Reflexions en veu alta: La por al full en blanc

-





















Foto presa de la xarxa








Des dels set anys em dedico a l'ofici d'escriure i una de les pors de l'escriptor és la por al full en blanc, si em permeteu l'expressió orginal. Doncs bé, hi ha èpoques que tinc coses a dir i busco la manera de dir-les cercant construir el meu estil literari. Però hi ha moltes vegades en què la ment està en blanc, i encara que vulgui forçar el naixament d'una idea, és inútil. I em trobo davant aquesta por, davant del full en blanc sense res a dir, perquè les muses dormen i necessiten descansar. Llavors és el moment de fer una pausa creativa i deixar que la finestra de la imaginació es torni a obrir.

Comentaris

  1. nickmazziu2 de juliol del 2010, a les 13:17

    La inspiració de vegades no ve amb el treball, potser quan més ens relaxem és quan torna i pregunta, on ens havíem quedat?

    PD: m'ha agradat molt el teu llibre i l'entrevista que et van fer, així digue-li que torni! jajaja.

    ResponElimina
  2. Roser Caño Valls2 de juliol del 2010, a les 13:22

    Gràcies Nico!

    ResponElimina
  3. Francesc Mompó2 de juliol del 2010, a les 16:40

    Senyoreta Valls, ella sempre torna, no tinga cura. Per si de cas, la propera setmana li llançaré l'ham per a pescar Hai-kus amb una imatge al blog dels 1en2.
    Salut i Terra

    ResponElimina
  4. Vida2 de juliol del 2010, a les 17:34

    A mi em sol passar a l'inrevés: massa idees per tan poc full.

    ResponElimina
  5. Roser Caño Valls2 de juliol del 2010, a les 19:47

    Senyor Valls, té raó. No esperava menys del blog dels 1 en 2.

    Vida, és bo tenir moltes idees, i ben segur que algunes arribaran a bon port ;)

    ResponElimina
  6. Pilar3 de juliol del 2010, a les 12:26

    Les idees són silenciades pel soroll que tenim al voltant.
    No tinc cap dubte que aconseguiràs fer callar el brogit...
    De moment tafanejo per aquí i m'endinso en la lectura de "A l'altra banda del riu".
    He comprat el llibre en format digital i l'he buscat a les llibreries de Vilafranca, però no l'he trobat. Com pot aconseguir-ne un imprès i dedicat per tu?

    ResponElimina
  7. Roser Caño Valls3 de juliol del 2010, a les 13:03

    Pilar, tens el llibre en format digital? OH! El llibre en paper, te'l puc fer arribar dedicat si m'envies les teves dades a l'adreça de correu rcanovalls@gmail.com, te'l dedicaré encantada.
    Gràcies!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Música i literatura: Els amants de Vicent Andrés Estellés

-
Imatge
Vicent Andrés Estellés va escriure el poema "Els amants" que més tard Ovidi Montllor va convertir en una cançó d'amor. El poema comença citant un dels grans poetes de la literatura medieval, Ausiàs March: La carn vol la carn. A aquesta citació li segueix un vers que esdevé una mena de tornada de tot el poema: No hi havia a València dos amants com nosaltres. Des dels primers versos Vicent Andrés Estellés descriu un amor carnal i real i el compara amb l'amor ideal de Petrarca, de López Picó, Carles Riba o Bécquer. És a dir, pren un tema clàssic de la literatura universal: l'amor ideal i/o espiritual i el contraposa a l'amor carnal, un amor que ell descriu en aquests versos: El nostre amor és un amor brusc i salvatge,/ i tenim l'enyorança amarga de la terra,/ d'anar a rebolcons entre besos i arraps. I d'una bella manera el poeta juga amb aquests dos tipus d'amor, l'espiritual i el carnal. I en el darrer vers, és quan el poeta ens confessa
Més informació

El poema del mes: Cambra de Tardor"

-
Imatge
  Donem la benvinguda al mes de novembre amb el poema del mes, "Cambra de tardor" de Gabriel Ferrater. Cambra de la tardor  La persiana, no del tot tancada, com un esglai que es reté de caure a terra, no ens separa de l’aire. Mira, s’obren trenta-set horitzons rectes i prims, però el cor els oblida. Sense enyor se’ns va morint la llum, que era color de mel, i ara és color d’olor de poma. Que lent el món, que lent el món, que lenta la pena per les hores que se’n van de pressa. Digues, te’n recordaràs d’aquesta cambra? «Me l’estimo molt. Aquelles veus d’obrers ― Què són?» Paletes: manca una casa a la mançana. «Canten, i avui no els sento. Criden, riuen, i avui que callen em fa estrany». Que lentes les fulles roges de les veus, que incertes quan vénen a colgar-nos. Adormides, les fulles dels meus besos van colgant els recers del teu cos, i mentre oblides les fulles altes de l’estiu, els dies oberts i sense besos, ben al fons el cos recorda: encara tens la pell mig del sol, mig d
Més informació