3r Aniversari d'Antaviana: L'estiu del 2007

-
















L'estiu del 2007 vaig donar crear l'Antaviana i així va néixer l'Arlequí. Aleshores, vaig triar un estil clàssic i senzill, i el blog era un simple espai per a publicar alguns contes que tenia guardats al calaix, bé més aviat, al disc dur. D'un any a l'altre, van néixer noves seccions: El Qüestionari, Digue'm què llegeixes?, Llegim amb..., Jocs literaris, Música i literatura, i a dia d'avui encara han sorgit noves seccions, com l'Entrevista blocaire, Dues versions, una mica de música. Al llarg d'aquests tres anys la quantitat de posts ha anat augmentant (de 52 a 311), i en aquest període han anat passant per aquí diferents lectors i lectores, molts dels quals també són blogaires, siguin tímids, obssessius, exhibicionistes, etc. El que més m'agrada és el fet que gràcies aquests lectors que deixen els seus comentaris, fan que tant el blog com l'Arlequí es facin una mica més grans, sempre amb senzillesa, i sobretot, gràcies a la seva constància he fet d'escriure un ofici habitual i m'obliga a mirar i polir allò que escric, acceptant que hi ha dies que em surten millor i d'altres vegades els escrits són millorables. Sincerament, sigueu com sigueu blogaires, sigueu benvinguts en aquest espai, l'Arlequí us dóna les gràcies per la vostra presència, que crea un vincle entre la literatura, jo i el blog.

Comentaris

  1. McAbeu29 d’agost del 2010, a les 16:55

    Moltes felicitats per aquest tercer blogversari! :-))

    ResponElimina
  2. MARIA FORS29 d’agost del 2010, a les 18:13

    Moltes felicitats, Arlequí !

    Suposo que en aquest 3 anys has tingut moltes hores de silencis i dubtes, de desitjos i renúncies. A tots, siguem com siguem, ens fa més oberts, més forts o, tal vegada, més endinsats en nosaltres mateixos, per a poder conèixer com som en realitat. És a dir, de trobar-nos.

    El goig d’expressar-nos no s’ha de perdre però, per a poder fer-ho, també hem de saber donar, igual que rebem, pensaments als altres. Crec és molt bo de caminar per altres contrades blogaires, i sentir el xiuxiueig , a cau d’orella, d’altres petjades.

    Una abraçada, des de Sinera.

    ResponElimina
  3. Clidice29 d’agost del 2010, a les 19:53

    Felicitats guapa :)

    ResponElimina
  4. Roser Caño Valls29 d’agost del 2010, a les 21:03

    Moltes gràcies, McAbeu, Maria Consol i Clidice :)

    ResponElimina
  5. Francesc Mompó29 d’agost del 2010, a les 21:29

    Trifelicitats senyoreta Valls.
    Salut i Terra

    ResponElimina
  6. miquel30 d’agost del 2010, a les 1:13

    Tres anys blocaires són majoria d'edat. Felicitats i endavant!

    ResponElimina
  7. Roser Caño Valls30 d’agost del 2010, a les 9:21

    Molt agraïda per la felicitació Francesc i Pere!

    ResponElimina
  8. Elfreelang30 d’agost del 2010, a les 13:37

    Moltes felicitats pels tres anys!

    ResponElimina
  9. Roser Caño Valls30 d’agost del 2010, a les 15:01

    Moltíssimes gràcies, Elvira!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Música i literatura: Els amants de Vicent Andrés Estellés

-
Imatge
Vicent Andrés Estellés va escriure el poema "Els amants" que més tard Ovidi Montllor va convertir en una cançó d'amor. El poema comença citant un dels grans poetes de la literatura medieval, Ausiàs March: La carn vol la carn. A aquesta citació li segueix un vers que esdevé una mena de tornada de tot el poema: No hi havia a València dos amants com nosaltres. Des dels primers versos Vicent Andrés Estellés descriu un amor carnal i real i el compara amb l'amor ideal de Petrarca, de López Picó, Carles Riba o Bécquer. És a dir, pren un tema clàssic de la literatura universal: l'amor ideal i/o espiritual i el contraposa a l'amor carnal, un amor que ell descriu en aquests versos: El nostre amor és un amor brusc i salvatge,/ i tenim l'enyorança amarga de la terra,/ d'anar a rebolcons entre besos i arraps. I d'una bella manera el poeta juga amb aquests dos tipus d'amor, l'espiritual i el carnal. I en el darrer vers, és quan el poeta ens confessa
Més informació

El poema del mes: Cambra de Tardor"

-
Imatge
  Donem la benvinguda al mes de novembre amb el poema del mes, "Cambra de tardor" de Gabriel Ferrater. Cambra de la tardor  La persiana, no del tot tancada, com un esglai que es reté de caure a terra, no ens separa de l’aire. Mira, s’obren trenta-set horitzons rectes i prims, però el cor els oblida. Sense enyor se’ns va morint la llum, que era color de mel, i ara és color d’olor de poma. Que lent el món, que lent el món, que lenta la pena per les hores que se’n van de pressa. Digues, te’n recordaràs d’aquesta cambra? «Me l’estimo molt. Aquelles veus d’obrers ― Què són?» Paletes: manca una casa a la mançana. «Canten, i avui no els sento. Criden, riuen, i avui que callen em fa estrany». Que lentes les fulles roges de les veus, que incertes quan vénen a colgar-nos. Adormides, les fulles dels meus besos van colgant els recers del teu cos, i mentre oblides les fulles altes de l’estiu, els dies oberts i sense besos, ben al fons el cos recorda: encara tens la pell mig del sol, mig d
Més informació