Un matí de núvols negres trenca l'espill en mil bocins. Aquell espill que és amic i enemic alhora. És el cristall que ens mostra una part de nosaltres, aquella que tan sols poden veure els demés. I quan som davant seu s'imposa un silenci, i una inseguretat. Recordem que la reina de Blancaneus en tenia un que era màgic, i que era símbol de la seva vanitat i també fou el de la seva desgràcia.
Tot té és dins d'un cicle: quan es trenca un mirall, n'hem de reconstruir un de nou. Aleshores és quan ens hem de reconciliar amb aquell reflex desconegut; al capdavall som nosaltres.
3 comentaris:
quina veritat tan gran que dius.
ara ja nomes queda poder aplicar.ho
bon diumentge!!
Allò que veus al mirall és el millor que tens: tu mateixa :)
Hola Sargantana! Sí tens raó, qui sap no res impossible
Bon diumenge!
Hola Clidice! Bona reflexió :)
Publica un comentari a l'entrada