La meva veu literària

-
















Tinc alguna cosa que m'empeny a escriure, i aleshores començo un viatge pel món de les paraules plenes de sentits. Dins meu hi ha una veu que sembla muda, però quan sóc davant del full en blanc la meva veu parla, plora, riu, es rebel·la... i deixa escapar allò que neix de viure amb intensitat tant els dies de pluges, com els dies assolellats. Sento que hi ha d'altres veus que m'escolten. La meva veu és la veu que coneix tots els meus secrets més pregons que ja no seran meus, ni tampoc secrets. Oh! Veu que em duus per un trajecte vital i literari, literari i vital; fent parades en diferents estacions de les quals en guardaré infinitat de fotografies.

Comentaris

  1. Vida16 de juny del 2010, a les 7:17

    El més interessant d'escriure és que sempre podràs mantenir el secret de què és veritat i què invenció :)

    ResponElimina
  2. Roser Caño Valls16 de juny del 2010, a les 8:58

    Molt bona observació Vida :)

    ResponElimina
  3. La Meva Perdició19 de juny del 2010, a les 17:22

    La tinta es pot portar sobre la pell, o dins les venes, i en ocasions felices, a l'hora.

    ResponElimina
  4. Roser Caño Valls19 de juny del 2010, a les 23:12

    Tens raó La Meva Perdició!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Música i literatura: Els amants de Vicent Andrés Estellés

-
Imatge
Vicent Andrés Estellés va escriure el poema "Els amants" que més tard Ovidi Montllor va convertir en una cançó d'amor. El poema comença citant un dels grans poetes de la literatura medieval, Ausiàs March: La carn vol la carn. A aquesta citació li segueix un vers que esdevé una mena de tornada de tot el poema: No hi havia a València dos amants com nosaltres. Des dels primers versos Vicent Andrés Estellés descriu un amor carnal i real i el compara amb l'amor ideal de Petrarca, de López Picó, Carles Riba o Bécquer. És a dir, pren un tema clàssic de la literatura universal: l'amor ideal i/o espiritual i el contraposa a l'amor carnal, un amor que ell descriu en aquests versos: El nostre amor és un amor brusc i salvatge,/ i tenim l'enyorança amarga de la terra,/ d'anar a rebolcons entre besos i arraps. I d'una bella manera el poeta juga amb aquests dos tipus d'amor, l'espiritual i el carnal. I en el darrer vers, és quan el poeta ens confessa
Més informació

El poema del mes: Cambra de Tardor"

-
Imatge
  Donem la benvinguda al mes de novembre amb el poema del mes, "Cambra de tardor" de Gabriel Ferrater. Cambra de la tardor  La persiana, no del tot tancada, com un esglai que es reté de caure a terra, no ens separa de l’aire. Mira, s’obren trenta-set horitzons rectes i prims, però el cor els oblida. Sense enyor se’ns va morint la llum, que era color de mel, i ara és color d’olor de poma. Que lent el món, que lent el món, que lenta la pena per les hores que se’n van de pressa. Digues, te’n recordaràs d’aquesta cambra? «Me l’estimo molt. Aquelles veus d’obrers ― Què són?» Paletes: manca una casa a la mançana. «Canten, i avui no els sento. Criden, riuen, i avui que callen em fa estrany». Que lentes les fulles roges de les veus, que incertes quan vénen a colgar-nos. Adormides, les fulles dels meus besos van colgant els recers del teu cos, i mentre oblides les fulles altes de l’estiu, els dies oberts i sense besos, ben al fons el cos recorda: encara tens la pell mig del sol, mig d
Més informació