Reconciliar-se amb el mirall

-









Un matí de núvols negres trenca l'espill en mil bocins. Aquell espill que és amic i enemic alhora. És el cristall que ens mostra una part de nosaltres, aquella que tan sols poden veure els demés. I quan som davant seu s'imposa un silenci, i una inseguretat. Recordem que la reina de Blancaneus en tenia un que era màgic, i que era símbol de la seva vanitat i també fou el de la seva desgràcia.

Tot té és dins d'un cicle: quan es trenca un mirall, n'hem de reconstruir un de nou. Aleshores és quan ens hem de reconciliar amb aquell reflex desconegut; al capdavall som nosaltres.

Comentaris

  1. sargantana6 de setembre del 2009, a les 13:26

    quina veritat tan gran que dius.
    ara ja nomes queda poder aplicar.ho
    bon diumentge!!

    ResponElimina
  2. Clidice6 de setembre del 2009, a les 15:26

    Allò que veus al mirall és el millor que tens: tu mateixa :)

    ResponElimina
  3. Roser Caño Valls6 de setembre del 2009, a les 16:40

    Hola Sargantana! Sí tens raó, qui sap no res impossible
    Bon diumenge!

    Hola Clidice! Bona reflexió :)

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Música i literatura: Els amants de Vicent Andrés Estellés

-
Imatge
Vicent Andrés Estellés va escriure el poema "Els amants" que més tard Ovidi Montllor va convertir en una cançó d'amor. El poema comença citant un dels grans poetes de la literatura medieval, Ausiàs March: La carn vol la carn. A aquesta citació li segueix un vers que esdevé una mena de tornada de tot el poema: No hi havia a València dos amants com nosaltres. Des dels primers versos Vicent Andrés Estellés descriu un amor carnal i real i el compara amb l'amor ideal de Petrarca, de López Picó, Carles Riba o Bécquer. És a dir, pren un tema clàssic de la literatura universal: l'amor ideal i/o espiritual i el contraposa a l'amor carnal, un amor que ell descriu en aquests versos: El nostre amor és un amor brusc i salvatge,/ i tenim l'enyorança amarga de la terra,/ d'anar a rebolcons entre besos i arraps. I d'una bella manera el poeta juga amb aquests dos tipus d'amor, l'espiritual i el carnal. I en el darrer vers, és quan el poeta ens confessa
Més informació

El poema del mes: Cambra de Tardor"

-
Imatge
  Donem la benvinguda al mes de novembre amb el poema del mes, "Cambra de tardor" de Gabriel Ferrater. Cambra de la tardor  La persiana, no del tot tancada, com un esglai que es reté de caure a terra, no ens separa de l’aire. Mira, s’obren trenta-set horitzons rectes i prims, però el cor els oblida. Sense enyor se’ns va morint la llum, que era color de mel, i ara és color d’olor de poma. Que lent el món, que lent el món, que lenta la pena per les hores que se’n van de pressa. Digues, te’n recordaràs d’aquesta cambra? «Me l’estimo molt. Aquelles veus d’obrers ― Què són?» Paletes: manca una casa a la mançana. «Canten, i avui no els sento. Criden, riuen, i avui que callen em fa estrany». Que lentes les fulles roges de les veus, que incertes quan vénen a colgar-nos. Adormides, les fulles dels meus besos van colgant els recers del teu cos, i mentre oblides les fulles altes de l’estiu, els dies oberts i sense besos, ben al fons el cos recorda: encara tens la pell mig del sol, mig d
Més informació