu).
    Bona lluna.

    ResponElimina
  2. novesflors22 de juny del 2008, a les 20:16

    Ja he escoltat la balada. Sí que la coneixia però no recordava que es deia així. ;)

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Música i literatura: Els amants de Vicent Andrés Estellés

-
Imatge
Vicent Andrés Estellés va escriure el poema "Els amants" que més tard Ovidi Montllor va convertir en una cançó d'amor. El poema comença citant un dels grans poetes de la literatura medieval, Ausiàs March: La carn vol la carn. A aquesta citació li segueix un vers que esdevé una mena de tornada de tot el poema: No hi havia a València dos amants com nosaltres. Des dels primers versos Vicent Andrés Estellés descriu un amor carnal i real i el compara amb l'amor ideal de Petrarca, de López Picó, Carles Riba o Bécquer. És a dir, pren un tema clàssic de la literatura universal: l'amor ideal i/o espiritual i el contraposa a l'amor carnal, un amor que ell descriu en aquests versos: El nostre amor és un amor brusc i salvatge,/ i tenim l'enyorança amarga de la terra,/ d'anar a rebolcons entre besos i arraps. I d'una bella manera el poeta juga amb aquests dos tipus d'amor, l'espiritual i el carnal. I en el darrer vers, és quan el poeta ens confessa
Més informació

El poema del mes: Cambra de Tardor"

-
Imatge
  Donem la benvinguda al mes de novembre amb el poema del mes, "Cambra de tardor" de Gabriel Ferrater. Cambra de la tardor  La persiana, no del tot tancada, com un esglai que es reté de caure a terra, no ens separa de l’aire. Mira, s’obren trenta-set horitzons rectes i prims, però el cor els oblida. Sense enyor se’ns va morint la llum, que era color de mel, i ara és color d’olor de poma. Que lent el món, que lent el món, que lenta la pena per les hores que se’n van de pressa. Digues, te’n recordaràs d’aquesta cambra? «Me l’estimo molt. Aquelles veus d’obrers ― Què són?» Paletes: manca una casa a la mançana. «Canten, i avui no els sento. Criden, riuen, i avui que callen em fa estrany». Que lentes les fulles roges de les veus, que incertes quan vénen a colgar-nos. Adormides, les fulles dels meus besos van colgant els recers del teu cos, i mentre oblides les fulles altes de l’estiu, els dies oberts i sense besos, ben al fons el cos recorda: encara tens la pell mig del sol, mig d
Més informació