Petita Faula: L'ocell que no sabia volar












Hi havia una vegada un ocell acabat de néixer de l'ou, que amb prou feines sabia mantenir les seves menudes potes dretes. La seva mare i alguns dels seus germans li deien que aviat hauria d'aprendre a fer anar les ales. Ell no ho tenia clar, tenia por, havia sentit la història d'un noi anomenat Ícar que tenia unes ales de cera i el sol les hi va fondre i va morir al mar. La seva mare li insistia que això només era una faula. Aleshores un matí, es va acostar fins a dalt de la branca més alta, va mirar cap a baix, -sí que és alta aquesta branca- i va recular pensant que ja ho intentaria l'endemà. Un dia quan sortia l'aurora boreal, va sentir una veu en off que el cridava, la bestiola sense pensar-s'ho va seguir la veu, i es va trobar dalt de la branca, i va sentir una mà que el va empènyer. Al principi semblava que anava a estimbar-se a terra, però va començar a moure les ales amb força i amb poc temps va anar pujant, pujant fins al cel, i en aquell moment es va adonar: estic volant, va dir, estic volant.
No permetis que la por et freni davant la vida.

Comentaris

Josep de Vic. ha dit…
Molt bonic. Les coses que he deixat de fer a la vida per por d'equivocar-me i després m'he arrepentit.
nickmazziu ha dit…
Jo crec que la por, és necessària per conéixer els teus límits, saber jugar entre les limitacíons reals i les estimades és el que ens fa aconseguir els nostres èxits.
Arlequí ha dit…
Traducció: Yong Kai-perpètua riure no aparició magistral ara 你 可 以 展 conjurar
Arlequí ha dit…
Gràcies, Josep!
Nico, la por s'ha de vèncer.

Entrades populars d'aquest blog

Paisatges literaris: Xiuxiueigs

Platea: Moustache

Gràcies