Imatge presa de la xarxa
Un matí de primavera, l'atzar em perseguia sense que jo me n'adonés i amb la seva mà, color d'ombra, em va empènyer cap a un camí. En aquell sender amb vaig topar amb un ésser que no havia vist mai. Ens vam trobar cara a cara per primera vegada, i sense dir ni un mot, vam recòrrer aquell trajecte junts, fins que l'atzar es va endur aquell ésser volàtil, sense que pogués pronunciar la paraula adéu. I jo ara continuo caminant per aquell sender.
3 comentaris:
l'atzar ens dóna i ens pren, però nosaltres som amos del record.
Felicitats pels 1000 posts
L'atzar és molt capritxós i ens converteix en equilibristes del seu camí.
Moltes gràcies, Jesús i Pilar!
Publica un comentari a l'entrada