Fa poc vaig veure marxar per la porta a la nena. Aquella nena que tot li espantava, fins i tot parlar per por de topar-se amb les rialles burletes dels altres. La criatura que tenia por d'esguardar-se al mirall, i trobar-se amb l'altra. Aquella nena tenia moltes cicatrius, cicatrius que avui ja ni es veuen. Vaig acostar-me a la porta, i la vaig veure allunyar-se a poc a poc. I vaig tancar la porta al meu darrere amb certa nostàlgia. L'endemà vaig quedar-me sense paraules, i vaig respondre al somriure d'aquell rostre càndid rere el mirall.
5 comentaris:
Que no es trenque el mirall. Que el mirall no s'emporte les paraules. Que les paraules no tinguen cicatrius. Que les cicatrius resten a dins del mirall.
Comparteixo la imatge de veure marxar a la nena... Jo vaig veure marxar al nen... Tot té un temps de vida. L'important com tu dius, és que les ferides i les cicatrius ja no es vegin ni se sentin. El temps és una flor i va perdent els seus pètals...
Salut.
onatge
Gràcies Josep!
Tens raó Onatge!
no sé pas, Arlequí, si he vist mai marxar la nena jo, ni si ha existit mai aquesta nena, o només han existit les cicatrius. Una imatge molt suggerent :)
Gràcies Clidice! ;)
Publica un comentari a l'entrada