Arrel de la mort de Michael Jackson se m'obre un interrogant: per què valorem només tota una trajectòria professional d'algú quan mor? I això no només passa en aquest cas, també en el cas del Pepe Rubianes, en Josep Benet, Ovidi Montllor, Carles Sabater, Mercè Rodoreda, i una llarga llista. És cruel i injust perquè una persona no s'hauria de valorar quan ja no la tenim entre nosaltres. Músics, pintors, escriptors, historiadors i molts d'altres lluiten i treballen per canviar el món a través de l'art, de la paraula, de la pintura i del dibuix, de la memòria històrica i des d'aquell moment creen una complicitat entre ells i nosaltres. És clar, que allò que han cantat, escrit, pintat, etc. entra en l'art, i aquí és on tots i totes elles perduren en el temps. Em ve al cap aquell aforisme llatí promulgat pels romàntics: carpe diem (aprofita el dia). Llavors seríem o serem capaços d'aprofitar i valorar les persones en tant que productors d'obres quan són vius i entre nosaltres?
2 comentaris:
tens tota la raó ! potser és perque ens adonem que ja no hi som a temps?
És cert, encara que el Jackson me la repamplimfi i que tot el que havia de fer de bo ho va fer fa més de vint anys. Ens agrada adorar els morts. Sembla que morir-se és un mèrit. No. Viure i demostrar-ho amb actes és el veritable mèrit. Ovidi, Rodoreda o Rubianes ho van fer cada dia de les seves vides. Respectem aquells que ja no hi són i procurem buscar els estupends mentre siguin entre nosaltres.
Publica un comentari a l'entrada