El conte per fascicles: VI

-









Es va fer un breu silenci a la llibreria, fins que el Llibreter el va trencar:

-Per què no t'agrada viure en el teu llibre?

Ella va dubtar uns moments i després va respondre:

-Perquè tinc un autor que sempre em mana i ja n'estic tipa. Ara sóc lliure.
-Però els personatges no podeu viure fora dels llibres.
-Qui ho diu això? I clar que podem viure-hi. Mira'm bé. Sóc aquí davant teu!

En aquell moment al Llibreter no li sortien les paraules.

-Me'n vaig.

I en pocs instants aquella nena ja havia desaparegut de la llibreria davant la sorpresa del Llibreter.

Comentaris

  1. Sadurní17 d’agost del 2008, a les 23:37

    Bona decisió, la que pren la nena. M'ha recordat una mica la fanficció: tots aquells personatges de sèries i de còmics que, anys després de la seva publicació -o emissió per la tele-, segueixen vius amb històries diferents que els internautes s'inventen, com si aquests personatges prenguessin vida pròpia i s'escapessin dels seus creadors. La llibertat definitiva, esclar, seria que ells mateixos s'acabessin autoescrivint la seva pròpia història!

    El poemari "The Beautiful Lie", de la poetessa gal·lesa Sheenagh Pugh, té un capítol anomenat "Fanfic" que va de tot això.

    Salutacions.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Música i literatura: Els amants de Vicent Andrés Estellés

-
Imatge
Vicent Andrés Estellés va escriure el poema "Els amants" que més tard Ovidi Montllor va convertir en una cançó d'amor. El poema comença citant un dels grans poetes de la literatura medieval, Ausiàs March: La carn vol la carn. A aquesta citació li segueix un vers que esdevé una mena de tornada de tot el poema: No hi havia a València dos amants com nosaltres. Des dels primers versos Vicent Andrés Estellés descriu un amor carnal i real i el compara amb l'amor ideal de Petrarca, de López Picó, Carles Riba o Bécquer. És a dir, pren un tema clàssic de la literatura universal: l'amor ideal i/o espiritual i el contraposa a l'amor carnal, un amor que ell descriu en aquests versos: El nostre amor és un amor brusc i salvatge,/ i tenim l'enyorança amarga de la terra,/ d'anar a rebolcons entre besos i arraps. I d'una bella manera el poeta juga amb aquests dos tipus d'amor, l'espiritual i el carnal. I en el darrer vers, és quan el poeta ens confessa
Més informació

El poema del mes: Cambra de Tardor"

-
Imatge
  Donem la benvinguda al mes de novembre amb el poema del mes, "Cambra de tardor" de Gabriel Ferrater. Cambra de la tardor  La persiana, no del tot tancada, com un esglai que es reté de caure a terra, no ens separa de l’aire. Mira, s’obren trenta-set horitzons rectes i prims, però el cor els oblida. Sense enyor se’ns va morint la llum, que era color de mel, i ara és color d’olor de poma. Que lent el món, que lent el món, que lenta la pena per les hores que se’n van de pressa. Digues, te’n recordaràs d’aquesta cambra? «Me l’estimo molt. Aquelles veus d’obrers ― Què són?» Paletes: manca una casa a la mançana. «Canten, i avui no els sento. Criden, riuen, i avui que callen em fa estrany». Que lentes les fulles roges de les veus, que incertes quan vénen a colgar-nos. Adormides, les fulles dels meus besos van colgant els recers del teu cos, i mentre oblides les fulles altes de l’estiu, els dies oberts i sense besos, ben al fons el cos recorda: encara tens la pell mig del sol, mig d
Més informació