Adéu nena?






















Fa poc vaig veure marxar per la porta a la nena. Aquella nena que tot li espantava, fins i tot parlar per por de topar-se amb les rialles burletes dels altres. La criatura que tenia por d'esguardar-se al mirall, i trobar-se amb l'altra. Aquella nena tenia moltes cicatrius, cicatrius que avui ja ni es veuen. Vaig acostar-me a la porta, i la vaig veure allunyar-se a poc a poc. I vaig tancar la porta al meu darrere amb certa nostàlgia. L'endemà vaig quedar-me sense paraules, i vaig respondre al somriure d'aquell rostre càndid rere el mirall.

Comentaris

Josep Porcar ha dit…
Que no es trenque el mirall. Que el mirall no s'emporte les paraules. Que les paraules no tinguen cicatrius. Que les cicatrius resten a dins del mirall.
onatge ha dit…
Comparteixo la imatge de veure marxar a la nena... Jo vaig veure marxar al nen... Tot té un temps de vida. L'important com tu dius, és que les ferides i les cicatrius ja no es vegin ni se sentin. El temps és una flor i va perdent els seus pètals...

Salut.
onatge
Arlequí ha dit…
Gràcies Josep!
Tens raó Onatge!
Clidice ha dit…
no sé pas, Arlequí, si he vist mai marxar la nena jo, ni si ha existit mai aquesta nena, o només han existit les cicatrius. Una imatge molt suggerent :)
Arlequí ha dit…
Gràcies Clidice! ;)

Entrades populars d'aquest blog

Paisatges literaris: Xiuxiueigs

Platea: Moustache

Gràcies