Imatge presa de la xarxa
Fa relativament poc que estic provant nous camins literaris, i és que a mesura que passa el temps tinc ganes de fer exercicis d'estil. I és per això que des de fa un cert temps estic endinsant-me en les creacions poètiques, tot i que no són ben bé poemes. Certament, aquest gènere és complex perquè cal conèixer bé el llenguatge literari i saber allò que hom vol dir amb una veu pròpia. Jo encara estic construint la meva veu literària, perquè haver escrit un llibre de relats no significa que no em calgui madurar, ans al contrari. Com deia Sócrates només sé que no sé res, és a dir, només sé que com més escric, més haig de madurar l'estil, la veu... . També sóc conscient que quan hom comença l'aventura en un gènere nou i es reconeix com a verge, literàriament parlant, és ben normal que allò que escrigui siguin simples esborranys d'alguna cosa que encara no s'ha començat a crear. Així doncs el més important no és escriure una peça ben feta perquè els i les lectors ens alimentin l'ego, sinó que l'essencial és saber descobrir la veu pròpia perquè sinó podem caure en l'error d'emprar una veu artificiosa i aquest no és el rumb per anar madurant i progressant dins la trajectòria literària. Cal ser sempre humil, i sobretot ser capaç de ser autocrític però també valorar les petites troballes, un viatge a l'estil d'Ulisses, qui va descobrir que l'objectiu del seu viatge no era només tornar a Ítaca.
7 comentaris:
Ostres, trobo molt interessants les teves reflexions en veu alta... Jo també escric, des de fa temps, però tinc molt clar que n'estic aprenent. Encara que de vegades d'entre molta pellofa surt alguna cosa que val la pena i que els altres aplaudeixen, està clar que l'única manera d'avançar és escriure i escriure.
També penso que cada moment de la vida té el seu estil propi. Anem canviant, i la nostra forma d'escriure canvia amb nosaltres, o en tot cas, seria lògic que fos així. Com també poden canviar els temes i els punts de vista!
Bé doncs, ja ens anirem llegint, aviam què surt!
Hola, Yáiza! Celebro que t'hagin agradat les meves reflexions. Certament la manera d'avançar és escriure i escriure.
Ens anirem llegint, i tant!
Diuen que és molt important la respiració per aconseguir que la veu arribi a uns tons inesperats.
Potser la constància ajuda eixamplar els pulmons.
I diuen bé. I tans raó, la constància ajudar a eixamplar els pulmons.
Gràcies, Pilar.
Una abraçada.
No recordo a qui li vaig sentir dir que les coses sempre les hem de fer per a nosaltres, no pera agradar als altres (potser va ser Alex Rovira), opino que aquesta és l'única manera de no caure en l'artificiositat de la que parles i paradògicament, al contrari del que podría semblar, es un bon exercici per a disoldre l'ego, aquest gran enemic de l'aprenentatge... la evolució, com bé dius, aquest sempre ha de caminar pel camí de la humiltat. Sort!
una abraçada,
montse
Tens tota la raó, Montse. Tot exercici d'humilitat és un aprenentatge.
Una abraçada.
Tens tota la raó, Montse. Tot exercici d'humilitat és un aprenentatge.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada