Reflexió en veu alta: Alguns poetes moren joves

-















"Com la boirina que s'aclofa
quan ve la nit,
o com la rima d'una estrofa
sense sentit; (Fragment "Cançó de Mahalta" de Màrius Torres)


En la literatura catalana existeixen una sèrie de noms com Joan Salvat-Papasseit, Màrius Torres, Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Gabriel Ferrater, que han tingut una vida literària i personal breu, a causa d'una malaltia incurable en alguns casos, i d'un suïcidi en el cas de Ferrater.
Cadascun d'aquests poetes han deixat la seva petjada en la tradició literària amb les seves obres: El poema de la rosa els llavis, Poesies, Imitació del foc i Da nuces pueris, respectivament. Cada poeta té un estil genuí, sempre d'acord amb la seva fugaç biografia i el context "socioliterari".
És possible que no hagin pogut desenvolupar una llarga trajectòria literària,però les seves obres són prou significatives, no només per la seva força poètica sinó també pel fet que han esdevingut el llegat d'uns poetes que ens van deixar abans d'hora. Enguany celebrem el Centenari Màrius Torres i aprofitem l'avinentesa per llegir i descobrir la seva breu però intensa obra poètica. No és important la quantitat d'obres escrites, sinó la intensitat i la força amb les quals els poetes les escriuen.

Comentaris

  1. Anònim30 de maig del 2010, a les 17:32

    寂寞又無聊 看到你的BLOG 加油喔!!.........................

    ResponElimina
  2. miquel30 de maig del 2010, a les 18:07

    Dona, Ferrater no es pot dir que morís jove si el comparem amb els altres poetes que esmentes, tot i que ens dol la seva mort triada i l'obra que no va continuar.
    Jordi de Sant Jordi va morir jove; Maria Mercè Marçal va morir més jove que Ferrater; el que ens sembla un gran patriarca (13 fills en donen testimoni), Joan Maragall, va morir quan tenia un any més que Ferrater, amb una obra arrodonida i consolidada. Cert que Ferrater ens podia semblar eternament jove.
    Per altra banda, és clar que recordarem Màrius Torres.

    ResponElimina
  3. Gabriel30 de maig del 2010, a les 18:33

    Tens molta raó Roser...no és tant la quantitat sinó la gran qualitat dels seus poemes i el fet que es consideren fites de la poesia catalana del S.XX.
    Aquesta setmana que deixem vaig tenir l'ocasió de substituir a la coordinadora del Club de lectura de la biblioteca del meu poble i em van encarregar presentar la tertúlia literària dedicada a Màrius Torres. En l'any del centenari del seu naixement és un plaer poder redecobrir a Màrius Torres.
    Gràcies pel post. Un bonic homenatge a un gran poeta amb una vida curta i intensa.

    ResponElimina
  4. Roser Caño Valls30 de maig del 2010, a les 20:55

    Traducció del comentari japonès:

    Abast d'Infermeria i solitari 你 的 无聊 喔 BLOC addicionals d'oli!

    ResponElimina
  5. Carme Rosanas30 de maig del 2010, a les 21:06

    Tens raó la intensitat é s molt més important que la quantitat.

    Per cert, Arlequí, muntarem alguna cosa pel centenari d eMarius Torres, als blogs?

    ResponElimina
  6. Roser Caño Valls30 de maig del 2010, a les 21:34

    Pere per a mi algú que mor als 50 és jove.

    Gabriel, gràcies a tu.

    Carme, sí diria que sí que muntarem alguna cosa :)

    ResponElimina
  7. fanal blau31 de maig del 2010, a les 0:02

    D'acord amb les teves reflexions en veu alta, la intensitat...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Música i literatura: Els amants de Vicent Andrés Estellés

-
Imatge
Vicent Andrés Estellés va escriure el poema "Els amants" que més tard Ovidi Montllor va convertir en una cançó d'amor. El poema comença citant un dels grans poetes de la literatura medieval, Ausiàs March: La carn vol la carn. A aquesta citació li segueix un vers que esdevé una mena de tornada de tot el poema: No hi havia a València dos amants com nosaltres. Des dels primers versos Vicent Andrés Estellés descriu un amor carnal i real i el compara amb l'amor ideal de Petrarca, de López Picó, Carles Riba o Bécquer. És a dir, pren un tema clàssic de la literatura universal: l'amor ideal i/o espiritual i el contraposa a l'amor carnal, un amor que ell descriu en aquests versos: El nostre amor és un amor brusc i salvatge,/ i tenim l'enyorança amarga de la terra,/ d'anar a rebolcons entre besos i arraps. I d'una bella manera el poeta juga amb aquests dos tipus d'amor, l'espiritual i el carnal. I en el darrer vers, és quan el poeta ens confessa
Més informació

El poema del mes: Cambra de Tardor"

-
Imatge
  Donem la benvinguda al mes de novembre amb el poema del mes, "Cambra de tardor" de Gabriel Ferrater. Cambra de la tardor  La persiana, no del tot tancada, com un esglai que es reté de caure a terra, no ens separa de l’aire. Mira, s’obren trenta-set horitzons rectes i prims, però el cor els oblida. Sense enyor se’ns va morint la llum, que era color de mel, i ara és color d’olor de poma. Que lent el món, que lent el món, que lenta la pena per les hores que se’n van de pressa. Digues, te’n recordaràs d’aquesta cambra? «Me l’estimo molt. Aquelles veus d’obrers ― Què són?» Paletes: manca una casa a la mançana. «Canten, i avui no els sento. Criden, riuen, i avui que callen em fa estrany». Que lentes les fulles roges de les veus, que incertes quan vénen a colgar-nos. Adormides, les fulles dels meus besos van colgant els recers del teu cos, i mentre oblides les fulles altes de l’estiu, els dies oberts i sense besos, ben al fons el cos recorda: encara tens la pell mig del sol, mig d
Més informació