Tinc alguna cosa que m'empeny a escriure, i aleshores començo un viatge pel món de les paraules plenes de sentits. Dins meu hi ha una veu que sembla muda, però quan sóc davant del full en blanc la meva veu parla, plora, riu, es rebel·la... i deixa escapar allò que neix de viure amb intensitat tant els dies de pluges, com els dies assolellats. Sento que hi ha d'altres veus que m'escolten. La meva veu és la veu que coneix tots els meus secrets més pregons que ja no seran meus, ni tampoc secrets. Oh! Veu que em duus per un trajecte vital i literari, literari i vital; fent parades en diferents estacions de les quals en guardaré infinitat de fotografies.
4 comentaris:
El més interessant d'escriure és que sempre podràs mantenir el secret de què és veritat i què invenció :)
Molt bona observació Vida :)
La tinta es pot portar sobre la pell, o dins les venes, i en ocasions felices, a l'hora.
Tens raó La Meva Perdició!
Publica un comentari a l'entrada