551 nueses

-








Aquest és el post número 551. M'he despullat 551 vegades, sense pudor. Perquè quan un/a escriptor/a escriu per als altres i sobretot a la xarxa, es despulla, deixa entreveure enmig d'un oasi de ficcions, aquella part que durant el dia resta pregona al fons de les entranyes. L'escriptura i el flux constant de la vida ens empeny a treure'ns la roba que ens sobra per dir coses al món, per comunicar-nos mitjançant paraules plenes de subtileses literàries que arriben als lectors i lectores i que ells fan seves d'una manera d'una altra. Quan allò que escrivim forma part dels lectors i lectores, aleshores és quan escriure pren un sentit, ningú sap si aquest sentit tindrà un record, perquè som al temps de la immediatesa, i on tot és efímer més que mai, i encara més a la xarxa, però sí que és cert que l'escriure no cessarà, i continuarà el seu trajecte acompanyats dels lectors i lectores que ens llegeixen.

Comentaris

  1. Nausica13 de desembre del 2009, a les 12:22

    I a mi m'agrada
    com la teva nuesa
    m'embolcalla

    ResponElimina
  2. Clidice13 de desembre del 2009, a les 14:13

    allò efímer forma part de la nostra cultura, res és per sempre. En tot cas moltes gràcies per despullar-te per nosaltres 551 vegades. :)

    ResponElimina
  3. Roser Caño Valls13 de desembre del 2009, a les 15:10

    Hola Nausica! Gràcies pel compliment!

    Clidice gràcies a tu per la teva fidelitat a aquest bloc ;)

    ResponElimina
  4. miquel13 de desembre del 2009, a les 18:36

    un brindis pels teus 551 stripteases!
    No et pensis, els posts que fem duren més que els llibres a les prestatgeries de les llibreries :-)

    ResponElimina
  5. Roser Caño Valls13 de desembre del 2009, a les 19:29

    Moltes gràcies Pere!
    Salutacions :-)

    ResponElimina
  6. Biel Barnils Carrera18 de desembre del 2009, a les 0:49

    Escriure és despullar-se però també és una manera d'amagar-se, de mentir, de simular.
    M'agrada saber que tens intenció de continuar.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Música i literatura: Els amants de Vicent Andrés Estellés

-
Imatge
Vicent Andrés Estellés va escriure el poema "Els amants" que més tard Ovidi Montllor va convertir en una cançó d'amor. El poema comença citant un dels grans poetes de la literatura medieval, Ausiàs March: La carn vol la carn. A aquesta citació li segueix un vers que esdevé una mena de tornada de tot el poema: No hi havia a València dos amants com nosaltres. Des dels primers versos Vicent Andrés Estellés descriu un amor carnal i real i el compara amb l'amor ideal de Petrarca, de López Picó, Carles Riba o Bécquer. És a dir, pren un tema clàssic de la literatura universal: l'amor ideal i/o espiritual i el contraposa a l'amor carnal, un amor que ell descriu en aquests versos: El nostre amor és un amor brusc i salvatge,/ i tenim l'enyorança amarga de la terra,/ d'anar a rebolcons entre besos i arraps. I d'una bella manera el poeta juga amb aquests dos tipus d'amor, l'espiritual i el carnal. I en el darrer vers, és quan el poeta ens confessa
Més informació

El poema del mes: Cambra de Tardor"

-
Imatge
  Donem la benvinguda al mes de novembre amb el poema del mes, "Cambra de tardor" de Gabriel Ferrater. Cambra de la tardor  La persiana, no del tot tancada, com un esglai que es reté de caure a terra, no ens separa de l’aire. Mira, s’obren trenta-set horitzons rectes i prims, però el cor els oblida. Sense enyor se’ns va morint la llum, que era color de mel, i ara és color d’olor de poma. Que lent el món, que lent el món, que lenta la pena per les hores que se’n van de pressa. Digues, te’n recordaràs d’aquesta cambra? «Me l’estimo molt. Aquelles veus d’obrers ― Què són?» Paletes: manca una casa a la mançana. «Canten, i avui no els sento. Criden, riuen, i avui que callen em fa estrany». Que lentes les fulles roges de les veus, que incertes quan vénen a colgar-nos. Adormides, les fulles dels meus besos van colgant els recers del teu cos, i mentre oblides les fulles altes de l’estiu, els dies oberts i sense besos, ben al fons el cos recorda: encara tens la pell mig del sol, mig d
Més informació