CENTENTARI MÀRIUS TORRES: Llegir Màrius Torres

Foto presa de la xarxa

Durant els anys de la carrera, els professors em van anomenar Màrius Torres, llavors desconeixia qui era. Després en el transcurs inacabable de l'estudi de les oposicions vaig descobrir que fou un poeta que va morir jove, a causa de la tuberculosi. Ara, amb motiu del Cententari m'he decidit a llegir la poesia de Màrius Torres, amb el volum Poesies, prologat per Pere Gimferrer. És curiós el fet que la seva poesia no es pot deslligar del fet que ell patia una malaltia incurable, i és així que tots els poemes fan referència a la mort, però en la majoria de casos fa servir metàfores per referir-s'hi per exemple, la nit, l'eternitat, etc. Així donc, tot el que té vida s'associa a la mort com la natura que té un naixement i el seu declivi vital, i el seu cicle natural dels éssers vius esdevé un correlat amb el jo poètic. Però la poesia d'aquest autor lleidatà no només es redueix a tractar la temàtica de la mort, una temàtica universal. En la seva obra poètica hi ha d'altres temes: el record del passat, com un element que simbolitza la vida, i també l'amor, que en algun cas és un amor impossible com es pot apreciar en els següents versos del poema “Cançó de Mahalta”: Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels,/Fem el mateix camí sota els mateixos cels”./ No podem acostar les nostres vides calmes: entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes”. Un altre tema destacable, relacionat amb el tema de la mort és la dualitat que sosté el poeta amb la figura de Déu. En alguns casos l'invoca com un ésser que l'alliberarà del patiment, i en d'altres, sembla com si li preguntès perquè crea les coses belles de la vida si tot fineix. L'element comú del desplegament d'aquests temes, tots units pel tema principal, la mort, és el llenguatge. Un llenguatge poètic ple de metàfores i símbols que construeixen una obra que captiva el lector i el fa entrar de ple en el cosmos creat pel poeta, un cosmos que va guanyant intensitat poètica a mesura que avança la seva malaltia i s'acosta a la “Darrera nit”. En aquest cas l'experiència vital i la poesia esdevenen el punt de partida de l'obra de Màrius Torres. I si hagués de destacar alguns poemes que més m'hagin enamorat, destacaria per exemple, “Dolç àngel de la mort”, que s'inicia amb els següents versos: Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val que vinguis ara./ Ara no temo gens el teu bes glacial, i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara/de més enllà del gual. A partir d'una paradoxa Dolç àngel de la Mort, el poeta personifica aquest ésser, poema on s'estableix un sol·liloqui entre el jo poètic i la Mort. Un poema on apareix la idea de l'acceptació de la mort, com un fet inevitable.

Un altre poema que m'ha encantat és “La ciutat llunyana” que comença dient: Ara que el braç potent de les fúries aterra/ la ciutat d'ideals que volíem bastir,/entre runes de somnis colgats, més prop de terra,/ Pàtria, guarda'ns:-la terra no sabrà mai mentir”. Un poema que em fa preguntar-me: quina deu ser aquesta ciutat ideal?

En síntesi, Màrius Torres ens ha deixat un llegat literari on ens transmet les seves pors, els seus dubtes, els seus somnis, els seus sentiments d'amor, tot supeditat a la seva malaltia i la seva agonia. Malgrat el seu estat, Torres crea un cosmos poètic propi a través d'un llenguatge, que evoluciona i que guanya intensitat en els darrers anys de la seva vida, un aprenentatge poètic que podem resseguir mitjançant la lectura de les seves poesies. Màrius Torres ha esdevingut un autor mític, l'obra del qual pot ser qualificada amb l'adjectiu: universal.