El Qüestionari: Francesca Pujol

1. Quin va ser el llibre que et va fer entrar en el món de la literatura?

En el món de la lectura em va submergir un llibre en francès del qual no recordo el títol, bàsicament perquè no sé parlar francès, ni en sabia llavors, quan tenia quatre o cinc anys. I aquell llibre incomprensible que tenia el dibuix d’un desert i uns camells era com el tresor atraient, allò impossible, màgic, el que m’incità a estimar els llibres i a voler descobrir-los. Després arribaren els dibuixos infantils de “El Petit Príncep”, que podia llegir però que no vaig entendre fins que vaig ser més gran. No obstant els baobabs i aquella boa oberta i tancada, i aquell xotet encapçat i aquella rosa sota una campana de vidre, i aquells elefants equilibristes sobre un petit planeta i, sobretot, aquell príncep ros –com el meu amic Bernat- continuaren atracant-me al món dels llibres, i van fer que ja mai més em resultassin indiferents.

En el món de la literatura vaig entrar-hi més tard, supòs que amb 10 anys, i ara mateix record de manera intensa “Les aventures de Huckleberry Finn”, “Raíces” i “Rebelión en la granja”. Més gran, i en català, Mercè Rodoreda i Carme Riera, així, en general, sense cap títol en concret, o potser sí…mmm, si no record malament: “Mirall trencat” i “Et deix, amor, la mar com a penyora”. De més adulta arribà Kundera, arribà Isabel Allende i García Márquez i Saramago i després tants de poetes i contadors que no acabaríem mai…és tan difícil parlar d’un sol llibre.

2. Quan et vas adonar que t’agradava escriure?

Quan vaig ser capaç d’escriure a-e-i-o-u sense equivocar-me

3. Creus que és cert allò que deia Picasso: “la inspiració es troba treballant”?

És cert, sí, però tambè –al manco per a mi- és, a vegades, un mecanisme quasi màgic. Tinc idees en els llocs i en els moments més inesperats. No obstant sí que és cert que a vegades m’assec davant l’ordinador sense saber què dir i, només treballant, sorgeix quelcom especial.

4. Quin autor de la literatura clàssica t’ha marcat més?

No ho sé. No som conscient. A vegades, una frase d’algú que ni es considera escriptor ni és precissament clàssic, val més que pàgines i pàgines conegudes i reconegudes. Quedaria millor si parlàs de Joyce o de Rimbaud o de Byron o de Nabokov…però jo, a voltes, em quedo, per exemple, amb la mestria de Poeta per un dia (http://poetaperundia.blogspot.com/) o amb la tendresa de Filant prim (http://filantprim-josepmanel.blogspot.com/) o amb l’originalitat minimalista de Realitats i miratges ( http://www.sarabailac.cat/) per dir-ne alguns. I això és literatura clàssica? preguntaran alguns indignats. Ho pot arribar a ser, ho podria ser.

5. Digues una cita literària.

Tinc memòria de peix, per això faig el sacrilegi de doblegar les pàgines dels llibres que contenen alguna idea o frase que em corprén. Així que el que puc fer ara és agafar a l’atzar un llibre de la meva prestatgeria i copiar-ne la cita. A veure…”Somos seres discontinuos, qué le vamos a hacer. Pero se aguanta mal. Por eso nos agarramos como a un clavo ardiendo al encuentro amoroso, por nostalgia de la continuidad perdida, ya lo dice Bataille, porque nos resistimos a morir encerrados en nuestra individualidad caduca” (“Nubosidad variable”, Carmen Martín Gaite). Una cita dins una altra cita.