Digues
Foto presa de la xarxa
què et suggereix aquesta imatge?
Música i literatura: Els amants de Vicent Andrés Estellés
Vicent Andrés Estellés va escriure el poema "Els amants" que més tard Ovidi Montllor va convertir en una cançó d'amor. El poema comença citant un dels grans poetes de la literatura medieval, Ausiàs March: La carn vol la carn. A aquesta citació li segueix un vers que esdevé una mena de tornada de tot el poema: No hi havia a València dos amants com nosaltres. Des dels primers versos Vicent Andrés Estellés descriu un amor carnal i real i el compara amb l'amor ideal de Petrarca, de López Picó, Carles Riba o Bécquer. És a dir, pren un tema clàssic de la literatura universal: l'amor ideal i/o espiritual i el contraposa a l'amor carnal, un amor que ell descriu en aquests versos: El nostre amor és un amor brusc i salvatge,/ i tenim l'enyorança amarga de la terra,/ d'anar a rebolcons entre besos i arraps. I d'una bella manera el poeta juga amb aquests dos tipus d'amor, l'espiritual i el carnal. I en el darrer vers, és quan el poeta ens confessa
Aventura i salvament. Em trobo a la deriva i veig l'illa on refugiar-me, però tanta vegetació m'atemoreix un poc, sembla salvatge i impredicible. Estic tan cansada de lluitar que no sé si estic preparada per arribar-hi. Potser continuï horitzó enllà fins que divisi la silueta d'un hospital...:)
ResponEliminaMolt bonic Vida. M'ha encantat, gràcies guapa :)
ResponEliminaA mi em suggereix que el paradís pot estar ben a prop si el busquem bé.
ResponEliminaSalut i Terra
És un bon suggeriment, Franscec!
ResponEliminaSalut i Terra.
és un indret on hi podria trobar la calma necessària per intentar reordenar-me, situar-me de nou, per seguir avançant cap algun lloc que mai sabré quin és però potser sí quin no és.
ResponEliminaVaig rebre el llibre, he llegit unes quantes narracions que m'agraden força, no t'he comentat res abans, perquè volia fer-ho quan l'hagués llegit sencer, quan l'hagi llegit to ja t'ho diré..
Mil gràcies per tot!!! ptns
Entre la profunditat i l'altitud, entre el mar i la muntanya (que són dos elements inabastables, inaferrables, inconmesurables, tots dos a la seva manera), hi ha un terme mig que és com una illa puntual, efímera, però immutable, de felicitat.
ResponEliminaHola Helena! Moltes gràcies per la teva aportació!
ResponEliminaQue m'agradaia ser-hi.
ResponEliminaUn bon desig, i tant!
ResponEliminaHola Arlequí/hola Roser:
ResponEliminaLa imatge d'aquest post és tan captivadora que m'ha suggerit aquest text...
El que em suggereix es:
http://escritsdelfum.blogspot.com/2010/07/itaques-i-antipodes.html