dilluns, 25 de maig del 2009
La casa dels cors trencats
George Bernard Shaw és un dramaturg anglès conegut sobretot per l'obra Pigmalió que va generar nombroses versions com la cinematogràfica My fair Lady dirigida per George Cukor. El cert és que Shaw és també l'autor de la peça Heartbreak House, entre moltes d'altres. De la mà de Josep Maria Mestres,de la traducció de Joan Sellent i d'un repartiment de luxe: Pep Cruz, Carme Elias, Sílvia Bel, Anna Ycobalzeta, Carme Fortuny, Pep Anton Muñoz, Abel Folk, Artur Trias, Carles Sales i Santi Ricart, la sala gran del TNC ens presenten una època: l'any 1914. Justament això se situa poc abans de l'esclat de la Primera Guerra Mundial. Ens mostren també un espai: una casa que pren la forma d'un vaixell, regentada pel Capità Shotover i la seva filla Hesione Hushabye. L'acció comença amb l'arribada d'una jove a la casa, i allà sorprenentment no és rebuda per ningú. A partir d'aquí es van entreteixint una sèrie de situacions aparentment sense sentit, com l'atmosfera que desprèn la llar: una atmosfera caòtica, trista i insípida. Cadascun dels personatges té el cor trencat, d'aquí sorgeix la simbologia del títol. Un cor es trenca quan un home o una dona s'enamora bojament, una enamorament que només passa un cop a la vida. Així des del filòsof del Capità que es refugia en el rom per sobreviure, passant per les germanes Shotover, l'una Hesione, casada amb un donjuan domesticat, que aprofita qualsevol oportunitat per a flirtejar amb d'altres homes. L'altra Arianne, casada amb un governador, torna a la llar esperant ser estimada; i també com no tenim, l'Elly, la jove aparentment ingènua però també amb ideals i somnis. També tenim al personatge del pare d'Elly, Mazzini que representa el pobre, el pobre que dirigeix un negoci, però que no té ni cinc; i com no l'empresari que estafa i esclavitza l'empresa on treballa Mazzini. Tots i cadascun d'aquests personatges tenen una cosa en comú: cerquen el sentit de la vida i esperen l'arribada d'alguna cosa que els canviï la vida. Finalment i paradoxalment, la Primera Guerra Mundial esdevé el fet que ells esperaven. És aburd? No, no ho és, ja que els esdeveniments d'una guerra donen un sentit a les vides d'aquells qui la viuen, encara que aquell sigui cru i trist. Trobar un sentit vital és viure.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
També la vaig anar a veure, l'endemà de l'estrena. La recomano a tothom que li agradi el Teatre en majúscules, però no als que busquin cosetes lleugeres, perquè dura més de tres hores i és una obra densa, en el bon sentit de la paraula.
Salutacions,
S.
Hola Sadurní! És cert és una obra densa però és un text magnífic! I en Josep Maria Mestres és un gran director!
Salutacions,
Publica un comentari a l'entrada