Per què?

-










Arrel de la mort de Michael Jackson se m'obre un interrogant: per què valorem només tota una trajectòria professional d'algú quan mor? I això no només passa en aquest cas, també en el cas del Pepe Rubianes, en Josep Benet, Ovidi Montllor, Carles Sabater, Mercè Rodoreda, i una llarga llista. És cruel i injust perquè una persona no s'hauria de valorar quan ja no la tenim entre nosaltres. Músics, pintors, escriptors, historiadors i molts d'altres lluiten i treballen per canviar el món a través de l'art, de la paraula, de la pintura i del dibuix, de la memòria històrica i des d'aquell moment creen una complicitat entre ells i nosaltres. És clar, que allò que han cantat, escrit, pintat, etc. entra en l'art, i aquí és on tots i totes elles perduren en el temps. Em ve al cap aquell aforisme llatí promulgat pels romàntics: carpe diem (aprofita el dia). Llavors seríem o serem capaços d'aprofitar i valorar les persones en tant que productors d'obres quan són vius i entre nosaltres?

Comentaris

  1. Cabayol28 de juny del 2009, a les 21:02

    tens tota la raó ! potser és perque ens adonem que ja no hi som a temps?

    ResponElimina
  2. Allau28 de juny del 2009, a les 23:04

    És cert, encara que el Jackson me la repamplimfi i que tot el que havia de fer de bo ho va fer fa més de vint anys. Ens agrada adorar els morts. Sembla que morir-se és un mèrit. No. Viure i demostrar-ho amb actes és el veritable mèrit. Ovidi, Rodoreda o Rubianes ho van fer cada dia de les seves vides. Respectem aquells que ja no hi són i procurem buscar els estupends mentre siguin entre nosaltres.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Música i literatura: Els amants de Vicent Andrés Estellés

-
Imatge
Vicent Andrés Estellés va escriure el poema "Els amants" que més tard Ovidi Montllor va convertir en una cançó d'amor. El poema comença citant un dels grans poetes de la literatura medieval, Ausiàs March: La carn vol la carn. A aquesta citació li segueix un vers que esdevé una mena de tornada de tot el poema: No hi havia a València dos amants com nosaltres. Des dels primers versos Vicent Andrés Estellés descriu un amor carnal i real i el compara amb l'amor ideal de Petrarca, de López Picó, Carles Riba o Bécquer. És a dir, pren un tema clàssic de la literatura universal: l'amor ideal i/o espiritual i el contraposa a l'amor carnal, un amor que ell descriu en aquests versos: El nostre amor és un amor brusc i salvatge,/ i tenim l'enyorança amarga de la terra,/ d'anar a rebolcons entre besos i arraps. I d'una bella manera el poeta juga amb aquests dos tipus d'amor, l'espiritual i el carnal. I en el darrer vers, és quan el poeta ens confessa
Més informació

El poema del mes: Cambra de Tardor"

-
Imatge
  Donem la benvinguda al mes de novembre amb el poema del mes, "Cambra de tardor" de Gabriel Ferrater. Cambra de la tardor  La persiana, no del tot tancada, com un esglai que es reté de caure a terra, no ens separa de l’aire. Mira, s’obren trenta-set horitzons rectes i prims, però el cor els oblida. Sense enyor se’ns va morint la llum, que era color de mel, i ara és color d’olor de poma. Que lent el món, que lent el món, que lenta la pena per les hores que se’n van de pressa. Digues, te’n recordaràs d’aquesta cambra? «Me l’estimo molt. Aquelles veus d’obrers ― Què són?» Paletes: manca una casa a la mançana. «Canten, i avui no els sento. Criden, riuen, i avui que callen em fa estrany». Que lentes les fulles roges de les veus, que incertes quan vénen a colgar-nos. Adormides, les fulles dels meus besos van colgant els recers del teu cos, i mentre oblides les fulles altes de l’estiu, els dies oberts i sense besos, ben al fons el cos recorda: encara tens la pell mig del sol, mig d
Més informació